COVA DE LA VANSA.VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

 

COVA DE LA VANSA.VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

Situació:
Seguint la carretera d’Artesa de Segre cap a Isona, hom troba el trencall que duu a Tòrrec. Des de l’entrada d’aquest petit agregat, cal seguir un camí que surt a la dreta, al costat de la bàscula, en direcció nord. Es travessa una pista i en 15 minuts s’arriba al torrent de les Planes que cal travessar i seguir aigües avall per un sender ben marcat que més endavant continua pel marge esquerre del torrent de la Vansa. En passar unes penyes, que fan
com una mena de portell, apareix davant nostre, a l’altra riba, dins d’una enorme balma, la casa de la Vansa, en total hi ha 2,4 km i s’arriba en cosa d’uns tres quarts d’hora.

Descripció:
La casa de la Vansa és situada dins d’una enorme balma d’uns 150 m de llargada, 20 de fondària i uns 5 d’alçada. La casa té dues plantes. Està força ben conservada i encara hi podem veure totes les dependències habituals d’una masia: la cuina-menjador, les cambres, el celler amb dues grans botes per a vi, dites vaixell, que van ser muntades allà mateix, ja que no passen per la porta, el forn, els corrals, l’era, etc. Era la masia més important de la contrada i ostentava el títol senyorial de «baronia de la Vansa», que més tard passà al municipi i avui forma part de Vilanova de Meiá.

                                       Vaixells (botes de vi ) foto del 2019

                                                                  Foto de finals dels anys vuitanta
                                            
A uns 30 m de la casa hi ha, igualment sota un balmat, la capella romànica, de la Mare de Déu de la Vansa o de la Mare de Déu de Gràcia, amb afegits gòtics. La planta de la nau és un rectangle irregular, amb un absis semicircular a llevant i un altre al costat nord adossat a la roca. A l peu de la nau, hi ha un pou i, al costat de l’absis lateral, un arc dóna pas a una petita cavitat.

 

 

Breus notes històriques:

El topònim de la Vansa apareix des de l’any 1010 o 1019 com a
límit de la dotació que féu el comte Ermengol II d’Urgell a l’església de Montmagastre.

 

 

 

 

La masia fou habitada, de forma permanent, fins a l’any 1932
per la família Puigpinós. Serví d’amagatall durant la guerra civil; desprès hi visqué en Solé, àlies el Grives, i del 1941 al 1950 Ventura Puigpinós, nascut a la casa a començaments de segle .Les mostres de la llarga ocupació de l’indret són les troballes d’una punta  i una ascla de sílex prehistòriques així com fragments de terrissa corresponents als segles XI i XVIII; també s’hi ha localitzat unes mostres de manifestacions rupestres (grafits, pintures, gravats) d’època medieval.

Fotos G. Aymamí 

S’hi celebrava un aplec el 2 de maig, festa del Roser, coincidint
amb la Festa Major petita de Lluçars.

Bibliografia:

AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.
DE LA VEGA GÓMEZ, Josep (1981) Aplec de documents arqueològics de les coves del Montsec i llur projecció a les comarques i serres properes. Mediterrània núm. 12. Barcelona.
PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1981) “Manifestacions rupestres de la cova de Lavansa” a Excursionisme 270. Unió Excursionista de Catalunya. Barcelona.
REIG, Joan; AYMAMÍ, Gener; PEIDRÓ, Eliseu (1998) “Baronia de Lavansa: Romànic i trogloditisme amb incògnites” a Excursionisme 270. Unió Excursionista de Catalunya. Barcelona.

COVA DE LES MONGES. VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

Paret on s'obre la cova

 

COVA DE LES MONGES. VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

Situació:

Des de Vilanova de Meià cal seguir la carretera L-913 en direcció al Pas Nou i l’Hostal Roig i en cosa d’uns quatre quilòmetres, en arribar a l’alçada de la font Blanca, on hi ha un dipòsit d’aigua, agafarem la pista cap a la dreta, apta per a tots els vehicles, i en cosa d’un quilòmetre arribem al coll de Cabeces, a un costat tenim la cinglera del Pelat i a l’altre camps de conreu sota el cim del Cogulló, aquí cal deixar el vehicle. 
En el coll trobem la cabana d’en Pubill, mig enrunada, al costat surt, en direcció nord, un sender que en l’actualitat està molt embrossat i mig desaparegut, així doncs cal anar pel costat del camp que hi ha a sobre de la cabana, al final del camp trobem un corriol molt ben marcat que seguim, enfront hi ha l’inconfusible paret taronja on està la cova de les Monges.
El camí va guanyant alçada paulatinament i arriba a dalt mateix de la cova. Com que sempre la tenim al davant no hi ha cap mena de pèrdua.

                                                                Camí d'accés

Descripció:                                             

Es tracta d’una gran balma excavada en un paquet de conglomerats oligocènics orientada a migjorn, la boca d’accés mesura 31,40 metres, per 38,35 metres d’alçada i la cavitat té una fondària de 28,15 metres.
L’accés és barrat per una muralla d’un metre de gruix, d’aparell irregular, construïda amb grosses pedres encaixades en sec i tascons més petits pes estabilitzar-les. 
Més o menys a la meitat del mur hi ha l’entrada, formada per un estret pas flanquejat per un gran bloc de conglomerat d’origen gravitacional de 5,15 metres de llarg, per 3,20 metres d’ample i 2,90 metres d’alt. A l’altra banda hi ha una mena de torre o construcció rectangular, amb les parets d’un metre de gruix. Formant part del mateix element o porta, quatre graons ajuden a guanyar la diferencia de nivell produïda pel pendent que té el pis de la cova.

A l’interior i als pocs metres de l’entrada el pis s’adreça considerablement, perquè el sòl té un pendent de 28 graus, distribuïts en tres plataformes no del tot horitzontals.
El primer dels obstacles, en forma de paret vertical, es guanya per mitjà d’uns quants graons cisellats a la paret.
Assolida pa primera plataforma, la resta de la cavitat pot visitar-se perfectament, trobant-se al racó més fondo, un dipòsit d’obra amb l’interior enlluït amb fi morter de calç, destinat a recollir l’aigua procedent dels degotalls que surten per una escletxa del sostre, la qual coincideix amb l’eix de la diàclasi mestre de direcció nord-sud, que associada a la junta de l’estrat est-oest són els agents bàsics de la formació del fenomen espeleològic.  

 

A uns 12 metres d’alçada aproximadament, al nivell d’una junta d’estrat geològic existeix un relleix de roca natural, que com si fos un prestatge recorre les dues parets, unint-se al fons de la cavitat, amb la més alta de les plataformes. Aquest relleix o prestatge presenta alguns vestigis de protecció proporcionats per un muret construït amb la mateixa tècnica que els anteriors.

                                                 Dipòsit interior.     Fotos G. Aymamí

Breus notes històriques:

L’indret on es situa la cavitat correspon a l’antiga partida de terres de la Fabregada, la qual era formada per una sèrie de masos escampats, avui desapareguts, així com diverses balmes, moltes d’elles obrades, que encara podem contemplar, la capella romànica de Sant Serni, que presideix el turó proper a la cavitat, i la cova de les Monges que actuaria com a fortalesa de la contrada.
Per la qual cosa, malgrat el topònim, hom creu que mai hi hagut monges en aquesta caverna i tampoc ha estat emprada com edifici religiós.
Alguns fragments ceràmics trobats a redós de la cova daten del bronze mitjà avançat o final, però la majoria corresponen a l’alta edat mitja.
Esdeveniments històrics i socials van fer que alguns indrets de muntanya experimentessin un creixement demogràfic considerable i tot fa sospitar que escapant d’algun tipus de perill o persecució es van refugiar en llocs inhòspits gran nombre de forasters fugitius i hom creu que la host àrab en llur etapa conqueridora fou l’agent responsable del fenomen de colonització d’un territori gens acollidor per al desenvolupament d’una comunitat humana.

Aquests tipus d’assentaments són d’una precarietat manifesta, les seves construccions estan concebudes per un curt espai de temps, com pensant que el seu exili no seria massa perllongat i la reconquesta dels territoris seria força imminent.
Amb la reconquesta de la vall d’Àger i la resta de la Noguera, que succeeix a partir del 1047, i l’atorgació de la Carta de Franquesa, són factors que incideixen en la minva de la densitat demogràfica d’aquesta zona de muntanya.
El flagell de la Pesta Negra de principis del segle XIV i els terratrèmols clouen gairebé de forma definitiva molts d’aquests assentaments deixant, si més no, algunes guspires de caliu humà de forma molt aïllada.
Amb tot l’exposat, cal atribuir a aquest jaciment una cronologia que abarcaria des de principis del segle IX per als inicis, el segle X pel ple desenvolupament i una decadència que coincideix amb l’etapa de repoblament d’aquestes contrades que s’efectua a mesura que es van reconquerint les terres.

Bibliografia: 

Vega, Josep de la; Aymamí, Gener (1987) “El complex arqueològic de la cova de les Monges, la Fabregada (Vilanova de Meià – Lleida)” a Excursionisme de la UEC núm. 142, febrer. Barcelona (52)
Vega i Gómez, Josep de la (1981) Aplec de documents arqueològics de les coves del Montsec i llur projecció a les comarques i serres properes. Barcelona (183)
Catalunya Romànica (1994) Vol XVII. (477)
Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Extret de “Coves Fortificades de Catalunya” de Gener Aymamí (2006) Unió Excursionista de Catalunya i Federació Catalana d’Espeleologia. Barcelona.                   

COVA PROPERA A LA COVA DE LES MONGES      

En el camí d’accés a la cova, una mica abans d’arribar-hi veiem a un costat del camí aquesta balma amb paret al davant emprada darrerament com a cleda pel bestiar, encara que amb anterioritat pogués haver servit d’habitacle en època alt-medieval.

                                                               Fotos G. Aymamí

EL SALGAR. LA FORADADA (NOGUERA)

 

 

EL SALGAR. LA FORADADA (NOGUERA)

Situació:

Des d’Artesa de Segre o des de la Foradada cal anar cap el llogaret de Montsonís, en el carrer Major trobem el Restaurant-Celler de l’Arnau, que a més a més de la restauració se’n ocupen de les visites guiades al castell i és on es deixaran, desprès d’ensenyar el DNI, les claus del Santuari de la Mare de Déu del Salgar.

Des de Montsonís s’hi podem acostar en cotxe i a peu en una passejada de poc més de 3 km, seguint la pista que passa pel costat de la zona d’acampada.

 

 

 

Descripció:    

El nom prové del català medieval algar que es troba en molts topònims, derivat de l'àrab al-gâr que significa cova o concavitat i l'aglutinació de l'article salat. És sens dubte una clara referència a aquest indret, ja que el santuari i antic convent carmelità és bastit sota una gran balma oberta a l’Estret del Salgar, congost pel qual discorre el Segre, entre les muntanyes de Montsonís i d’Antona.

És un interessant i impressionant edificació de tres pisos d’alçada, que presenta un conjunt d’obra barroca – inicis del segle XVII - amb elements alt-medievals, així tenim una esglesia romànica, un claustre d'estil renaixentista i un campanar de cadireta amb dues campanes, una d'elles d'obús.

Església

 

Petita capella situada al capdamunt de la cova 

Breus notes històriques:

Sobre aquest indret es diu que el santuari representa la continuïtat de culte en un mateix lloc des de la prehistòria, ja que està edificat sobre les restes d’una església romànica, al peu d’un penya-segat on hi ha coves prehistòriques, i davant mateix d’un conjunt de coves amb pintures rupestres neolítiques.

La llegenda situa que aquesta ermita fos fundada per un cavaller anomenat Salgar que s’havia retirat a fer penitència en una de les coves que hi ha sota l’edifici i que seguint unes senyals va trobar la imatge de la Mare de Déu, llegant la cova-ermita a l’orde carmelitana.

Tot i que apareix documentat el topònim del Salgar en relació a les esglésies de Sant Miquel de Montmagastre i Sant Salvador de Malagastre en un document del 4 d’abril del 1068, no és fins a l’any 1192 en que surt esmentada l’església del Salgar. Hom creu que en aquella data ja hi havia una capella amb un clergue al seu servei.

 

 

El Santuari vist des del castell de Malagastre

 

Es cita que a l’any 1263 s’hi erigí un petit hospital sota l’advocació de Sant Jordi, tot i que no hi ha prou documentació al respecte es possible que estigués relacionat amb la miraculositat de la imatge de la Mare de Déu, s’expandís la llegenda de la troballa i amb aquest motiu esdevingué lloc de peregrinació.

Al 1404, Pons de Ribelles senyor de Montsonís, a causa de l’abandó del lloc, confià l’indret als Carmelites calçats, que fundaren el convent, ampliaren l’ermita romànica, edificaren el 1530 el claustre i el 1608 bastiren d’altres edificacions sota el balmat - aquí la història torna a enllaçar amb la llegenda - Els Carmelites foren exclaustrats el 1835 i des de llavors sols continuà com a santuari, durant els fets de 1936-39 els edificis foren malmesos fins que a l’any 1972 es restaurà l’església.

És un edifici protegit com a bé Cultural d'interès local i el dilluns de Pasqua hi te lloc un aplec.

 

Cova de la Barca, anella on es lligava la barca que s'utilitzava per travessar el riu

 



 Cova de la Barca

 

A més a més de la cova de la troballa, gairebé sota mateix del convent hi ha la cova anomenada del Celler dels frares, emprada pels carmelitans per aquest afer i en el racó més apartat del santuari hom troba la cova de Sant Jeroni, on el prior Mateu Cardona es retirà a fer penitència i a morir.

Tanmateix, seguint la cinglera i a peu del riu hom troba la cova de la barca, destinada a aixoplugar la barqueta que servia per a transportar, previ pagament, els vianants d’una banda a l’altra del Segre, ja que aquest camí era pas obligat per comunicar les terres de Lleida amb les del nord. La cova de la moneda que segons la llegenda allí hi fou amagada una caldera plena d’unces d’or i la cova del bandoler que ens evoca a refugi de malfactors.

Extret del llibre “Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. 2014



 

 



Fotos G. Aymamí

 

        EL SALGAR- FONS DE L'ARXIU FOTOGRAFIC DEL CEC. FOTO EDUARD ROYO 1917