ERMITA SEMI TROGLODÍTICA DEL LLOVEDOR. CASTELLOTE. TEROL (TERUEL)

 

ERMITA SEMI TROGLODÍTICA DEL LLOVEDOR. CASTELLOTE. TEROL (TERUEL)

Situació:

Sortim de Castellote, que és una bonica vila del Maestrat, seguint la carretera A-226 cap el Mas de las Matas, havent passat el túnel, a la sortida mateix del poble, trobem a l’esquerra la carretera cap a Seno i en la primera corba a l’esquerra hi ha el camí que amb unes quantes giragonses puja cap   a l’ermita.

L'ermita des del camí del castell de Castellote 

Descripció:

L’edifici presenta la porta d’arc de mig punt, al damunt hi ha una finestra i a sobre un òcul, al costat de la façana s’aixeca la torre del campanar.

En la part posterior de l’ermita hi ha la cova que fa d’absis, per una porta de vidre podem veure - desprès de posar un euro en una maquineta perquè s’il·lumini l’estança – la part de la cova on hi ha un petit altar de pedra i la imatge de la Mare de Déu de l’Aigua, feta de pedra – l’original està en l’església del poble - sobre d’un rústic pedestal també de pedra. Mentre ho contemplem van sonant cants gregorians.

Al costat de l’ermita cau contínuament aigua que es recull en una bassa, aquest degoteig és anomenat el Llovedor, que ha donat el nom a l’ermita.

Per cercar l’origen de l’ermita cal remuntar-se a l’any 1405 quan la vila de Castellote patia una forta sequera, llavors onze nois van anar en romeria a l’ermita de la Balma de Sorita, en terres de Castelló, per demanar a la Mare de Déu la seva intercessió perquè plogués.

Com que la gràcia els hi fou atorgada van seguir amb la tradició d’anar, cada any, amb romeria a la Balma de Sorita. El 26 d’abril de 1408 es fundà la Cofradia de Nuestra Señora de la Balma.

                                                  Bassa on es recull l'aigua del "Llovedor"

En una d’aquestes romeries el bisbe de Tortosa els negà l’accés i davant d’aquesta situació, van decidir erigir una ermita, a prop del poble, en un lloc on es creu que antigament hi havia hagut aparicions de la Mare de Déu.

L’ermita actual es va construir entre els anys 1891 i 1902 i fou salvada de les flames durant la Guerra Civil.    

Encara es continuen realitzar les dues romeries tradicionals, la dels homes pel primer de maig i la de les dones el diumenge abans de Pentecostes.  

A tocar de l’ermita hi ha taules i bancs que ajuden a fer més agradable l’estada.

 

COVES-EREMITORI DE SANT SALVADOR. Marquínez (Àlaba)

 

COVES-EREMITORI DE SANT SALVADOR. Marquínez. Bernedo (Àlaba)

 

En aquest blog ja hi ha dues entrades de coves de Marquínez, una tracta de cavernes situades dins de la població, concretament darrera de l’església parroquial i l’altre fa referència a unes coves situades a prop del poble.

Situació:

Cal sortir del poble pel carrer del Molino, camí d’Urarte, es deixa el trencall que baixa cap el riu, continuem per camí asfaltat i en ser a una cruïlla es continua per un camí de terra, entre prats, que ascendeix suaument cap el turó d’Urizaita, es creua el torrent Sasualde i en pocs minuts comencem a davallar cap el barranc de Gurtatia i de seguida ens trobem al davant de les coves de Sant Salvador. 

Descripció:

En una petita cinglera trobem quatre coves excavades per fer-hi una vida  ascètica. Dues de les coves són molt petites i s’ignora a què estaven destinades, les altres dues són més complexes i eren eremitoris que possiblement van començar-se a excavar al segle VII d.C.

Interiorment presenten una doble estància, en una d’elles veiem el que podria ser el llit, a sobre de la pedra s’hi posaria palla o herba seca, la porta està molt ben executada i una d’elles té a l’exterior un bonic arc damunt de la porta.    

                             Fotos G. Aymamí

 

 

 

 

COVA-ERMITA DE SAN ROMÁN. BERNEDO. ÀLABA

 

COVA-ERMITA DE SAN ROMÁN. BERNEDO. ÀLABA

     San Román de Campezo, a la dreta el pic de la Muela i a l'esquerra el cingle de San Román.

Situació:

Per acostar-s’hi cal anar cap a San Román de Campezo (Durruma Kanpezu) que està a uns 38 km al sud de Vitoria (Gasteiz). Aquest nucli, d’una trentena d’habitants, s’integrà el 1965 al municipi de Bernedo. Pertany a la “Cuadrilla de Montaña Alavesa” i està a tocar del parc natural d’Izki.

Arribats al poble comencem a caminar al costat de l’església parroquial de la Nativitat, per l’esquerra comença un camí ample i herbat, quan portem una estona pujant un pal indicador assenyala, cap a l’esquerra, un corriol que pujant en ziga-zaga du cap al peu del cingle de San Roman on es troba la cova.

Descripció:

La cova també és coneguda com la “Cocina de los Moros”. A l’interior hi ha una fornícula amb la imatge del sant del segle XVII i un altar amb una petita creu. La cova està tancada per una reixa.

Damunt de la cinglera existí un poblat fortificat de l’edat del Ferro, també conegut com a “Trinxera de los Moros”. Per la zona hi ha algunes coves que foren aprofitades com a lloc d’enterrament en l’edat del Bronze i una d’aquestes coves es convertí en època alt-medieval en una ermita en honor a Sant Román.

 

Si continuem la ruta pel corriol que ressegueix el vessant del cingle arribarem al coll de la Casilla, aquí trobem el camí que puja des del poble i també podem acostar-nos cap al cim de la Muela de 1.050 metres des d’on es gaudeix d’un panorama esplèndid.     

 

                                     Altres coves de la zona - Fotos G. Aymamí

 

 

 

 

 

COVES DE LA “PEÑA DEL CASTILLO” Marquínez. Bernedo (Àlaba)

 

En aquest blog ja hi ha una entrada d’un parell de coves de Marquínez situades dins de la població, concretament darrera de l’església parroquial. En aquesta ocasió es fa referencia a unes cavernes situades a prop del poble.     

Situació:

Des del poble cal seguir un camí paral·lel al riu que, en una agradable passejada, du cap a l’ermita de San Juan.

També ens hi podem acostar tot continuant la carretera, cosa d’uns cent metres, fins a trobar el camí que ve del poble, on podem aparcar.

Enlairada, al costat de la carretera hi ha l’ermita de San Juan Bautista, d’estil romànic, fou declarada Monument Històric-Artístic el 1984.

Notes de les coves:

Del costat de l’edifici surt un camí que du cap una penya on trobem un parell de coves. L’origen podria ser un recer d’eremites, a l’interior hi ha un parell de sitges o pous amples però molt poc profunds. Les dues coves han estat modificades de forma artificial.

Des d’aquí seguim un corriol, molt ben marcat, que creua un cap de cereal, i arribem a la penya del Castillo.

Dalt d’aquest impressionant turó s’aixecà un castell de deuria de ser gairebé inaccessible pels enemics. Hom creu que fou bastit entre la segona meitat del segle X i la primera meitat del segle XI. D’aquesta fortalesa, de planta rectangular, en resten molts pocs vestigis, unes escales de caragol, part d’un mur i tot un reguitzell de concavitats destinades a l’encaix de bigues, en aquest punt hi hauria una sèrie d’habitacles adossats a la penya que acollirien la guarnició, quedant la part superior destinada vigilància.

Al peu del tossal hi ha una cova, ampliada i modificada artificialment, el sòl s’ha excavat un aljub que ocupa gairebé tota la planta que recolliria l’aigua de la part superior del castell.

De la part interior de la cova hi ha un ample forat de forma helicoïdal que puja cap a la part superior del turó.  

Forma part amb les properes coves de Larrea d’un conjunt format per nou coves d’origen eremític.   

A tocar hi ha un panel informatiu amb un dibuix força il·lustratiu de com deuria de ser el conjunt de la Penya del Castillo.

 

                                            Fotos: G. Aymamí

 

 

 

 

 

 

ELS CELLERS SUBTERRANIS DE LA ZONA DEL MONCAYO (SARAGOSSA)

Pels pobles que rodegen la zona del Moncayo trobem gran quantitat de cellers excavats sota terra, la majoria estan en desús, però encara n’hi ha on es continua fent vi i fins i tot es conserva l’espai destinar a trepitjar el raïm, alguns s’utilitzen per fer àpats familiars o de “peñas”, en trobem molts força malmesos i gairebé enderrocats, tot i que n’hi ha d’altres que s’han arranjat i s’utilitzen encara com habitacle rupestre.

Aquí hi ha alguns exemples de poblacions amb cellers subterranis.

 

Borja

Possiblement en aquesta localitat és on n’hi ha més, estan repartits pels barris de Saliente, Poniente i ermita de San Jorge.

Al costat del turó on s’aixequen les restes del castell hi ha els de Saliente, orientats cap a l’est i els de Poniente que miren cap a l’oest.

En Saliente hi ha sis nivells de cellers i forces són emprats com a casa, que s’estenen pel vessant de la muntanya.

En la zona de Poniente hi ha tres nivells de cellers i a prop de l’ermita de San Jorge hi ha dos nivells.

 

Maleján

A 1,5 km de Borja, al costat de la carretera nacional N-122, en direcció a Tarazona es troba aquest petit poble. Des de la carretera es veuen perfectament l’entrada dels cellers subterranis en el paratge de Valtuera.

Hi ha tres nivells de cellers en diversos estats de conservació.

 

Calcena

Localitat situada a la part sud del massís del Moncayo, a 50 km de Borja.

Aquí, al costat mateix de la carretera veiem diversos cellers amb l’aspecte exterior força deplorable.

 

Tabuenca

Poble situat a uns 20 km al sud de Borja. A un costat del poble, al peu d’un petit turó es veuen diversos cellers que presenten exteriorment un aspecte força acurat perquè estan una mica separades del poble i això ha evitat que s’enderroquessin per bastir noves construccions o que s’omplissin de deixalles. Hi ha quatre o cinc fileres de cellers.  

 

A més a més, per la comarca hi cellers subterranis a Ainzón, Alberite de San Juan, Albeta, Ambel -que té tres grups de cellers- Bulbuente –amb alguns cellers de grans dimensions- Bureta, Fuendejalón, Magallón, Pozuelo de Aragón, Talamantes, Mallen, Agón, Bisimbre i Frescano, entre altres. 

LA COVA DE LA MARE DE DÉU DE CONSTANTIN. PURUJOSA. SARAGOSSA

 

LA COVA DE LA MARE DE DÉU DE CONSTANTIN. PURUJOSA. SARAGOSSA

Situació:

A 60 km de Tarazona, en la comarca de l’Aranda i molt proper al naixement del riu Isuela, hi ha aquesta petita localitat d’una cinquantena d’habitants, tot i que a l’any 1920 n’havia arribat a tenir 553. Gran part del territori està inclòs dins de l’espai protegit del Parc Natural del Moncayo.

Des del poble cal seguir la calle la Virgen i diverses indicacions en guien cap a la cova, en una ruta curta, molt ben arranjada i gens perdedora que va vorejant el barranc de la Virgen.

Descripció:

Sota d’una gran penya s’aixeca l’edifici de l’ermita. La tradició explica que la devoció a una Mare de Déu ja existia al segle IV, llavors es denominava la Virgen de la Cueva i com que la imatge fou trobada dins d’una cova persistí aquesta denominació, que va canviar a l’actual, segons la llegenda, quan en aquell segle la va visitar l’emperador Constantí el Gran, que s’erigí en protector de l’ermita i donà una generosa almoina per la seva reconstrucció. 

L’edifici fou remodelat en el segle XVI. El conjunt consta del temple i l’habitacle de l’ermita que està adossada al costat dret i té l’accés independent. 

La porta, d’arc de mig punt, és tancada però podem veure l’interior a través del reixat de dues petites obertures. 

Consta d’una sola nau i a la capçalera hi ha el retaule major amb la imatge de la Mare de Déu que és una talla de fusta policromada que sembla datar del segle XIII, els especialistes destaquen la dolçor de la cara de la Mare de Déu en contrast amb l’aspecte sever del Nen. 

Tant els habitants de Purujosa, com els pobles veïns hi tenen gran devoció, s’hi intercedia en èpoques de sequera i també se li atribueixen dos miracles, almenys coneguts, la cura d’un nen d’Agreda i la salvació d’un capellà que fou atrapar per un gran temporal de neu en el coll de les Estaques.   

El 25 de març, festa de l’Anunciació, hi té lloc un aplec.

Prop de l’ermita veiem diverses coves murades emprades com habitacle.

 

LES COVES DE LOS FAYOS. SARAGOSSA 

Situació: 

Los Fayos és un municipi, d’uns 150 habitants, situat en la comarca de Tarazona i el Moncayo. La vila de Tarazona està a uns 6 km. A l’entrada de la població veiem una enorme cinglera de conglomerat on es destaquen algunes coves, dues d’elles de seguida atrauen la nostra atenció, són la cova del Castell i la cova del Caco. A més a més hi ha una tercera cova molt interessant que és l’ermita de sant Benet, però així com les dues primeres es poden visitar lliurement, l’ermita és tancada, per la qual cosa s’efectua la vista amb guia, cal trucar a l’Ajuntament, tel 976644151, on ens informen dels horaris.

                                                   Vista de la població i dues coves

COVA DEL CASTELL DELS MOROS 

Cal anar cap a la part alta del poble, creuem el riu Alto, que és una sèquia, que creua la vila, que data dels temps dels romans. Pel seu aspecte exterior rep el nom de castell, però no ha estat mai una fortalesa, s’ha utilitzat com habitacle, per les partes s’observen els forats que servien per encaixar-hi bigues que formarien uns dos pisos d’alçada. La paret que tanca la cova està feta de pedra i bona part de tapial. 

                                                       

                                                        Cova del Castell

COVA DEL CACO 

S’hi accedeix per una escala. Mesura 14,30 m de diàmetre i 17 m d’alçada, en aquesta cova s’encabia un castell medieval, esmentat en documents del segle XII, del qual en queden molts pocs vestigis, solament una paret de tapial, un aljub, sitges per emmagatzemar cereals i part del canal que recollia l’aigua de la part superior de la cinglera on hi ha encara dues torres de vigilància que formaven part del sistema defensiu del castell. 

                                                        

                                                    Entrada de la cova del Caco

                                                   Restes de parets

La cova té planta circular i es desenvolupa en anells ascendents, per la qual cosa hi havia diversos pisos formats amb plataformes de fusta que s’unien amb escales també de fusta. La cova era tancada per una paret de tapial. 

A un costat hi ha una prolongació lateral de 13,5 metres de llargada, oberta a l’exterior, per protegir-la es bastí un mur de tapial on es van obrir diverses sageteres. En aquesta dependència hi ha quatre petits habitacles, d’uns 2,5 mestres d’amplada, aprofitant cavitats naturals. 

Degut a la seva situació fronterera entre els regnes de Navarra, Aragó i Castella, va participar en diversos conflictes bèl•lics. Va passar a dependre del rei García Ramírez de Navarra el 1148. Més tard va ser recuperat pel regne d’Aragó, passant a ser de Castella i tornant a ser del regne d’Aragó, fins que el 1275 els castellans van atacar el castell i la vila, robant el bestiar i cremant els camps de conreu. El 1297 Jaume I va comprar la vila i el castell. El 1357 també va intervenir durant la guerra dels dos “Pedros” – Pedro I de Castella i Pedro IV d’Aragó -. Va ser conquerit per les tropes castellanes i el 1362 recuperat novament per Aragó. 

                                                           Cova del Caco

Arribà el segle XVI en un estat de deteriorament molt avançat. Amb tants moments convulsos, els habitants de la vila van tenir que utilitzar amb freqüència la cova-castell per a protegir-se. Per arribar al capdamunt de l’entrada era necessària una escala que en cas d’atac es retirava. 

El topònim de la cova prové d’una llegenda que a grans trets explica que Caco era un gegant mitològic que va viure a la cova i aquí va amagar el bestiar que va robar al poderós Hèrcules, un altre gegant de la zona. Quan aquest s’adonà del robatori el va anar a cercar i del fort combat van sorgir rius i muntanyes, va vèncer Hèrcules i el Moncayo fou la darrera pedra que va posar el gegant damunt del derrotat Caco. En la façana de l’ajuntament de Tarazona hi ha diverses figures que representen aquesta història. 

ERMITA DE SANT BENET 

En un extrem del poble, es troba aquesta ermita, l’accés al recinte està tancat per una porta i l’ermita també està tancada, per la qual cosa la visita s’efectua acompanyats per un guia. 

L’edifici bastit sota una balma té uns 5 o 6 pisos d’alçada. Hom creu que el monestir fou fundat entre els segle VI i VIII. Va estar habitada per eremites durant els segles IX-X. A partir del segle XII, amb la fundació del monestir de Veruela, situat a Vera de Moncayo, es convertí en ermita de Sant Benet. L’actual ermita data del segle XVIII. Té planta quadrangular, està coberta de mitja volta de roca i l’altre mitja d’obra. El 21 de març, per la festa de Sant Benet, hi té lloc un aplec.