COVES-EREMITORI DE SANT SALVADOR. Marquínez (Àlaba)

 

COVES-EREMITORI DE SANT SALVADOR. Marquínez. Bernedo (Àlaba)

 

En aquest blog ja hi ha dues entrades de coves de Marquínez, una tracta de cavernes situades dins de la població, concretament darrera de l’església parroquial i l’altre fa referència a unes coves situades a prop del poble.

Situació:

Cal sortir del poble pel carrer del Molino, camí d’Urarte, es deixa el trencall que baixa cap el riu, continuem per camí asfaltat i en ser a una cruïlla es continua per un camí de terra, entre prats, que ascendeix suaument cap el turó d’Urizaita, es creua el torrent Sasualde i en pocs minuts comencem a davallar cap el barranc de Gurtatia i de seguida ens trobem al davant de les coves de Sant Salvador. 

Descripció:

En una petita cinglera trobem quatre coves excavades per fer-hi una vida  ascètica. Dues de les coves són molt petites i s’ignora a què estaven destinades, les altres dues són més complexes i eren eremitoris que possiblement van començar-se a excavar al segle VII d.C.

Interiorment presenten una doble estància, en una d’elles veiem el que podria ser el llit, a sobre de la pedra s’hi posaria palla o herba seca, la porta està molt ben executada i una d’elles té a l’exterior un bonic arc damunt de la porta.    

                             Fotos G. Aymamí

 

 

 

 

COVA-ERMITA DE SAN ROMÁN. BERNEDO. ÀLABA

 

COVA-ERMITA DE SAN ROMÁN. BERNEDO. ÀLABA

     San Román de Campezo, a la dreta el pic de la Muela i a l'esquerra el cingle de San Román.

Situació:

Per acostar-s’hi cal anar cap a San Román de Campezo (Durruma Kanpezu) que està a uns 38 km al sud de Vitoria (Gasteiz). Aquest nucli, d’una trentena d’habitants, s’integrà el 1965 al municipi de Bernedo. Pertany a la “Cuadrilla de Montaña Alavesa” i està a tocar del parc natural d’Izki.

Arribats al poble comencem a caminar al costat de l’església parroquial de la Nativitat, per l’esquerra comença un camí ample i herbat, quan portem una estona pujant un pal indicador assenyala, cap a l’esquerra, un corriol que pujant en ziga-zaga du cap al peu del cingle de San Roman on es troba la cova.

Descripció:

La cova també és coneguda com la “Cocina de los Moros”. A l’interior hi ha una fornícula amb la imatge del sant del segle XVII i un altar amb una petita creu. La cova està tancada per una reixa.

Damunt de la cinglera existí un poblat fortificat de l’edat del Ferro, també conegut com a “Trinxera de los Moros”. Per la zona hi ha algunes coves que foren aprofitades com a lloc d’enterrament en l’edat del Bronze i una d’aquestes coves es convertí en època alt-medieval en una ermita en honor a Sant Román.

 

Si continuem la ruta pel corriol que ressegueix el vessant del cingle arribarem al coll de la Casilla, aquí trobem el camí que puja des del poble i també podem acostar-nos cap al cim de la Muela de 1.050 metres des d’on es gaudeix d’un panorama esplèndid.     

 

                                     Altres coves de la zona - Fotos G. Aymamí

 

 

 

 

 

COVES DE LA “PEÑA DEL CASTILLO” Marquínez. Bernedo (Àlaba)

 

En aquest blog ja hi ha una entrada d’un parell de coves de Marquínez situades dins de la població, concretament darrera de l’església parroquial. En aquesta ocasió es fa referencia a unes cavernes situades a prop del poble.     

Situació:

Des del poble cal seguir un camí paral·lel al riu que, en una agradable passejada, du cap a l’ermita de San Juan.

També ens hi podem acostar tot continuant la carretera, cosa d’uns cent metres, fins a trobar el camí que ve del poble, on podem aparcar.

Enlairada, al costat de la carretera hi ha l’ermita de San Juan Bautista, d’estil romànic, fou declarada Monument Històric-Artístic el 1984.

Notes de les coves:

Del costat de l’edifici surt un camí que du cap una penya on trobem un parell de coves. L’origen podria ser un recer d’eremites, a l’interior hi ha un parell de sitges o pous amples però molt poc profunds. Les dues coves han estat modificades de forma artificial.

Des d’aquí seguim un corriol, molt ben marcat, que creua un cap de cereal, i arribem a la penya del Castillo.

Dalt d’aquest impressionant turó s’aixecà un castell de deuria de ser gairebé inaccessible pels enemics. Hom creu que fou bastit entre la segona meitat del segle X i la primera meitat del segle XI. D’aquesta fortalesa, de planta rectangular, en resten molts pocs vestigis, unes escales de caragol, part d’un mur i tot un reguitzell de concavitats destinades a l’encaix de bigues, en aquest punt hi hauria una sèrie d’habitacles adossats a la penya que acollirien la guarnició, quedant la part superior destinada vigilància.

Al peu del tossal hi ha una cova, ampliada i modificada artificialment, el sòl s’ha excavat un aljub que ocupa gairebé tota la planta que recolliria l’aigua de la part superior del castell.

De la part interior de la cova hi ha un ample forat de forma helicoïdal que puja cap a la part superior del turó.  

Forma part amb les properes coves de Larrea d’un conjunt format per nou coves d’origen eremític.   

A tocar hi ha un panel informatiu amb un dibuix força il·lustratiu de com deuria de ser el conjunt de la Penya del Castillo.

 

                                            Fotos: G. Aymamí

 

 

 

 

 

 

TÚNEL DE SANT ADRIÀ. GUIPÚSCOA (PAÍS BASC)

TÚNEL DE SANT ADRIÀ. GUIPÚSCOA (PAÍS BASC) 

Els pobles més propers són Zalduondo (Àlaba) i Zegama (Guipúscoa) i el túnel està just en el límit de les dues províncies.

Des de Zegama cal seguir la carretera GI-2637 fins arribar al coll d’Otzaurte, d’aquí surt una pista de formigó que cal seguir cosa d’uns 5,5 km fins arribar al coll d’Aldaola (820 m) on hi ha l’aparcament, en aquest punt la pista gira bruscament cap a l’esquerra.

Des d’aquí cal seguir un sender que davalla cap a la dreta i que en 10 minuts de caminar ens du cap el refugi de Sant Adrià (900 m) abandonat i que comença a presentar un estat deplorable.

Refugi de Sant Adrià



Seguim camí endavant i en 10 minuts més som a l’entrada nord-oriental del túnel de Sant Adrià (1025 m). Ens trobem al davant d’un mur de pedra que tanca la boca del túnel amb una porta d’accés.

Es tracta d’una cova natural, d’uns 70 metres de llargada, que ha estat des de temps immemorials lloc de pas, encara que va ser durant l’edat mitjana en que tingué el màxim esplendor ja que fou la principal via de comunicació entre Castella i França. Travessa el túnel un camí medieval, construït sobre l’antiga via romana d’Astorga, reconstruït en els segles XVI, XVII i XVIII.

 

                                                                    Entrada nord-oriental

 

Per quest pas, denominat de Lizarrate, han passat reis, exèrcits, bandolers, viatgers i pelegrins del camí de Sant Jaume, ja que per aquí passa el camí francès. En l’interior del túnel hi havia cases, quadres, magatzems, taverna, aljub, capella i una ferreria que proporcionaven assistència i servei al viatger. Com que era un lloc estratègic hi residia un governador que  controlava i se’n ocupava de la defensa del camí.

A les darreries del segle XIX aquestes construccions foren enderrocades i llurs materials aprofitats per bastir una nova posada i la Casa dels Miquelets (milícies forals de Guipúscoa) que vigilaven el pas ja que era freqüentat pels contrabandistes i cobraven impostos provincials.

Aquestes dues construccions foren destruïdes per un incendi l’any 1913, restant des d’aleshores el lloc abandonat definitivament.   

Dins del túnel hi ha l’ermita dedicada a Sant Adrià, originalment estava sota l’advocació de la Santa Trinitat (Sancta Trinitate en llatí) nom que es deformà en Sandrati i que al llarg del temps els viatgers que passaven interpretaren com Sant Adrià. A l’any 1893 la vella ermita s’enderrocà i fou substituïda per la que veiem en l’actualitat. Ha estat reformada a l’any 1955 i el 2012.

 

Ermita de Sant Adrià

En excavacions arqueològiques realitzades s’han trobat atuells del Paleolític Superior, però el moment important de l’ocupació del túnel va ser durant l’edat del Bronze en que una població permanent hi residí.

Diversos viatgers han relatat el seu pas pel túnel  "en la parte superior hay un túnel requisito previo para llegar a Santiago" escribía el noble francés

Antoine Laling que acompanyava la comitiva del futur rei Felip I. Cap el 1567 Jorge Braum esmenta la bonica posada i les bons sopars que s’oferien als pelegrins, especialment els que duien diners, tanmateix es subministrava farratge als animals encara que el viatger no en portés.

Aprofitem l’estada en aquests paratges per continuar la caminada, així doncs travessem el túnel, cal dir que la sortida sud-oest és més baixa, cosa que obligava als genets a desmuntar. Es diu que un dels governants del túnel deia que ell era un dels personatges més importants d’Europa, ja que inclús els reis tenien que baixar del cavall, inclinar-se i fins i tot treure’s el barret.

Sortida sud-oest

 

Camí medieval

Una mica abans d’arribar a la font de Lizarrate, a l’esquerra surt el sender que per enmig del bosc puja dreturer cap el pic d’Aizkorri (1528 m) on hi ha un vell refugi sense ús i una ermita. És un cim molt cobejat pels excursionistes bascos, des don es gaudeix de bones panoràmiques. El paisatge que l’envolta i el camí que hem seguit fins el cim és realment captivador.     

 Bonic tram de camí cap a Aizkorri

 Pic d'Aizkorri









                                                     Ermita i refugi dalt de l'Aizkorri.    Fotos G. Aymamí

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CONJUNT RUPESTRE DE “SAN JULIÁN” FAIDO (ÀLABA)

 

 L'eremitori vist des del camí de San Juan de la Peña

Foto G. Aymamí

San Julián 2

San Julián 1

Dibuixos extrets del llibre "Eremitorios rupestres altomedievales; El alto valle del Ebro" (1989)

 

 

CONJUNT RUPESTRE DE “SAN JULIÁN” FAIDO (ÀLABA)

Als afores de la vila, a l’oest del santuari de “la Virgen de la Peña” i a l’altre costat del barranc veiem el turó de sant Miquel on hi ha un  parell de coves que també hem trobat esmentades amb el nom de sant Miquel.

Es tracta de dos eremitoris artificials, que estan a cinc metres un de l’altre i no estan comunicats. La primera, la més gran seria l’oratori i l’altre, més petita, la cel·la destinada a habitació.  

“LA VIRGEN DE LA PEÑA” FAIDO (ÀLABA)

Fotos G. Aymamí

Església inferior

 Església superior

 Pintures i inscripció

Primer nivell

Dibuixos extrets del llibre "Eremitorios rupestres altomevievales: El alto valle del Ebro"(1989)

 

“LA VIRGEN DE LA PEÑA” FAIDO (ÀLABA)

Als afores de la vila es troba el camí que s’enfila cap el santuari de “la Virgen de la Peña” . Es tracta d’un gran complex excavat en un turó, té 4 nivells, però com que l’església és tancada només podem veure la cova del costat i la que hi ha al damunt del sostre de l’edifici.

Aquests habitacles rupestres artificials corresponen al fenomen eremític que es desenvolupà en aquestes terres entre els segle V i VIII. A partir del segle IX foren modificades per tal de utilitzar-les com a lloc d’enterrament, s’han localitzat algunes tombes antropomorfes.

Aquesta cova va ser bastida al segle VI i en el segle XIII s’adossà l’actual construcció, per la qual cosa es considerada l’església cristiana més antiga del País Basc. En un dels nivells s’han trobat uns dibuixos en forma d’arbre i en el nivell superior una inscripció llatino-visigòtica, el seu significar és encara una incògnita.         





 

 

COVES DE MARQUÍNEZ (ÀLABA)

 Fotos: G. Aymamí

 

Dibuixos extrets del llibre " Eremitorios rupestres altomedievales" 1989

 

 

COVES DE MARQUÍNEZ (ÀLABA)

 



 

Darrera de l’església parroquial de Santa Eulàlia s’aixeca la penya “Askana” on hi ha un parell de coves excavades en la roca.

La més oriental, que és la millor conservada ja que s’ha utilitzat fins no fa gaires anys, és de planta gairebé circular, coberta amb volta i dues portes.

L’altre cova dita de Santa Leocadia, ha estat molt retocada, el més interessant és que en un mur hi ha un relleu que representa dues figueres humanes i a un animal, possiblement un cavall.

La figura femenina s’ha volgut representar dalt del cavall, però en realitat asta situada al davant. Hi ha hagut molts comentaris sobre aquestes manifestacions artístiques que alguns autors les situen sobre els segle VI-VII

 

 

 

COVES DE CORRO. CORRO (ÀLABA)

 

Fotos: G. Aymamí

 Cova núm 1

 

Cova núm. 2

 

Dibuixos extrets del llibre "Eremitorios rupestres altomedievales: El alto vall del Ebro" (1989)

 

LES COVES DE CORRO. CORRO (ÀLABA)

 

També conegudes com a Coves dels Moros. Es troben a uns 2 km abans d'arribar al poble venint de Valdegobía, son visibles des de la carretera.

Son dues coves artificials, la núm 1 té amb dues portes i a l'interior hi ha diverses tombes, de diferent tipologia, excavades al terra. Hom creu que aquesta, en un cert moment hauria tingut un ús religiós, ja que un escrit de 1875 comenta que "Corro tiene una ermita, llamada Casa de los Moros, y también sepulcros abiertos en la peña" y també es diu que "en la cueva de los Moros, abierta en la peña, estuvo la ermita de San Juan y a su lado un edificio conocido como Casa de los Moros".  

La segona cova, que està a tocar, també té diverses tombes excavades, l'entrada és força gran i tenia una porta de fusta. 

Per l'aspecte de les cavitats i les tombes es situa el seu origen en època altmedieval. En una sepultura es van trobnar restres que analitzats pel mètode C-14 van donar com a resultat la data de 620 dC (+/-90).  

En ambdues cavitats s'observen modificacions efectuades al segle passat ja que un venedor ambulant les va utilitzar com habitacle.