COVA- SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE MOGRONY.
GOMBRÈN (RIPOLLÈS)
Situació:
De Gombrèn cal seguir la carretera cap a la
Pobla de Lillet durant uns 2,5 quilòmetres i continuar per la carretera que va
cap a Castellar de N’Hug on hi trobarem, degudament senyalitzat, el trencall de
l'accés al santuari situat a 1.380 metres d'altitud.
Descripció:
La capella de la Mare de Déu s'edificà"
dins d'una coveta que es troba al capdamunt d'unes escales que surten del
costat de l'hostatgeria del santuari.
Breus notes
històriques:
El nom de Mogrony apareix en els documents antics com a Mogoronio, Mogronio, Mucronio, Mocroneo
i Mochoronio i la dicció popular la transformat
molt sovint en Montgrony.
La zona és rica en llegendes; no podem oblidar que estem
en terres del llegendari comte Arnau, que ha estat esmentat com el senyor
feudal més aventurer, emprenedor, cèlebre, i amb més fama de dolent de tot el
Principat. Diuen que residia al castell de Mataplana i que pels pobles del
voltant era protagonista de les disbauxes, aventures i corredisses més
diverses; són m olts els indrets que serven passatges de la seva llegenda.
S'explica que, les escales tallades a la roca que duen
cap a la capella les féu esculpir als seus servents, als quals després es negà de
pagar-los el preu convingut: «els prometé mesures curulles i les hi donà
rases».
La tradició ens diu que a l'any 804 dos braus de la
propera masia dels Camps, que eren
propietat del comte de Mataplana, van trobar al peu del cingle, on hi ha la
font i on sembla que ja hi havia un oratori, la imatge de la Mare de Déu i una
campana i, com succeeix en la majoria de descobertes d'aquest tipus, la imatge
fou traslladada al castell. Sense saber com , va aparèixer en la cova, on restà
per sempre. Sembla que l'original era una talla romànica del segle XII A l
segle XV es produí un incendi en la capella, que afectà la imatge, s’hagué de
reconstruir en part. A l'any 1892 la imatge se submergí dins d'un safareig i,
amb el contrast de temperatures, es van perdre els colors romànics que
l'embellien.
Durant els fets de 1936, l'altar fou destruït i mossèn
Camil Lleonart, que hi romania des del 1925, fou afusellat. A bans de morir, però,
pogué lliurar la imatge als masovers de Meians, que l'ocultaren dins d'una cova
i posteriorment pogué ser recobrada.
Desprès d'un seguit de treure-li i posar-li els vestits
que la cobrien, fou restaurada, sembla que en excés, després de 1939.
A questa cova es troba a uns cinc minuts del collet de
Meians; és tancada amb una reixa, i a l'interior hi ha una còpia de la imatge.
La Mare de Déu de Mogrony, dita també de la llet, és advocada per afavorir les mares
que alleten els seus infants.
Cap a l'any 1400 es construí la capella i cap a l'any
1650 s'hi feren reformes i s'amplià. A l 1666 finalitzà la construcció del
campanar d'espadanya de dos ulls. El 1702 s'hi col·locà el reixat de ferro.
L'agost de 1878 mossèn Jacint Verdaguer hi féu una estada
de quinze dies a la recerca de material i inspiració per al seu poema Canigó. L'any 1881 hi tingué lloc la
construcció de l'escala per accedir al pla de Sant Pere, on hi ha una
interessant església romànica.
El 4
de maig i el 15 d'agost s'hi celebren aplecs. En la actualitat s'ha arranjat
l'hostatgeria, que ofereix tota mena de serveis.
CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE MOGRONY
Situació:
De la part inferior del santuari surt un camí
que davalla cap al coll de Pardinella; cal seguir aquest sender durant uns deu minuts.
Descripció
i breus notes històriques:
Petita capelleta amb una font a l'interior. Segons
la tradició és el lloc on, a l'any 804, es produí la troballa de la primitiva
imatge comentada anteriorment.
L'any 1627 es va cobrir la font. S'hi esculpí
un baix relleu de la Mare de Déu: d'un
dels seus pits brolla l'aigua de la font. A l costat ,hi ha una inscripció que
explica aquests fets i que la pàtina del temps ha deixat gairebé il·legible.
S'ha esmentat que aquest petit balmat es tractava d'un possible antic
eremitori.
Extret del llibre “ Itineraris per les esglésies i els
eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. 2014.
Fotos G. Aymamí
