COVA DE SANT JAUME. LA GRANJA D’ESCARP (SEGRIÀ)

Ermita de sant Jaume i al fons la cova.



COVA DE SANT JAUME. LA GRANJA D’ESCARP (SEGRIÀ)

Situació:
A uns 2 km al sud de la població, seguint la carretera en direcció a Mequinensa hom troba un trencall a l’esquerra que puja cap el turó on hi ha l’ermita de sant Jaume, al costat hi ha la cova.
El tossal on es troba l'ermita és un emplaçament força estratègic ja que domina lles valls del Segre i del Cinca. 
Descripció:

L'ermita de sant Jaume fou bastida probablement en la segona meitat del segle XVII i modificada al segle XVIII. El 1910 es va restaurar l'interior del temple i a partir de l'establiment del font bèl·lic de 1938 començà el periode d'abandó.  

La capella troglodita està orientada al sud i mesura uns 9 metres de llargada per 5,20 d’amplada i uns 2 m d’alçada. A l’interior es pot veure, al davant de la porta una fornícula-altaret d’1 metre d’amplada, 1,20 d’alçada i uns 80 cm de fondària. Al costat est hi ha dues fornícules de 40 per 50 cm i al costat de la porta una altra fornícula d’uns 30 per 30 cm. A l’exterior, un mur de pedra unida amb argamassa recorre tota la cavitat, amb la porta com a única obertura.
Al costat de ponent hi ha restes d’un pany de paret que tancava el recinte, que aprofitava un espai de 3 per 2 m i uns 1,50 m d’alçada.

Fornícules a l'interior de la cova.

Breus notes històriques:

Aquest indret enlairat des d’on es gaudeix de bones panoràmiques tant cap a Ponent com cap al nord on es pot apreciar la confluència del Segre i el Cinca i a prop de la barrancada del torrent de sant Jaume, oferia un bon lloc per la vida eremítica, com ho corroboren les diverses fornícules de l’interior de la cavitat. Sembla ser que a les terres d’aquesta cova se’ls atribuïa propietats miraculoses i curatives.

S'esmenta que seria la primera construcció cristiana de l'indret, abans d'edificar-se l'ermita, per la qual cosa es pot datar sobre el segle XVI. 

Es diu que aquest indret es podria relacionar amb un camí de sant Jaume que pugés per l'Ebre i el Segre fins a trobar el camí de Saragossa, desviant-se per la Granja d'Escarp i Massalcoreig.

                                                                   Fotos: G. Aymamí

L’ermita de sant Jaume sembla datar de finals del segle XVII i en el segle XVIII es va ampliar afegint l’absis quadrat reforçat per un contrafort. En 1910 es restaurà, durant la guerra de 1936 es destruí en bona part i a finals del 2017 es netejà l’interior.

 

Bibliografia: Aymamí, Gener: Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau editor. Barcelona 2014, p 159-160.



POBLAT TROGLODÍTIC DE BARRI (O BARRY). BOLLÈNE (FRANÇA)

 

POBLAT TROGLODÍTIC DE BARRI (O BARRY). BOLLÈNE (FRANÇA)

Situació:
Bollène és una localitat que pertany a la regió de la Provença, departament de Vaucluse. Està situada entre Orange i Montélimar.
Hi ha diferents rutes per acostar-se al poblat troglodític que està a uns 3,5 km al nord de la ciutat. Una d’elles és des del càmping de Barri. Una altre és des de Saint-Pierre de Senos i seguir des d’allí una pista asfaltada que du a prop del poblat, però com que no hi ha res indicat i tot són carrers d’urbanitzacions no ho vam saber trobar i vam optar per anar cap al poble de Saint-Paul-Trois-Chateaux, que ja pertany al departament de Drôme.
Des del poble seguim la carretera D-59 en direcció Suze-la-Rousse i de seguida trobem les indicacions cap a les Caves Cathédrales, que com que és un lloc turístic no té pèrdua.



A la dreta de l’entrada de les caves hi ha un corriol amb un parell de rètols informatius dels camins de la zona. Seguim el sender baixador que desprès planeja entre el bosc. A la dreta es deixa el camí que puja cap el castell de Barri, seguim endavant i uns metres abans d’arribar al trencall que du cap el petit turó on hi ha la taula d’orientació, seguim cap a l’esquerra per un corriol assenyalat amb una fita que davalla, fins aquí hem estat de 10 a 15 minuts.

A partir d’aquí cal anar seguint el camins i corriols que anem trobant que duen cap a les diverses coves.
Una vegada hem vist aquest grup, cal tornar enrere i al darrera de les construccions més noves que tenim al costat hi ha més coves.
Cal ara seguir l’ample camí que baixa, trobem una tanca que prohibeix el pas per raons de seguretat, però podem continuar endavant, ja que és del tot il·lògic que no puguem passar per un camí ample i ben arranjat i en canvi puguem trescar pels corriols de la cinglera. Seguint aquest camí veiem diverses coves obrades i l’església, arranjats recentment.
Quan s’arriba a la pista asfaltada, que suposo que és la que prové de Saint-Pierre de Senos, cal retornar pel mateix camí.





Descripció i breus notes històriques:

Moltes d’aquestes coves ja van ser habitades en el neolític i paleolític, però és en època medieval quan es comencen a excavar, en les roques del Miocè que per la seva textura faciliten aquesta tasca, les coves en les cingleres.
El castell de Barri data del segle XI, tot i que els primers documents que en parlen són del segle XII, i al segles XIII i XIV ja es menciona tant el castell com el poblat i les seves fortificacions.

Encaixos per a bigues

                                                         Torre sobre una construcció troglodita

                                                  Camí d'accés amb senyals de roderes

                                                             Camí d'accés empedrat

Construcció arranjada

El moment de màxima ocupació de Barri es dona en el cens de 1763 en que s’esmenten 88 focs amb un total de 478 habitants, el que dona 5,4 persones per habitacle. La vila de Bollène tenia en aquesta època 3.137 habitants.
En el 1828 només vivien a Barri un centenar de persones i el 1906 ja tan sols hi havia 10 habitants..  

Fotos. G. Aymamí

L’església rupestre de Notre Dame d’Esperance va ser construïda el 1692 i la part exterior ha estat restaurada per l’associació “Els amics de Barri”. Aquesta església supliria a la de Saint André que es troba enrunada a pocs metres del poblat.

En aquesta passejada, que esdevé un museu a l’aire lliure, podem veure moltes coves excavades que s’han utilitzat com habitacle, en algunes, a l’interior hi ha lleixes, fornícules i armariets i inclús n’hi ha que tenen grans xemeneies.         

 

  

EREMITORI DE CASTEJÓN. CASTEJÓN (CUENCA)

EREMITORI DE CASTEJÓN. CASTEJÓN (CUENCA)

Situació:

Castejón és una petita localitat situada a prop de la carretera N-320 d’Alcócer a Cuenca.

L’Eremitori és molt a prop, i visible, de la carretera CUV-2131 que du d’Alcohujate cap a Castejón.

Descripció:

Es tracta d’un bonic racó format per diverses coves  artificials excavades en la roca, que per la part davantera presenten diverses portes d’entrada i a l’interior hi ha diverses columnes per tal de donar més consistència.

Aquest conjunt rupestre s’ha identificat com un eremitori d’època alt-medieval, possiblement dels segles VI-VIII.

Al davant, el conjunt és tancat per una paret de pedra seca configurant un espai que serviria de cleda pel bestiar, a aquesta època, bastant recent, correspondria la cabana de pastor, de forma cònica, que està adossada en un dels extrems de la cova.

 

Fotos G. Aymamí

 



 



ELS CELLERS SUBTERRANIS DE GÁRGOLES DE ABAJO (GUADALAJARA)

ELS CELLERS SUBTERRANIS DE GÁRGOLES DE ABAJO (GUADALAJARA)

Situació:
Gárgoles de Abajo és una petita població de la Alcarria que no arriba als dos-cents habitants que pertany al municipi de Cifuentes. Es troba al costat de la carretera N-204 que va de Cifuentes a Alcocén.
Descripció:
En el poble hi ha nombrosos cellers subterranis, però els que estan al costat mateix de la carretera que du cap a Trillo, són els que podrem veure millor.
Tots aquests cellers mantenen una temperatura uniforme entre dotze i catorze graus, cosa que facilita la conservació del vi. També s’utilitzen com a magatzem.





Amb l’arribada de la fil·loxera molts d’aquests cellers es van deixar d’utilitzar amb aquesta finalitat i es van abandonar totalment, d’altres es van recuperar, es continuà guardant el vi, s’instal·là llum elèctrica i es van anar arranjant, alguns fins i tot tenen alguna barbacoa a l’entrada, avui s’utilitzen per fer àpats amb familiars i amics.

 

 

Camilo José Cela en el seu llibre “Viaje a la Alcarria” (1948) diu en passar per la localitat “En Gárgoles el viajero se encuentra con unes Cuevas con Puerta y con candado, que usan para guardar el vino y las patatas.”  

En el llibre “Nuevo viaje a la Alcarria” (1986) relata “ En la costanilla se empujan las cuevas de las bodegas, pegadas las unas a las otras y todas ubérrimas y aromáticas”.

Foto exposada en el Castell de Torija on hi ha el museu del Viaje a la Alcarria de Cela.

Fotos G. Aymamí    



 

 

  

EREMITORI D’ERCÁVICA. CAÑAVERUELAS (CUENCA)

EREMITORI D’ERCÁVICA. CAÑAVERUELAS (CUENCA)

Situació:

Cañaveruelas és una petita localitat situada al nord de la província de Cuenca, a uns 15 km de distancia d’Alcocer.

Des de la població cal seguir la pista asfaltada que du cap el jaciment romà d’Ercávica.

L’eremitori es troba al davant mateix de la zona d’aparcament.

Descripció:

Petita cova artificial excavada en la roca de planta circular, amb un petit espai rectangular al davant.



 

Breus notes històriques:

La tradició explica que sant Donat “l’Africà” juntament amb uns quants monjos es va establir en aquest indret. Donat era un monjo del nord d’Àfrica i cap a l’any 565, en el moment en que els cristians van començar a ser perseguits, es va traslladar al regne visigot de Toledo acompanyat de setanta monjos. A la península va fundar un monestir servità que encara molt bé no se sap si va ser a Xàtiva o a Ercávica, encara que tot apunta cap aquest darrer lloc.
La cavitat que veiem era una ermita rupestre a redós de la qual s’instal·là la comunitat religiosa. Dins de la cova hi ha una tomba que hom creu que és on fou enterrat sant Donat, com a prior de l’ordre, sobre els anys 580 o 584.
Amb la invasió musulmana la comunitat es va dispersar.

En les roques del damunt de la cova hi ha diverses tombes excavades al sòl, d’orientació est-oest, que corresponent tant a adults com a infants. També veiem a l’exterior diverses creus gravades en la roca.

 

Fotos G. Aymamí

 

COVA DELS MOROS. BRIHUEGA (GUADALAJARA)

Entrada



COVA DELS MOROS. BRIHUEGA (GUADALAJARA)

Situació:
Brihuega és una localitat, d’uns 3.000 habitants, situada al cor de la comarca de l’Alcarria Alta, amb un conjunt monumental molt important. El casc antic va ser declarat en 1973 Conjunt Monumental Històrico-Artístic.
En la plaça del Coso, que és la plaça Major, és on es troba la cova dels Moros, és de propietat particular i cal dirigir-se a la carnisseria que hi ha en la mateixa plaça, al costat de l’entrada.
En l’oficina de Turisme, que està també en la plaça, que ocupa l’edifici de la reial presó de Carles III, construïda el 1781, ens informaran dels dies i dels horaris de visita. Tel. 949 280 442 / 949 340 030. Correu electrònic: turismo@aytobrihuega.com

Descripció:  

Després de pagar els 2 euros d’entrada per persona accedim a l’interior de la cova. Es tracta d’una sèrie de passadissos artificials que hom creu que daten de l’època dels àrabs i que segons la tradició es van fer per tal de facilitar la fugida en cas de ser atacats, tot i que la sortida d’aquests està a uns 10 metres de l’entrada, per la qual cosa no servien per aquesta finalitat.

Es diu que n’hi havia més per tot el poble, però en modificar les velles cases o en fer-ne de noves es van destruir.

Arcs visigods

Durant el recorregut veiem uns arcs de punt d’ametlla que s’atribueixen a l’època visigoda. No dubtem de l’antiguitat d’aquests passadissos, però crec que foren destinats a rebost i posteriorment a celler, sent ampliats en època medieval per tal d’utilitzar-los com a refugi en alguna de les múltiples èpoques turbulentes que va tenir la península ibèrica.



 

Camilo José Cela en el seu llibre “Nuevo viaje a la Alcarria” relata “Las cuevas árabes fueron abiertas aún no hace veinte años, [Cela va fer el viatge a l’any 1985] las cuevas árabes forman un dédalo fresquito, enrevesado y difícil de caminar del que se sale por un almacén de chorizos en cuya puerta silba un jilguero en su jaula; las cuevas árabes tienen un misterioso encanto que tampoco es preciso ahogar en vino de la tierra como si fueses un pajarito frito”

Fotos: G. Aymamí

 

COVES DELS COSSI. ULLDECONA (MONTSIÀ)

COVES DELS COSSI. ULLDECONA (MONTSIÀ)

Situació:
Es troba en el camí de Godall a l’ermita de la Pietat, molt a prop de l’ermita.
Descripció:
Tal com explica el rètol que trobem al davant de la cova, a l’interior d’aquesta cavitat hi ha una petita bassa on s’emmagatzemava l’aigua que regalimava del sostre, en èpoques de pluja, que era aprofitada pels pastors, que l’empraven també per sojornar-hi, per netejar-se i abeurar el bestiar.
Pel davant de la cova passa un camí ramader, anomenat lligallo per aquestes terres del sud de Tarragona.   

Fotos: G. Aymamí

COVA DELS MOROS. PASTRANA (GUADALAJARA)

COVA DELS MOROS. PASTRANA (GUADALAJARA)

Situació:

Des de Pastrana cal seguir la carretera CM200 en direcció a Albalate de Zorita i Tarancón i en cosa d’un parell de quilòmetres es troba el trencall amb la carretera CM2007 que du cap a Valdeconcha, en aquesta cruïlla podem aparcar el vehicle i continuar a peu uns metres per aquest darrer vial i a la dreta, enmig d’un camp, podem veure una gran roca de gres que és on està la cavitat.  
Descripció:
Es tracta en realitat de dues coves situades gairebé una al costat de l’altre, la primera, que està al costat est, és un complex format per diversos túnels i passadissos interconnectats entre si, que formen en realitat quatre naus excavades en la roca, cosa que li dona un aspecte força curiós.
Aquí podem veure una sèrie de creus i símbols gravats en la roca.
Al costat oest trobem una cova, també excavada en la roca, amb una  estança amb la planta en forma de creu i una saleta lateral.

                                                     Primera cova

                                                        Segona cova
Breus notes històriques:  
Ens trobem al davant d’un important eremitori, probablement dels segles VI – VII. Es diu que aquí, a l’any 1571, San Juan de la Cruz (1542-1591) hi va estar un temps dedicat al recolliment i la meditació. En aquella època va fundar a Pastrana el convent del Carmen.
Posteriorment ha estat emprada per guardar-hi els remats i com habitacle ocasional com ho demostra el sostre força ennegrit, tanmateix a la part exterior s’observen, a la paret de la roca, forats per encastar-hi bigues, com a mostra de l’existència d’un habitacle semi rupestre.  

Senyals d'un hàbitat semi rupestre

Diversos gravats de creus i simbols.

Fotos: G. Aymamí