martes, 24 de abril de 2018

L’HOSPITAL DE SANG I COVA DE LA CORT FOSCA DE MATARRODONA. MURA (BAGES)


L’HOSPITAL DE SANG DE MATARRODONA
Situació:
Al km 11,2 de la carretera de Terrassa a Mura, al lloc conegut com l’Alzina del Salari hi ha un aparcament (710 m). Cal seguir des d’aquí la pista que du cap al coll de Tres Creus (872) i continuar, ara davallant una mica cap a la balma de la Porquerissa i la font de la Pola i novament en suau pujada el sender du cap a Coll de la Tanca. En ser a la pista forestal de Matarrodona cal anar cap a la dreta i en el primer revolt seguir cap a l’esquerra fins arribar a un planell que és un excel·lent mirador. Aquí cal cercar, pel costat dret, una fàcil i curta canal que du cap a la Cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang (750 m) en total hi ha unes dues hores de camí.


Descripció:
Es tracta d’un gran esvoranc, de secció triangular, que travessa d’un costat a l’altre el turó de la Cort Fosca. Té uns 20 metres de llargada, 5 metres d’amplada i 7 d’alçada.

Breus notes:
Encara veiem restes de parets de pedra que tancaven la cavitat que fou utilitzada durant les guerres carlines (segle XIX) com a refugi i per atendre els ferits, d’aquí prové el nom.
Veiem que el lloc escollit complia totes les seves necessitats, la cova està situada en un lloc estratègic, feréstec i amagat. Té una grandària considerable i al costat també disposaven d’una font d’aigua, ja que a tocar dins de la cova de la Cort Fosca hi ha l’anomenada font Fosca també esmentada per alguns com a font del Rossinyol.  
Al segle XX fou refugi de llenyataires, carboners i d’algun  que altre rodamón, recordo que a principis dels anys 1970 encara hi havia a l’interior algun sunyer i matalàs i traces d’haver estat habitada, encara que fos de forma ocasional.


 
Topografia extreta del llibre "El parc natural de St. Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac" d'Antoni Ferrando (1982)
 

COVA DE LA CORT FOSCA DE MATARRODONA

Cova de 125 metres de recorregut i 6 metres de desnivell. L’entrada està dividida per una paret de pedra que aprofiten un parell de blocs, cosa que demostra que fou utilitzada com a refugi.
A uns 20 metres de l’entrada hi ha la Font Fosca, una pica artificial que aprofita els degotalls.


                                                                   Pica d'aigua
                                                                   Pica d'aigua
                                              Interior de la cova    - Fotos G. Aymamí
Topografia publicada a Exploracions núm 5. Espeleo Club de Gràcia (1981) 

lunes, 23 de abril de 2018

DOS MOLINS I UNES EDIFICACIONS SEMI RUPESTRES. ARES DEL MAESTRE (CASTELLÓ)


DOS MOLINS I UNES EDIFICACIONS SEMI RUPESTRES. ARES DEL MAESTRE (CASTELLÓ) 

ELS MOLINS DE LA ROCA I DEL PLANET

Situació:
Ares del Maestre o del Maestrat és un bonic i pintoresc poble castellonenc situat en la comarca natural del l’Alt Maestrat.
Des de la població cal seguir el senyals blancs i grocs del Sender SL-CV 45 anomenat la Ruta dels Molins, així de la plaça Major seguint el carrer del Forn s’arriba els Portalets i de seguida trobem, a l’esquerra el plànol informatiu i el camí que davalla fins arribar al salt d’aigua i al molí de la Roca, que és el primer que trobem, a sota es veu el Molinet que és el segon que s’esmenta.

Salt d'aigua que alimenta, en bona part, el barranc  

Descripció:                                               Molí de la Roca
El primer que veiem és el Salt d’aigua que alimenta els cinc molins que hi ha al llarg del Barranc dels Molins o del Salt i el primer molí que trobem, a sota del saltant, és el Molí de la Roca. Hem recorregut cosa d’1,5 km.
Un rètol informatiu ens explica que en aquesta construcció destaca la originalitat de la volta de canó, de grandària considerable, que arrenca a nivell de terra i és paral·lela a la façana i l’especular cup – que és el conducte que connecta la bassa amb el cacau que és on està la roda d’àleps que fa moure l’eix que fa voltar la mola -. Aquest cup supera els 25 metres d’alçada la major part està excavat en la roca. La bassa té una capacitat de 150 m³.
L’edifici és tancat, però es pot veure bé el cacau i el desguàs, lloc per on l’aigua tornava cap el riu.
                                                               Plànol del molí de la Roca
                                                                  Molí de la Roca: cacau
                                                         Molí de la Roca: desguàs
La data de construcció és de 1774 a 1777, aquest edifici està completament adossat a la paret de roca esdevenint un interesant edificació semi rupestre.
                                                         Llinda del molí de la Roca
                                                                 Molí de la Roca
Ens trobem a 1.014 metres d’alçada i el paisatge que ens envolta és realment fantàstic, a sota podem veure la bassa del següent molí que és el Molí del Planet o el Molinet. Un rètol també ens informa que aquesta bassa de 150 m³ s’omplia d’una font propera i de l’aigua sobrant del molí de la Roca, de l’aigua del barranc i d’una deu que neix al seu llit en època de pluges.

                                                          Bassa del molí del Planet
Molí del Planet
Com que s’hi pot entrar podem veure la planta inferior que és on estava la sala de moldre, encara hi ha les moles anomenades catalanes, suposo que si no eren fetes de pedra de Montjuic, s’hi deurien de semblar, ja que aquestes i les franceses de la Ferté, eren les millors i les més ben cobejades. El pis superior estava dedicat a magatzem.
L’edifici està parcialment excavat en el vessant de la muntanya i la meitat del cup, d’11 metres, de forma hexagonal, també està excavat a la roca. 
Originàriament tenia la coberta a un aigua i teules àrabs i a l’interior hi ha uns graffitis dels primers treballadors del molí sobre els que s’han posat unes planxes de metacrilat a fi de conservar aquest testimoni.
                                                           Plànol del molí del Planet
                                                                    Molí del Planet
                                                            Moles del molí del Planet
Aquest moli es construí al segle XVIII en un moment en que la població de la comarca augmentà tant que gairebé es va duplicar i com que el pa era la base de l’alimentació, va ser necessari augmentar la producció de la farina, construint-se els cinc molins d’aquest barranc. Alguns probablement sobre altres d’anteriors d’època medieval.
El sender continua passant pel costat del molí de la Casa o de Dalt i del molí Sol de la Costa i desprès, per un antic camí, puja novament cap el casc urbà. En total és una bonica ruta de 5,6 km, d’uns 325 metres de desnivell que es pot fer en unes dues hores sense comptar les parades, que són moltes.  

EDIFICACIONS SEMI RUPESTRES D’ARES DEL MAESTRE  

Tot passejant al vespre per aquesta bonica vila, vaig poder veure aquestes petites construccions adossades a la roca. Encara que en l’actualitat s’utilitzen per guardar bestiar menut, com gallines o conills, la presència d’una xemeneia en una de les construccions ens evoca que en temps pretèrits possiblement havia estat emprada com habitacle.     


                                           Ares del Maestre   - Fotos G. Aymamí

miércoles, 11 de abril de 2018

EL CASTELLOT. VIVER I SERRATEIX (BERGUEDÀ)


EL CASTELLOT. VIVER I SERRATEIX (BERGUEDÀ)

Situació:
Del costat de l’església parroquial de Sant Miquel de Viver surt un camí que duu en pocs metres a la propera masia de Vilanova; d’aquí cal continuar a peu fins a l'extrem sud de l'allargassada cinglera, que és a tocar, on es troba un gran penyal arrodonit, d’uns 8,5 metres d’altura, erosionat en la base, anomenat el Castellot.


Descripció:
Pel costat sud d'aquesta penya hom pot veure encara algunes filades de mur d'un metre d’alçada aproximadament, que podrien correspondre a una església rupestre adossada a la roca.
En l'actualitat hi han crescut alguns pins que desdibuixen el terreny; tot i així, al costat oest de la roca, hi ha diverses tombes antropomorfes per adults i infants. Al costat sud hi ha, excavats a la roca, una pica i uns graons; tanmateix arreu, s'aprecien forats destinats a sostenir bigues d'antics habitatges o talaies de guaita.
Tot això ens evoca l’existència, en aquest paratge, d'un hàbitat alt medieval força important.


De dalt de la cinglera, fàcilment assolible des de la part oposada a la que hem arribat, a més a més de petits bassiols i reguerots per tal d'aprofitar l`aigua, es pot veure el turó del castell, amb una construcció semi troglodítica a sota, i el penyal del Castellot ambdós amb restes de murs al capdamunt.



Breus notes històriques:
Els francs, l'any 798, instal·laren unes torres de fusta que es van integrar en una línia de fortificacions al llarg del Llobregat.
Tant les tombes antropomorfes com l’església rupestre es poden datar del segle X.
La primera menció del castell de Viver com a Castro Vivario data de l’any 910 i era situat al peu del camí que duia cap a Cardona, l’anomenada strata Cardonensis o Francisca, i els primers Viver documentats es remunten a l'any 1187.
A l’any 1961 s’hi feren excavacions arqueològiques.

Extret del llibre “Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 2014

                                  Restes de l'església rupestre  - Fotos G. Aymamí

 

 

 

 

domingo, 8 de abril de 2018

EL RENTADOR DE LLANA DEL ROQUER. CASTELLTERÇOL (MOIANÈS)


EL RENTADOR DE LLANA DEL ROQUER. CASTELLTERÇOL (MOIANÈS)
Una construcció rupestre excepcional
Situació:
Per arribar-hi cal seguir la carretera C-59 de Moià en direcció a Sant Feliu de Codines i en el punt quilomètric 32,5, és a dir 2 km abans de Castellterçol, es troba el polígon industrial del Vapor. Cal anar cap a la part del darrere del polígon i acostar-se cap a la riera de Fontscalents, de seguida veiem, a  la dreta la resclosa d’on surt el canal que duia l’aigua cap el rentador i seguint el camí arribem en pocs metres a l’edifici. 
Descripció: 
Com que es tracta d’un rentador i es necessitava molta aigua, es va construir a tocar de la riera de Fontscalents i aprofitant una balma es bastí aquesta singular construcció, de 100 metres quadrats de superfície, feta de pedra amb volta de mig punt amb dovelles de pedra picada que formen un arc. Aquesta volta de pedra en forma un altra, d’uns 10 metres de diàmetre, que arriba fins el fons de la balma.
Resclosa d'on surt el canal que duia l'aigua al rentador

Sota d’aquesta paràbola hi ha l’obrador de l’antic rentador de llana. Veiem que es conserva una llarga taula de més de 6 metres de llargada i uns 80 cm d’amplada i al darrera el pedrís de pedra de més de 10 metres que està inclinat per poder rentar la llana o la roba. Tanmateix podem observar els dos canals de rec on es deixaven els coves de vímet amb la llana bruta que sortia desprès de fer l’esquilada, que s’anava netejant amb el constant moviment de l’aigua. En diferents trams del canal, hi ha unes motllures, picades a la pedra, que permetien encaixar els coves. Al final del rec hi ha una reixa grossa de ferro que evitava que s’escapés algun manyoc de llana o un cistell sencer.

            Edifici del rentador de llana


Detall de la llinda de l'entrada
També hi ha una pica excavada a la roca, els focs per a escalfar aigua i el lloc per on entrava l’aigua provinent del canal de la resclosa. A l’exterior es veu perfectament la sortida de l’agua que retornava cap a la riera.
Per una dreta escala es puja cap el pis superior on hi havia l’assecador.      
L’entrada al recinte es fa per una àmplia portalada, amb marcs de pedra picada i amb una llinda de pedra de gairebé 2 metres de llargada on podem llegir enmig El Roquer, al costat esquerre Rentador de Llana i a la dreta Gremi de Paraires.

 Interior de l'edifici 

Història i notes del funcionament:
Tot i que hi ha poques referencies documentals es creu que pot datar de finals del segle XVI i aquest és l’únic rentador de llana que es conserva a tot Catalunya, a on a més a més també s’estricava (l’estricador és un bastiment de fusta amb claus on es posa tibant la roba mullada perquè en eixugar-se no s'estrenyi). Va ser un dels indrets on va néixer la importantíssima indústria tèxtil de Castellterçol, a través del reconegut Gremi de Paraires de Sant Joan, que va tenir el seu màxim esplendor al segle XVIII i va entrar en declivi a partir de la segona meitat del segle XIX. Quan va caure en desús, el van fer servir les dones del poble per anar-hi a rentar la roba.
Desprès d’uns anys d’abandó, el 2006 un grup de voluntaris de Castellterçol, desprès de molts esforços, van tornar a deixar el gran arc de pedra al descobert, ja que la vegetació ho envaïa tot. 
Desprès d’efectuada la xollada a les ovelles, que es fa a començaments d’estiu, la llana es portava cap el Roquer, on primerament es duia a terme la batuda, s’obria el velló a mà i amb pintes i es deixava ben pla, desprès s’estenia i s’airejava de manera que el vent netegés la pols superficial. A partir del segle XIX aquest procés ja es feia de forma mecànica. 
                                                      Baixant de l'assecador
 
Posteriorment s’estovaven en el rec perquè el corrent d’aigua s’endugués les pedretes, el fang, les herbes i tota la brutícia que pogués i desprès tenia lloc el rentat, se’n feien dos o tres, depenent de l’estat de la llana, amb banys de sabó i carbonat se sosa o bé amb potassa o taní natural provinent de l’escorça i vegetals.
Dins del rec i les piques, la llana molla i ensabonada s'aixafava amb els peus.
Aquest rentat es feia amb aigua calenta (entre 40 i 60ºC). Quant més sabó i més calenta era l'aigua (sense passar-se de 60ºC, d'aquí l'habilitat en aquell temps dels treballadors) més esponjosa quedava la llana.
Quan la llana ja era neta es pujava al terrat, allí s’estenia per assecar-la, tot i que calia que es quedés amb un 5/7% d’humitat, perquè si s’assecava completament la fibra es trencava i s’esgrogueïa. Desprès ja només calia embalar-la i vendre-la a les fàbriques de filatura.  
                                                        Sortida de l'aigua a l'exterior 
                                                                Fotos G. Aymamí
 
El Roquer s’esmenta com un element gairebé excepcional, de fet és una construcció única al país en el seu gènere i està considerat com un dels 150 millors elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.