COVES DE LA “PEÑA DEL CASTILLO” Marquínez. Bernedo (Àlaba)

 

En aquest blog ja hi ha una entrada d’un parell de coves de Marquínez situades dins de la població, concretament darrera de l’església parroquial. En aquesta ocasió es fa referencia a unes cavernes situades a prop del poble.     

Situació:

Des del poble cal seguir un camí paral·lel al riu que, en una agradable passejada, du cap a l’ermita de San Juan.

També ens hi podem acostar tot continuant la carretera, cosa d’uns cent metres, fins a trobar el camí que ve del poble, on podem aparcar.

Enlairada, al costat de la carretera hi ha l’ermita de San Juan Bautista, d’estil romànic, fou declarada Monument Històric-Artístic el 1984.

Notes de les coves:

Del costat de l’edifici surt un camí que du cap una penya on trobem un parell de coves. L’origen podria ser un recer d’eremites, a l’interior hi ha un parell de sitges o pous amples però molt poc profunds. Les dues coves han estat modificades de forma artificial.

Des d’aquí seguim un corriol, molt ben marcat, que creua un cap de cereal, i arribem a la penya del Castillo.

Dalt d’aquest impressionant turó s’aixecà un castell de deuria de ser gairebé inaccessible pels enemics. Hom creu que fou bastit entre la segona meitat del segle X i la primera meitat del segle XI. D’aquesta fortalesa, de planta rectangular, en resten molts pocs vestigis, unes escales de caragol, part d’un mur i tot un reguitzell de concavitats destinades a l’encaix de bigues, en aquest punt hi hauria una sèrie d’habitacles adossats a la penya que acollirien la guarnició, quedant la part superior destinada vigilància.

Al peu del tossal hi ha una cova, ampliada i modificada artificialment, el sòl s’ha excavat un aljub que ocupa gairebé tota la planta que recolliria l’aigua de la part superior del castell.

De la part interior de la cova hi ha un ample forat de forma helicoïdal que puja cap a la part superior del turó.  

Forma part amb les properes coves de Larrea d’un conjunt format per nou coves d’origen eremític.   

A tocar hi ha un panel informatiu amb un dibuix força il·lustratiu de com deuria de ser el conjunt de la Penya del Castillo.

 

                                            Fotos: G. Aymamí

 

 

 

 

 

 

ELS CELLERS SUBTERRANIS DE LA ZONA DEL MONCAYO (SARAGOSSA)

Pels pobles que rodegen la zona del Moncayo trobem gran quantitat de cellers excavats sota terra, la majoria estan en desús, però encara n’hi ha on es continua fent vi i fins i tot es conserva l’espai destinar a trepitjar el raïm, alguns s’utilitzen per fer àpats familiars o de “peñas”, en trobem molts força malmesos i gairebé enderrocats, tot i que n’hi ha d’altres que s’han arranjat i s’utilitzen encara com habitacle rupestre.

Aquí hi ha alguns exemples de poblacions amb cellers subterranis.

 

Borja

Possiblement en aquesta localitat és on n’hi ha més, estan repartits pels barris de Saliente, Poniente i ermita de San Jorge.

Al costat del turó on s’aixequen les restes del castell hi ha els de Saliente, orientats cap a l’est i els de Poniente que miren cap a l’oest.

En Saliente hi ha sis nivells de cellers i forces són emprats com a casa, que s’estenen pel vessant de la muntanya.

En la zona de Poniente hi ha tres nivells de cellers i a prop de l’ermita de San Jorge hi ha dos nivells.

 

Maleján

A 1,5 km de Borja, al costat de la carretera nacional N-122, en direcció a Tarazona es troba aquest petit poble. Des de la carretera es veuen perfectament l’entrada dels cellers subterranis en el paratge de Valtuera.

Hi ha tres nivells de cellers en diversos estats de conservació.

 

Calcena

Localitat situada a la part sud del massís del Moncayo, a 50 km de Borja.

Aquí, al costat mateix de la carretera veiem diversos cellers amb l’aspecte exterior força deplorable.

 

Tabuenca

Poble situat a uns 20 km al sud de Borja. A un costat del poble, al peu d’un petit turó es veuen diversos cellers que presenten exteriorment un aspecte força acurat perquè estan una mica separades del poble i això ha evitat que s’enderroquessin per bastir noves construccions o que s’omplissin de deixalles. Hi ha quatre o cinc fileres de cellers.  

 

A més a més, per la comarca hi cellers subterranis a Ainzón, Alberite de San Juan, Albeta, Ambel -que té tres grups de cellers- Bulbuente –amb alguns cellers de grans dimensions- Bureta, Fuendejalón, Magallón, Pozuelo de Aragón, Talamantes, Mallen, Agón, Bisimbre i Frescano, entre altres. 

LA COVA DE LA MARE DE DÉU DE CONSTANTIN. PURUJOSA. SARAGOSSA

 

LA COVA DE LA MARE DE DÉU DE CONSTANTIN. PURUJOSA. SARAGOSSA

Situació:

A 60 km de Tarazona, en la comarca de l’Aranda i molt proper al naixement del riu Isuela, hi ha aquesta petita localitat d’una cinquantena d’habitants, tot i que a l’any 1920 n’havia arribat a tenir 553. Gran part del territori està inclòs dins de l’espai protegit del Parc Natural del Moncayo.

Des del poble cal seguir la calle la Virgen i diverses indicacions en guien cap a la cova, en una ruta curta, molt ben arranjada i gens perdedora que va vorejant el barranc de la Virgen.

Descripció:

Sota d’una gran penya s’aixeca l’edifici de l’ermita. La tradició explica que la devoció a una Mare de Déu ja existia al segle IV, llavors es denominava la Virgen de la Cueva i com que la imatge fou trobada dins d’una cova persistí aquesta denominació, que va canviar a l’actual, segons la llegenda, quan en aquell segle la va visitar l’emperador Constantí el Gran, que s’erigí en protector de l’ermita i donà una generosa almoina per la seva reconstrucció. 

L’edifici fou remodelat en el segle XVI. El conjunt consta del temple i l’habitacle de l’ermita que està adossada al costat dret i té l’accés independent. 

La porta, d’arc de mig punt, és tancada però podem veure l’interior a través del reixat de dues petites obertures. 

Consta d’una sola nau i a la capçalera hi ha el retaule major amb la imatge de la Mare de Déu que és una talla de fusta policromada que sembla datar del segle XIII, els especialistes destaquen la dolçor de la cara de la Mare de Déu en contrast amb l’aspecte sever del Nen. 

Tant els habitants de Purujosa, com els pobles veïns hi tenen gran devoció, s’hi intercedia en èpoques de sequera i també se li atribueixen dos miracles, almenys coneguts, la cura d’un nen d’Agreda i la salvació d’un capellà que fou atrapar per un gran temporal de neu en el coll de les Estaques.   

El 25 de març, festa de l’Anunciació, hi té lloc un aplec.

Prop de l’ermita veiem diverses coves murades emprades com habitacle.

 

LES COVES DE LOS FAYOS. SARAGOSSA 

Situació: 

Los Fayos és un municipi, d’uns 150 habitants, situat en la comarca de Tarazona i el Moncayo. La vila de Tarazona està a uns 6 km. A l’entrada de la població veiem una enorme cinglera de conglomerat on es destaquen algunes coves, dues d’elles de seguida atrauen la nostra atenció, són la cova del Castell i la cova del Caco. A més a més hi ha una tercera cova molt interessant que és l’ermita de sant Benet, però així com les dues primeres es poden visitar lliurement, l’ermita és tancada, per la qual cosa s’efectua la vista amb guia, cal trucar a l’Ajuntament, tel 976644151, on ens informen dels horaris.

                                                   Vista de la població i dues coves

COVA DEL CASTELL DELS MOROS 

Cal anar cap a la part alta del poble, creuem el riu Alto, que és una sèquia, que creua la vila, que data dels temps dels romans. Pel seu aspecte exterior rep el nom de castell, però no ha estat mai una fortalesa, s’ha utilitzat com habitacle, per les partes s’observen els forats que servien per encaixar-hi bigues que formarien uns dos pisos d’alçada. La paret que tanca la cova està feta de pedra i bona part de tapial. 

                                                       

                                                        Cova del Castell

COVA DEL CACO 

S’hi accedeix per una escala. Mesura 14,30 m de diàmetre i 17 m d’alçada, en aquesta cova s’encabia un castell medieval, esmentat en documents del segle XII, del qual en queden molts pocs vestigis, solament una paret de tapial, un aljub, sitges per emmagatzemar cereals i part del canal que recollia l’aigua de la part superior de la cinglera on hi ha encara dues torres de vigilància que formaven part del sistema defensiu del castell. 

                                                        

                                                    Entrada de la cova del Caco

                                                   Restes de parets

La cova té planta circular i es desenvolupa en anells ascendents, per la qual cosa hi havia diversos pisos formats amb plataformes de fusta que s’unien amb escales també de fusta. La cova era tancada per una paret de tapial. 

A un costat hi ha una prolongació lateral de 13,5 metres de llargada, oberta a l’exterior, per protegir-la es bastí un mur de tapial on es van obrir diverses sageteres. En aquesta dependència hi ha quatre petits habitacles, d’uns 2,5 mestres d’amplada, aprofitant cavitats naturals. 

Degut a la seva situació fronterera entre els regnes de Navarra, Aragó i Castella, va participar en diversos conflictes bèl•lics. Va passar a dependre del rei García Ramírez de Navarra el 1148. Més tard va ser recuperat pel regne d’Aragó, passant a ser de Castella i tornant a ser del regne d’Aragó, fins que el 1275 els castellans van atacar el castell i la vila, robant el bestiar i cremant els camps de conreu. El 1297 Jaume I va comprar la vila i el castell. El 1357 també va intervenir durant la guerra dels dos “Pedros” – Pedro I de Castella i Pedro IV d’Aragó -. Va ser conquerit per les tropes castellanes i el 1362 recuperat novament per Aragó. 

                                                           Cova del Caco

Arribà el segle XVI en un estat de deteriorament molt avançat. Amb tants moments convulsos, els habitants de la vila van tenir que utilitzar amb freqüència la cova-castell per a protegir-se. Per arribar al capdamunt de l’entrada era necessària una escala que en cas d’atac es retirava. 

El topònim de la cova prové d’una llegenda que a grans trets explica que Caco era un gegant mitològic que va viure a la cova i aquí va amagar el bestiar que va robar al poderós Hèrcules, un altre gegant de la zona. Quan aquest s’adonà del robatori el va anar a cercar i del fort combat van sorgir rius i muntanyes, va vèncer Hèrcules i el Moncayo fou la darrera pedra que va posar el gegant damunt del derrotat Caco. En la façana de l’ajuntament de Tarazona hi ha diverses figures que representen aquesta història. 

ERMITA DE SANT BENET 

En un extrem del poble, es troba aquesta ermita, l’accés al recinte està tancat per una porta i l’ermita també està tancada, per la qual cosa la visita s’efectua acompanyats per un guia. 

L’edifici bastit sota una balma té uns 5 o 6 pisos d’alçada. Hom creu que el monestir fou fundat entre els segle VI i VIII. Va estar habitada per eremites durant els segles IX-X. A partir del segle XII, amb la fundació del monestir de Veruela, situat a Vera de Moncayo, es convertí en ermita de Sant Benet. L’actual ermita data del segle XVIII. Té planta quadrangular, està coberta de mitja volta de roca i l’altre mitja d’obra. El 21 de març, per la festa de Sant Benet, hi té lloc un aplec.

SANT LLUCIÀ I SANT MACIÀ o COVA DELS SANTS MÀRTIRS. Les Masies de Voltregà

Situació: Seguint la carretera BV-4608 que de Sant Boi de Lluçanès duu cap a Sant Hipòlit de Voltregà i passat el quilòmetre 13, cal seguir el camí cap a les Quintanes, darrera de les construccions de l’Escola Agrària, enmig del bosc i al peu d’un petit cingle es troba la capella. <

Descripció: Aquesta capelleta o oratori es bastí el 26 de novembre de 1975, a sota d'una petita balma, aprofitant uns antics eremitoris. És de planta gairebé quadrada, d'uns tres metres d'alçada, està feta de formigó estucat i pintat i amb coberta a dues aigües. Pel finestró de la porta tancada es pot veure l'interior, d'1,5 per 1,5 m, on hi ha una fornícula d'uns 84 cm de costat, amb la imatge de tots dos sants lligats a una columna i voltats de flames.

Breu història: La llegenda dels Sants Màrtirs, patrons de Vic, explica que Llucià i Marcià havien sigut bruixots, però que es van convertir al cristianisme i van anar a aquest lloc a amagar-se dels romans. Anys més tard van baixar a Vic i molta gent els hi demanava serveis de bruixots, ells en negar-se, van ser presos i cremats a la plaça de Vic, actualment coneguda com a plaça dels Sants Màrtirs.

També s’explica que en aquesta balma es van amagar dels romans que els perseguien. Jacint Verdaguer en el seu poema “Dos màrtirs de ma Pàtria” situa la balma entre Santa Llúcia de Sobremunt i el mas Serratosa. En aquesta obra també explica la llegenda dels dos sants. Bibliografia: AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Barcelona. Rafael Dalmau Editor.

EL MOLÍ DE BROTONS. CASTELLCIR (MOIANÈS) INTERESSANT EDIFICI MOLINER BASTIT SOTA UNA BALMA.

Situació:

Una de les formes d’arribar al molí és des de Moià, a l’entrada de la vila, venint des de Calders, cal anar a la dreta cap el polígon industrial Sot d'Aluies i el camí de Vila-rasa i seguir el camí senyalitzat de Marfà, que passa pel torrent de Font Candelera i el Salt Candeler, en arribar a l'ermita de la Mare de Deu de la Tosca, on podem arribar en vehicle, cal continuar per un corriol que ens porta fins el Molí de Brotons.

Si volem anar a peu ens cal seguir el sender de Gran Recorregut GR-3, on trobarem senyalitzat el camí cap el molí.

Descripció:

Construcció troglodítica bastida dins d’una balma allargassada d’uns 64 metres d’amplada, situada al costat mateix del salt de la Tosca de 10 metres d’alçada.

L’obrador era apte per a dues moles i per un forat quadrat al sòl es davallava cap el catau, on era situat el rodet.

Encara podem veure tres rodes de molí aprofitades per fer una paret mitgera.

La resclosa, la bassa i el pou eren situats a la part superior del saltant.

Enfront mateix de la construcció i del saltant l’aigua queda recollida en una resclosa on podem veure al sòl filades de forats circulars que devien de  sostenir els troncs d’una antiga presa que possiblement alimentaria un petit i rudimentari molí.

Breus notes:

Sembla ser que el molí ja era habitat i en funcionament des de 1608. A començament del segle XIX uns paraires de Moià intenten aprofitar l’energia del molí per moure, a través de les turbines, les filadores per a les seves indústries de llana i estamenyes, però no tingueren èxit ja que necessitàvem més cabal del que proporcionava la riera de Marfà.

Al 25 d’octubre de 1850 ja es comenta que les rierades feien malbé la casa.

El 26 d’abril de 1851 es fa palès que en èpoques de fortes pluges, amb l’augment de cabal, el molí queda inundat i les moles es malmeten.

L’any 1863 va baixar un gran aiguat que produí moltes destrosses, una de les quals va ser la destrucció del molí i la mort de vuit persones que componien la família del moliner.

Des d’aleshores que ha estat abandonat.

 

Bibliografia:

AYMAMÍ, Gener (1986) La vall de Marfà. Vallès Oriental. Rev. Excursionisme de la UEC núm. 131 febrer. Barcelona.

AYMAMÍ DOMINGO, Gener i PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994)  Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Barcelona. Unió Excursionista de Catalunya.     

 

La Mare de Déu de la Roca. La Guingueta d'Àneu (Pallars Sobirà)

 

Situació:

De Sort cal seguir cap a Llavors! i, d’aquí, prendre la carretera cap a Esterri d'Àneu. En aquesta ruta es troba la vila d'Escaló, d'on cal seguir la carretera que s'enfila, en uns 3 km cap a l'agregat d'Escart. Uns 500 m  abans d'arribar-hi i, gairebé al davant d'un oratori, surt a mà dreta un sender estret, sinuós i un xic aeri, que en menys de quinze minuts duu cap al santuari.

Descripció: Es tracta d'un edifici, de factura barroca, arrapat a la roca, gairebé podríem  dir que la meitat del santuari és dins una cova. A  la façana, orientada al est, hi ha el portal, d'arc rodó, i una finestra esqueixada; al costat de l'epístola hi ha tres finestres similars.

Un petit presbiteri comunica amb l'absis poligonal, de costats irregulars i desplaçat respecte a l'eix de la nau, que es cobreix amb volta d'arestes.

Té espadanya d'un ull, òrfena de campana. Exteriorment l`edifici se sustenta en uns contraforts i es creu que antigament la coberta devia ser a dues aigües.

A  Escart ens va comentar que no faciliten la clau a ningú, per la qual  cosa solament  es pot guaitar una mica l'interior a través d'un petit finestró que hi ha a la porta. La nau és rectangular, al fons hi ha l'altar i la imatge de la Mare de Déu. També es veu la pica beneitera i algun banc.

Breus notes històriques: Tot apunta que aquest santuari era l'antiga església del castell de la Roca d'Escart, del qual avui no resta cap vestigi.

Coy, que relata les notes de l'excursionista Ceferí Rocafort, ens diu: «Està construïda en el interior de la escarpada penya, a manera de cueva, y data de una època muy remota, asegurando los naturales y la tradición que se remonta al siglo XI. Nosotros creemos ser de època anterior, por cuanto resistiéronse allí los cristianos de la ferocidad de los moros, los cuales no pudieron apoderarse de ella, ni del pueblo, lo que no es extraño, dice Madoz, si se atiende a su posición en medio de inaccesibles montañas, sin otra entrada que un pequeño boquete defendido por una torre que se conserva todavía».

Els goigs del santuari recorden la sagnant guerra del 1079 en que el comte d'Urgell intentà, sense aconseguir-ho, apoderar-se del castell. L'any 1081 el comte Artau retorna a l'abadia de Gerri el castell de Sant Just d'Escart, retingut en el seu poder des que el comte Ermengol d'Urgell li volia prendre.

Fou reformat durant el període 1707-1748 i, posteriorment, el 2002.

A l poble ens comenten que el dissabte següent al 8 de setembre hi té lloc un aplec.

Bibliografia:

AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau editor. Barcelona.