domingo, 29 de octubre de 2017

SANT JOANET. CONCA DE DALT (PALLARS JUSSÀ)



SANT JOANET. CONCA DE DALT  (PALLARS JUSSÀ)

Situació:
Des de l’agregat de Sant Martí de Canals, on s’arriba des de la Pobla de Segur, cal continuar la carretera cap a Pessonada i, en uns tres-cents metres, s'ha de seguir una pista de terra que surt a l'esquerra. Tot i que es pot recórrer un bon tros en cotxe, descrivim l'itinerari que vam efectuar a peu.
Seguim aquesta pista i deixem tota una sèrie de trencalls, a un costat i altre, que duen cap als camps. Després de passar per sota d'unes línies d'alta tensió es deixa un marcat trencall a la dreta (20 min) i se segueix recte en direcció al «morro» de muntanya, que veiem al davant i que és on està situada la cavitat. Més endavant, el camí esdevé més estret i pedregós.
Deixem el camí i seguim per un trencall pujador que surt a la dreta (25 min), als pocs metres, en ser al davant d'un torrent, el camí s'acaba i cal cercar el corriol que remunta la torrentera pel seu costat dret. El sender és força evident, ja que cal accedir a la balma pel llom de l'esquerra, molt més suau que per l'espadat que tenim al davant.
Quan el corriol comença a davallar (40 min), cal remuntar cap a la dreta; la cova és a tocar (45 min).
Sant Joanet es troba sota el cim de la Roca de Sant Martí o roca Roia a 955 metres d’alçada, al nord-est de Sant Martí de Canals, al nord del Pla de la Torre i a l'extrem nord-occidental dels Feixancs de la Tremor.





Descripció:
Estem al davant d’una petita cavitat de 6,30 m de llargada per 5,40 d'amplada i 2 d’alçada, amb el sòl lleugerament inclinat, tancada per una paret de pedra d'uns 2,20 m d’alçada, on hi ha una petita finestra espitllerada i la porta orientada al nord-oest, situada al capdamunt de tres esglaons.
A l'interior hi ha un petit altaret amb unes pintures amb representacions de Sant Joanet i Sant Pau.
Breus notes històriques:
Tot i que trobem esmentat que els vilatans de Sant Martí de Canals hi feien un aplec durant el quals es cantaven els goigs i es beneïa el terme, els veïns de la població no ho recorden. Possiblement s’hagués fet en èpoques ja força allunyades perquè ningú no ens n'ha donat raó i potser ens hauríem de remuntar més enllà del primer quart del segle XX.
A l'interior hi ha forces espelmes, la qual cosa denota un cert el fervor popular i que encara es visita.
Per la seva situació, enlairada i solitària potser caldria cercar l’origen d’aquesta ermita en un llunyà eremitisme.

Extret del llibre “ Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 2014.


 
Fotos G. Aymamí any 2002
 

martes, 24 de octubre de 2017

COVA DE LA MARE DE DÉU DE FOIX. TORRELLES DE FOIX (ALT PENEDÈS)


COVA DE LA MARE DE DÉU DE FOIX. TORRELLES DE FOIX (ALT PENEDÈS)

Situació:
Del km 4,250 de la carretera BV-2122 (entre Sant Martí Sarroca i Pontons) surt una pista asfaltada que porta fins a la urbanització "la Plana de les Torres" i desprès de 2,250 km, trobarem a la dreta una senyalització que indica "Santuari de Sta. Maria de Foix", seguim per aquesta pista, que en alguns trams està asfaltada, durant 1 km fins que queda barrada per una cadena. Des d’aquí en poc més de 200 m arribarem al santuari. Deixarem l’edifici a un costat i, més endavant anirem cap a l’esquerra per un camí amb el senyal de “Cova”, aquesta està a uns 60 m.
Descripció:
L'entrada està arranjada i tancada per una paret i una reixa (sense cadenat) mesura uns 3 m d'amplada per 6 d'alçada. A l’interior els 3,5 primers metres estan cimentats.
La cova consta d'una única galeria que va perdent amplada i alçada progressivament, fins a finalitzar als 11 m de l'entrada. A l'interior hi ha una petita capella amb una làpida amb la imatge de la Mare de Déu i la inscripció: "Segons la tradició, aquí es va trobar la imatge de Santa Maria de Foix"
Tot i que sempre s’ha nomenat cova de la Verge, he preferit anomenar-la en el català correcte de Cova de la Mare de Déu.



Postal antiga, abans de la remodelació del santuari
 

Breu història:
En una fotografia de l’any 1980 l’entrada està tapada per la terra, en procedir a la restauració de l’església, que es va finalitzar a l’any 1987, es va netejar el camí d’accés a la cavitat, s’arranjà l’interior i és col·locà una rèplica de la imatge, ja que l’original de fusta, de tradició romànica, va ser destruïda durant els fets bèl·lics de 1936-39.
Aquesta petita cavitat s’inclou dintre de les llegendes de les marededéus trobades, festivitat que es celebra el dia 8 de setembre.
Aymamí, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona (31)

 

Llegenda:
Transcric el que escrivia J Castellanos a l’any 1890.
La santa Imatje qu'en ell's venera es la Verge ab son fillet als brassos, morena, d'un metre de altura, que segons tradició popular es germana de la de Penyafel, de que s' ha parlat, y abdúas de la de Montserrat. Conta un' altra tradició, que un pastor la trová dins una cova y se l'emportá en un sarró á Torrellas, pero al arribar á mitja montanya li fugí y se n'entorná á la cova. Recullida altras voltas, sempre á mitj camí tornava al meteix punto. Observat lo miracle, sobre meteix de la cova s' aixecá un' ampla arcada que sosté lo camaril de la Verge, engrandint d' aquest modo l'iglesia ab l'adició de dúas petitas naus. De modo, que l'Imatje 's trova precisament sobre la cova. Aquesta tindrá, terme mitj, 2 metres d' altura per 10 de llargada, en qual extrém hi ha la concavitat hont fou trovada la Mare de Deu de Foix, á qui professan devoció extraordinaria tots los pobles circunvehins.
CASTELLANOS, Joseph (1890).- "Excursions per lo Panadés" Butlletí de l'Associació d'excursions Catalana 12(139-144):165-187

Notes del Santuari:
L’edifici actual és d’època romànica del segle XII, tot i que els orígens els remunten a l’any 608, segons consta en un document. El 1198, Guillem de la Granada, semyor del castell de Foix, en el seu testament deixa uns diners perquè els seus marmessors hi construïssin una església. A l’any 1263 es va fer una ampliació i un nou retaule. El segle XIV s’hi van fer noves reformes i el 1320 va ser consagrada. El 1557 es va enderrocar l’antic campanar del creuer, es creu que llavors és quan es va construir l’espadanya. A principis del segle XVIII s’hi van fer novament diverses reformes.
El 1892 hi morí violentament el darrer rector mossèn Pallerols i aleshores deixà de ser parròquia i es convertí en santuari. El 1936 el temple fou destruit juntament amb una imatge de la Mare de Déu que era una talla de fusta bruna, de tradició romànica, molt venerada en el Penedès.  
El Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona explica en el fulletó corresponent a la inauguració de la restauració: “L’aspecte que presentava el santuari abans de la darrera intervenció era el següent: una nau coberta amb volta de punt d’ametlla. Orientada de llevant a ponent, amb porta d’accés al migdia, a la qual s’arriba pujant una escalinata de pedra; dues capelles i un espai per a l’escala del cor a la banda nord; un absis poligonal i restes de les parets de la sagristia del segle XVI; un campanar d’espadanya del qual només quedaven dempeus dos dels quatre arcs de que constava; algunes restes dels arcs del porxo que s’hi va afegir al segle XIII i que va ser transformat al XVIII, i una coberta d’una vessant que abocava les aigües cap al nord”.  
S ’hi celebra un aplec el dilluns de Pasqua.



 
Topografia procedent de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com



miércoles, 18 de octubre de 2017

HABITACLES TROGLODÍTICS DEL CASTELL DE LES BAUX DE PROVENÇA (FRANÇA)


HABITACLES TROGLODÍTICS DEL CASTELL DE LES BAUX DE PROVENÇA (FRANÇA)

El poble de Les Baux de Provença es troba a uns 15 km d’Arles, 25 d’Avinyó i a només 4 de St Remy.
Abans d’endinsar-nos en la vila és del tot recomanable efectuar la visita al Centre d’Art “Carrières de Lumières” on, en un gran espai que ocupaven unes pedreres hi ha un muntatge visual i de so realment fantàstic.
Cal recordar que la pedra d’aquests paratges fou explotada fins el segle XX i que aquí el geòleg Pierre Berthier va descobrir el 1821 un mineral que nomenà bauxita en honor al lloc on es trobà.
Podem treure l’entrada conjunta amb el castell de les Baux, d’aquesta forma, en finalitzar la visita, deixem el cotxe en l’aparcament gratuït i anem a peu, en una curta passejada, fins el poble.
Les Baux figura dins del llistat de “Les plus beaux villages de France” per la qual cosa es una ruta agradable la que ens du fins el castell que està al capdamunt de la població.
El castell data del segle XI i fou bastit pels senyors de Baux. Durant els segles XII i XIII fou un lloc important tant des del punt cultural com polític. Durant el segle XV passà a mans dels comtes de Provença.  
El castell pateix els efectes de diverses guerres i el 1632 Lluís XIII ordena la seva destrucció començant llavors a enderrocar-se definitivament.
La família Grimaldi de Mónaco, va ser la darrera casa que habità en el castell i encara conserven el títol de marquesos de Baux.





A la part inferior del castell trobem unes coves que són una zona d’habitacles força antics coneguda com “ Baume de Roucas” que ja apareixen esmentades en els cadastres del segle XVI.
Es caracteritzen per les seves habitacions excavades a la roca que s’utilitzaren fins al segle XIX. Hi havia diversos dipòsits que s’utilitzaven per emmagatzemar aigua, oli d’oliva o les carns amb sal. Per les parets i pel sostre hi ha diversos forats per tal de poder penjar estris diversos, també es diu que hi assecaven pernils.
A part de les diverses fornícules també cal destacar les xemeneies que són ben visibles.




Fotos G. Aymamí

martes, 17 de octubre de 2017

COVA- SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MOGRONY. GOMBRÈN (RIPOLLÈS)



 
 
 
COVA- SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MOGRONY. GOMBRÈN (RIPOLLÈS)
 
Situació:
De Gombrèn cal seguir la carretera cap a la Pobla de Lillet durant uns 2,5 quilòmetres i continuar per la carretera que va cap a Castellar de N’Hug on hi trobarem, degudament senyalitzat, el trencall de l'accés al santuari situat a 1.380 metres d'altitud.
Descripció:
La capella de la Mare de Déu s'edificà" dins d'una coveta que es troba al capdamunt d'unes escales que surten del costat de l'hostatgeria del santuari.
 

 
 
Breus notes històriques:
El nom de Mogrony apareix en els documents antics com a Mogoronio, Mogronio, Mucronio, Mocroneo  i Mochoronio i la dicció popular la transformat molt sovint en Montgrony.
La zona és rica en llegendes; no podem oblidar que estem en terres del llegendari comte Arnau, que ha estat esmentat com el senyor feudal més aventurer, emprenedor, cèlebre, i amb més fama de dolent de tot el Principat. Diuen que residia al castell de Mataplana i que pels pobles del voltant era protagonista de les disbauxes, aventures i corredisses més diverses; són m olts els indrets que serven passatges de la seva llegenda.
S'explica que, les escales tallades a la roca que duen cap a la capella les féu esculpir als seus servents, als quals després es negà de pagar-los el preu convingut: «els prometé mesures curulles i les hi donà rases».
La tradició ens diu que a l'any 804 dos braus de la propera masia dels Camps,  que eren propietat del comte de Mataplana, van trobar al peu del cingle, on hi ha la font i on sembla que ja hi havia un oratori, la imatge de la Mare de Déu i una campana i, com succeeix en la majoria de descobertes d'aquest tipus, la imatge fou traslladada al castell. Sense saber com , va aparèixer en la cova, on restà per sempre. Sembla que l'original era una talla romànica del segle XII A l segle XV es produí un incendi en la capella, que afectà la imatge, s’hagué de reconstruir en part. A l'any 1892 la imatge se submergí dins d'un safareig i, amb el contrast de temperatures, es van perdre els colors romànics que l'embellien.



Durant els fets de 1936, l'altar fou destruït i mossèn Camil Lleonart, que hi romania des del 1925, fou afusellat. A bans de morir, però, pogué lliurar la imatge als masovers de Meians, que l'ocultaren dins d'una cova i posteriorment pogué ser recobrada.
Desprès d'un seguit de treure-li i posar-li els vestits que la cobrien, fou restaurada, sembla que en excés, després de 1939.
A questa cova es troba a uns cinc minuts del collet de Meians; és tancada amb una reixa, i a l'interior hi ha una còpia de la imatge.
La Mare de Déu de Mogrony, dita també de la llet, és advocada per afavorir les mares que alleten els seus infants.
Cap a l'any 1400 es construí la capella i cap a l'any 1650 s'hi feren reformes i s'amplià. A l 1666 finalitzà la construcció del campanar d'espadanya de dos ulls. El 1702 s'hi col·locà el reixat de ferro.
L'agost de 1878 mossèn Jacint Verdaguer hi féu una estada de quinze dies a la recerca de material i inspiració per al seu poema Canigó. L'any 1881 hi tingué lloc la construcció de l'escala per accedir al pla de Sant Pere, on hi ha una interessant església romànica.
El 4 de maig i el 15 d'agost s'hi celebren aplecs. En la actualitat s'ha arranjat l'hostatgeria, que ofereix tota mena de serveis.





CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MOGRONY

 
Situació:
De la part inferior del santuari surt un camí que davalla cap al coll de Pardinella; cal seguir aquest sender durant uns deu minuts.
Descripció i breus notes històriques:
Petita capelleta amb una font a l'interior. Segons la tradició és el lloc on, a l'any 804, es produí la troballa de la primitiva imatge comentada anteriorment.
L'any 1627 es va cobrir la font. S'hi esculpí un baix relleu de la Mare de Déu:  d'un dels seus pits brolla l'aigua de la font. A l costat ,hi ha una inscripció que explica aquests fets i que la pàtina del temps ha deixat gairebé il·legible. S'ha esmentat que aquest petit balmat es tractava d'un possible antic eremitori.

Extret del llibre “ Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. 2014.



Fotos G. Aymamí

martes, 10 de octubre de 2017

EL SALGAR. LA FORADADA (NOGUERA)

 
 

EL SALGAR. LA FORADADA (NOGUERA)


Situació:
Des d’Artesa de Segre o des de la Foradada cal anar cap el llogaret de Montsonís, en el carrer Major trobem el Restaurant-Celler de l’Arnau, que a més a més de la restauració se’n ocupen de les visites guiades al castell i és on es deixaran, desprès d’ensenyar el DNI, les claus del Santuari de la Mare de Déu del Salgar.
Des de Montsonís s’hi podem acostar en cotxe i a peu en una passejada de poc més de 3 km, seguint la pista que passa pel costat de la zona d’acampada.
 

 

 


Descripció:    
El nom prové del català medieval algar que es troba en molts topònims, derivat de l'àrab al-gâr que significa cova o concavitat i l'aglutinació de l'article salat. És sens dubte una clara referència a aquest indret, ja que el santuari i antic convent carmelità és bastit sota una gran balma oberta a l’Estret del Salgar, congost pel qual discorre el Segre, entre les muntanyes de Montsonís i d’Antona.
És un interessant i impressionant edificació de tres pisos d’alçada, que presenta un conjunt d’obra barroca – inicis del segle XVII - amb elements alt-medievals, així tenim una esglesia romànica, un claustre d'estil renaixentista i un campanar de cadireta amb dues campanes, una d'elles d'obús.
Església



 
Petita capella situada al capdamunt de la cova 
Breus notes històriques:
Sobre aquest indret es diu que el santuari representa la continuïtat de culte en un mateix lloc des de la prehistòria, ja que està edificat sobre les restes d’una església romànica, al peu d’un penya-segat on hi ha coves prehistòriques, i davant mateix d’un conjunt de coves amb pintures rupestres neolítiques.
La llegenda situa que aquesta ermita fos fundada per un cavaller anomenat Salgar que s’havia retirat a fer penitència en una de les coves que hi ha sota l’edifici i que seguint unes senyals va trobar la imatge de la Mare de Déu, llegant la cova-ermita a l’orde carmelitana.
Tot i que apareix documentat el topònim del Salgar en relació a les esglésies de Sant Miquel de Montmagastre i Sant Salvador de Malagastre en un document del 4 d’abril del 1068, no és fins a l’any 1192 en que surt esmentada l’església del Salgar. Hom creu que en aquella data ja hi havia una capella amb un clergue al seu servei.
 



 


El Santuari vist des del castell de Malagastre

 
Es cita que a l’any 1263 s’hi erigí un petit hospital sota l’advocació de Sant Jordi, tot i que no hi ha prou documentació al respecte es possible que estigués relacionat amb la miraculositat de la imatge de la Mare de Déu, s’expandís la llegenda de la troballa i amb aquest motiu esdevingué lloc de peregrinació.
Al 1404, Pons de Ribelles senyor de Montsonís, a causa de l’abandó del lloc, confià l’indret als Carmelites calçats, que fundaren el convent, ampliaren l’ermita romànica, edificaren el 1530 el claustre i el 1608 bastiren d’altres edificacions sota el balmat - aquí la història torna a enllaçar amb la llegenda - Els Carmelites foren exclaustrats el 1835 i des de llavors sols continuà com a santuari, durant els fets de 1936-39 els edificis foren malmesos fins que a l’any 1972 es restaurà l’església.
És un edifici protegit com a bé Cultural d'interès local i el dilluns de Pasqua hi te lloc un aplec.
 
Cova de la Barca, anella on es lligava la barca que s'utilitzava per travessar el riu
 

 Cova de la Barca
 
A més a més de la cova de la troballa, gairebé sota mateix del convent hi ha la cova anomenada del Celler dels frares, emprada pels carmelitans per aquest afer i en el racó més apartat del santuari hom troba la cova de Sant Jeroni, on el prior Mateu Cardona es retirà a fer penitència i a morir.
Tanmateix, seguint la cinglera i a peu del riu hom troba la cova de la barca, destinada a aixoplugar la barqueta que servia per a transportar, previ pagament, els vianants d’una banda a l’altra del Segre, ja que aquest camí era pas obligat per comunicar les terres de Lleida amb les del nord. La cova de la moneda que segons la llegenda allí hi fou amagada una caldera plena d’unces d’or i la cova del bandoler que ens evoca a refugi de malfactors.
Extret del llibre “Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. 2014

 
 

Fotos G. Aymamí
 


        EL SALGAR- FONS DE L'ARXIU FOTOGRAFIC DEL CEC. FOTO EDUARD ROYO 1917
 
 

 

 
 



 
 

 


sábado, 7 de octubre de 2017

COVA CASA DEL CORB. PERAMOLA (ALT URGELL)


 
 
COVA CASA DEL CORB. PERAMOLA (ALT URGELL)
Situació:
Des de la carretera C-14, de Ponts a Oliana i entre els punts quilomètrics 144 i 145, justa al costat del pont de Peramola, cal agafar la comarcal LV 5118 en direcció a Peramola i abans d’arribar-hi seguir el trencall cap l’Hotel-Restaurant can Boix (582 m)
De darrera de l’edifici surt el camí que s’enfila cap el grau de Porta i els Quatre Camins arribant als peus de l’agulla del Corb, a l’esquerra arribem, desprès d’un parell d’hores de caminar, a la Casa del Corb (882 m).
També es pot fer l’aproximació en cotxe tot agafant la pista que surt de Peramola cap a Cortiuda, quan s'acaba l'asfalt, a la dreta surt una vella pista que es dirigeix cap al N en direcció a la Roca del Corb, on cal aparcar.
 

 
 
Descripció:
Balma d'uns 20 metres de fondària per uns 25 metres d'amplada tancada per un costat per un mur de tapia, que és la part més antiga, feta sobre dos o tres filades de pedra, l’altra part, d’uns 5 metres de llargada, és una paret arrebossada.  
S’accedeix a l’interior per una porta d’uns 70 cm d’amplada, aproximadament, situada en un extrem i a peu de sòl. Per l’interior s’observen diverses estances, dividides per parets de 1,80 metres d’alçada,   es destaca el corral i la menjadora que hi ha a l'entrada i el forn situat a la zona que deuria correspondre a la cuina. En les habitacions encara es poden veure alguns petits armaris, així com prestatges i pals posats en les pedres de les parets a manera de penjadors. La paret que tanca la balma no arriba al sostre, d’aquesta forma es facilita la sortida del fum, tant el provinent del foc que es feia per cuinar com  per escalfar-se, tot i així les parets i el sostre estan ennegrides. L'aigua l'agafaven dels degotalls del sostre, en èpoques de pluja, o d'una font propera situada pocs metres per sota de l'entrada. Al davant hi ha una petita feixa que deuria servir de pastura a animals com cabres, ovelles o porcs o per conrear.
Amb indicis d’haver estat ocupada des de la prehistòria, va estar habitada fins a la dècada de 1920.
 
 

 
Fotos G. Aymamí
Llegenda:
Una història o potser llegenda, ves a saber, explica que a finals del segle XIX s’hi va celebrar un casament. Tot estava a punt; menjar, convidats, capellà, testimonis, però el nuvi, ningú sap perquè, no va arribar mai, aleshores, davant de l’aflicció de la núvia, se li va oferir com a nou pretendent un home que estava entre els convidats. Ella va acceptar immediatament el nou candidat i d’aquesta forma es va celebrar la boda.
Òbviament es desconeix si la història és o no verídica.
 
 
 
 

 


Topografia treta de: www.espeleoindex.comAl vessant S de la Roca del Corb. Per anar-hi cal prendre la pista que de Peramola porta a Cortiuda. Quan s'acaba l'asfalt, a la dreta surt una vella pista que es dirigeix cap al N en direcció a la Roca del Corb, passa pel costat de l'avenc del mateix nom i una mica més endavant, surt a l'esquerra una sendera senyalitzada que porta directament a la Casa del Corb.

lunes, 2 de octubre de 2017

BALMA DE CAL CALAU O DE LES SET PORTES. CASSERRES (BERGUEDÀ)


BALMA DE CAL CALAU O DE LES SET PORTES. CASSERRES (BERGUEDÀ)

Situació: Des de Casserres cal agafar la carretera BV-4131 en direcció a l'Espunyola. Tot just a la sortida del poble trobarem a mà esquerra el camp de futbol. Al final d'aquest comença una pista asfaltada que cal seguir durant 1500 m, fins a trobar un rètol que ens indica la situació de la balma. El camí permet la circulació en cotxe fins on ens dicti la prudència, i a partir d'aquí continuarem a peu i en pocs minuts arribarem a la balma.
Estem a 610 metres d’altura, la balma està ben amagada en un petit ressalt del cingle abocada a la vall del torrent de ca l’Escalé.
El nom de la balma és cal Calau, per la proximitat d’aquesta casa, encara que també se la coneix com a Balma de les Set Portes, que sembla ser es feia per comparar de forma malintencionada el contrast brutal entre els que gaudeixen de la vida regalada a l’emblemàtic local modernista “Café de les Set Portes” de Barcelona amb la vida quotidiana d’aquest indret tan auster.
 


 

Descripció: Es tracta d’una gran balma de 35 m d’amplada per 12 metres de fondària. La balma està tancada, de punta a punta, per una paret amb cinc portes i la resta d'una sisena situada a l'extrem N. Es creu que una setena porta està ensorrada. Tot l'interior està compartimentat formant diferents estances (restes d'un forn on es coïa el pa, dependències per al bestiar, una pastera, el rebost...). També hom creu que per la forma de la distribució de la pastera, sembla que podria haver dos habitacles corresponents a dues famílies diferents que la compartien el forn i l’estable dels animals.
Durant la Guerra Civil els propietaris la van desocupar, retornaren el 1939 i va ser habitada fins a mitjans dels anys cinquanta del segle XX, presenta un bon estat de conservació.
Es diu que en aquesta balma hi vivia la llevadora que atenia totaq aquesta zona.
Al davant de la balma hi ha un petit pla, protegit amb un marge, que devia de ser un camp de conreu.
Al capdamunt de la balma es pot veure perfectament abundants restes de parets que formaven una muralla i una torre de vigilància ja que s’esmenta que durant les guerres carlines aquest paratge va ser utilitzat com a presó.





Construcció part superior de la balma. Fotos G. Aymamí
 

 
 
 
Topografia extreta de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com