COVA DEL MOSSÈN. VILANOVA DEL CAMÍ. (ANOIA)

COVA DEL MOSSÈN. VILANOVA DEL CAMÍ. (ANOIA)

Introducció:

El sender de petit recorregut PR-C 138 és un itinerari circular d'uns 12,5 km amb un desnivell acumulat de 450 metres, molt ben senyalitzat, que comença a l'estació dels FFCC de Vilanova del Camí, travessa la vila, passa pel parc fluvial de l'Anoia, puja cap al mirador de l'Aromir i pel molí dels Moletons torna cap a l'estació de Vilanova del Camí.
El tram de can Bernades al turó de l'Aromir passa molt a prop de la cova del Mossèn.
En el tríptic que es va editar sobre el PR s'explica que aquesta cova va servir d'amagatall durant la Guerra Civil a mossèn Jaume. Segons les històries populars el capellà estava hostatjat a la masia de can Bernades per escapar-se dels republicans i quan hi havia escorcolls, marxava cap a la cova on estava amagat el temps necessari.



    Can Bernades

Situació:
Des del poliesportiu de Vilanova del Camí cal deixar a la dreta el camí del cementiri, que és molt a prop, senyalitzat amb les marques del PR i seguir la pista de terra apte per a tota mena de vehicles, es passa pel costat de cal Llorenç i per damunt de la carretera, després a la dreta es deixa la masia de can Titó i més endavant un camí particular, en el següent trencall cal anar cap a la dreta, deixant la pista del davant que puja cap a un grup de cases i un dipòsit d'aigua.

 Seguint la pista arribem a can Bernades on hi ha una cruïlla de camins, seguim ara la pista amb els senyals del PR amb la indicació dels Esgavellats i els Moletons, en ser al següent pal indicador cal deixar el vehicle i continuar a peu el sender amb els senyals grogs i blancs del PR que s'enfila cap al turó de l'Aromir. Després de 15 minuts de forta pujada trobem un corriol a l'esquerra amb senyals de color blau que porten cap a la cova que està a uns 3 minuts.

   Fotos G. Aymamí i E. Tomás

Descripció:

Es tracta d'una balma, excavada en calcàries, que té al bell mig una petita cova d'uns 5 m de fondària per 2 d'amplada amb el sostre d'una alçada de 60/70 cm. en total té uns 8,5 metres de recorregut.
No costa gens imaginar-nos que 80 anys enrere, amb els camins gens fressats ni marcats aquest lloc enmig de la boscúria esdevindria un lloc prou ideal perquè algú, en aquest cas mossèn Jaume, pogués romandre amagat.

 

                                                    

BALMA DELS BANDOLERS. RUBIÓ (ANOIA)

 

BALMA DELS BANDOLERS. Rubió (Anoia)

En algunes publicacions s’esmenta com a balma de cal Perdiu.

Situació:

Del km 8 de la carretera BV-1031, entre Igualada i els Prats de Rei, cal seguir una pista que segueix la línia d'aerogeneradors. Tot justa abans d'arribar a l'últim, cal seguir per la pista de l'esquerra a fins arribar a cal Perdiu; en total hi ha 1,8 km de pista. Des d'aquí cal seguir uns metres per la pista fins a l'extrem N de la primera corba, d'on surt un corriol entre el bosc, amb algunes fites que ens ajudaran a seguir-lo fins que després de 250 m ens   portarà a l'extrem oest de la balma. Estem a 683 metres d’altura.

Descripció:

Ens trobem al davant d’una balma de 32 m d'amplada, 14 m de fons i una alçada mitjana de poc més d'1 m. El terra està format majoritàriament per sorra, amb alguns blocs al sector E. Del sostre pengen algunes incipients estalactites.



Breus notes històriques sobre els bandolers Marimon i Casulleres:  

La cova dels Bandolers deu el seu nom perquè va servir d’amagatall a aquests bandolers esmentats com a cabdills d’una partida de malfactors carlins.

Es diu que en aquesta balma hi podien amagar fins a una desena de cavalls i que hi caben entre trenta i trenta-cinc persones (potser una mica ajupits). En l’actualitat la balma és envoltada d’un extens i frondós bosc de pins (pinus nigra) que es salvà de l’incendi que va tenir lloc l’any 1986 que tants estralls causà en la zona de la serralada de Rubió.
En acabar la Primera Guerra Carlina, també coneguda com la dels 7 anys (1833-1840) en Marimon i en Casulleres, que van lluitar del costat del bàndol carlista, que va sortir perdedor de la comtessa, van decidir continuar fent la guerra pel seu compte i subsistien robant tot el que podien a pagesos, regatons (venedors ambulants de quincalla) traginers i fins i tot, duien a terme accions que atemorien pobles sencers com Copons, Tous, Santa Margarida de Montbui, Miralles i Jorba i dels robatoris van passar a segrestar terratinents per demanar-ne rescat i d’aquí als assassinats. El seu radi d’acció s’estenia des de la serralada de Rubió, Aguilar de Segarra, Calaf, arribant cap a la Panadella, Santa Coloma de Queralt i Cabra.
Durant força temps van aconseguir fugir de les Esquadres Catalanes – precedents dels Mossos d’Esquadra - amagant-se pels boscos de la serralada de Rubió.

                                                         Fotos G. Aymamí

Entre els diversos fets criminals coneguts destaca el que va succeir un dia del mes de desembre de l’any 1840 a cal Peroret, al coll de Guix (Montbui). Aquell dia hi havia festa grossa, ja que es casava l’hereu de la casa. Els lladregots van entrar al mas, van agafar i lligar en Ramon, el nuvi i el seu pare Martí Morera, l’àvia de la casa Rosa Segura oferí als bandolers tot el que tenia a canvi que no se’ls emportessin. Els bandits van acceptar els diners però se’ls van endur igualment juntament amb un home anomenat Seuba. L’endemà, al matí, a la Sala, prop de sant Genís de Jorba, van trobar, separats l’un de l’altre per un bon tros, els cossos del pare i del fill degollats. Sense cap raó aparent al Seuba el van deixar anar, sembla talment que el que volien era que ho expliqués tot i així crear terror en la comarca.

Un altre fet succeí el 19 de gener de 1843 quan sis veïns de Santa Coloma tornaven de la fira de les Borges Blanques foren sorpresos pels bandolers, un colomí imprudent, Marià Brufau, els hi plantà cara i rebé un tret, creient que estava mort el deixaren estirat a terra. L’amic Salvador Palau “El Galo” en el seu llibre “Recull de fet sagnants d’un tenebrós i apocalíptic segle XIX a l’Alt Gaià” (1997) explica que el jove ja recuperat, en anys successius perseguí sense repòs tot bandoler que tragués el cap per la comarca. Durant molt de temps fou membre destacat del sometent colomí i ja vell assumí el càrrec de vocal del sometent de Catalunya. Pel que fa als seus companys aquests foren segrestats i portats a una cova, passats uns dies alliberaren a Josep Canela per tal que negociés amb els familiars el rescat, però el comandant de les forces governamentals que es trobava a Santa Coloma va vetar l’intercanvi i va decidir intervenir.
El dia 11 de febrer de 1843, dia escollit per fer l’intercanvi, quan els malfactors portaven els segrestats cap a Santa Coloma, en arribar al lloc, després conegut, com la Creu dels Penjats, molt a prop del poble, sentiren el toc de sometent. Plens de ràbia, en sentir-se traïts. Els malvats occiren a ganivetades Magí Morera Ferrer de 53 anys, Pau Llobet Malet de 57 anys, Joan Vilà Ballester de 53 anys i Mariano Prats Albí de 30 anys. Els homicides van fugir cap a Cabra, ja que un membre de la partida era natural de la zona i els proporcionà amagatall durant un temps prudencial.
La història continua explicant que Josep Anton Vidal i Pujadas (Botarell 1804- l’Arboç 1889) cap de les Esquadres de l’Arboç, ja feia temps que els perseguia i arribà a Bellprat on el rector del lloc mossèn Martí Santjust, amic seu i confident l’indicà confidencialment que els bandits havien estat a la masia de cal Tudó on planejaven assassinar el batlle de Rubió. Tot i que recomanà a Vidal que no divulgués la informació, l’amo de cal Tudó i Josep Rosell del mas Vilà foren detinguts per encobrir malfactors, encara que foren condemnats a mort, en el darrer moment van ser indultats.
Alertat el batlle de Rubió que per la Festa Major els bandits planejaven matar-lo, amb tot el sometent del rodal al seu servei preparà un parany als dos capitostos, quan els van descobrir els perseguiren fins al Pla de les Bruixes, indret situat entre la vila i el puig de sant Miquel, a les forces de l’ordre els va ajudar força un pastor fill de cal Giralt que estava molt enfadat perquè li havien robat un xai, així que es col·locà en un turó de la serra de Còdol Rodon i quan els va veure va fer rodar la seva fona amb tanta fortuna que la pedra trencà la cama d’en Marimon, en veure que l’havia ferit s’hi acostà i el bandoler li va etzibar “Ferotge, m’has ferit, però de mi no te’n riuràs. Et matarem!” A partir de llavors al pastor li quedà el renom de “Ferotge”, en el moment va arribar el sometent amb en Casulleres presoner.

Van portar-los tots dos a la carretera que va dels Prats de Rei a Igualada i els van esquarterar en un indret que es diu Casanova. Els van enterrar sota un pi i van marcar una creu. Això succeïa l’any 1843. No fa gaires anys, desafortunadament l’arbre es va cremar.

La crònica dels Mossos no explica res del pastor ni de la fona, relata que a en Marimón el va matar el “Valiente cabo José Luis, quien con aquella serenidad que le distinguía, le disparó su escopeta cargada de perdigones”. En Casulleres va morir en mans del mosso Pere Boronat “que le clavo su baioneta pasandolo de parte a parte por medio del cuerpo”.
En Raimond Vives, batlle de Rubió que va intervenir en la captura dels bandolers el govern li atorgà la creu de Maria Isabel Lluïsa que es concedia als qui havien prestat serveis rellevants a la causa nacional.
A la Biblioteca Nacional de Catalunya es conserva un text mecanografiat de 1935, escrit per A. Carner i A. Moncunill titulat “Marimon & Casulleres, drama en un acte”.

Text i topografia extreta de :cavitatsdecatalunya.blogspot.com/

 

BALMA DE CAN SOLÀ. EL BRUC (ANOIA)

BALMA DE CAN SOLÀ. EL BRUC (ANOIA)

Situació:

Per l'A-2 en direcció a Igualada, un cop passat el poble del Bruc i just abans d'arribar a l'hotel del mateix nom, cal seguir el desviament de Can Massana i Montserrat (B-111) i de seguida trobem, a l'esquerra, l'accés de l'antiga carretera N-IIa del coll del Bruc. Cal seguir-la fins molt poc abans del km. 572, on a la dreta trobem l'accés a la urbanització Montserrat Park i just davant, a l'esquerra de la carretera surt un camí que, en poc més de 5 minuts, ens porta a la balma. Cal dir que trobar un lloc per aparcar a prop pot ser complicat.

Una altra manera d’arribar-hi tot fent una bonica passejada és des de la gasolinera el Bruc, situada en l’A2, just desprès del túnel, en direcció a Barcelona.

Sortim del davant de la gasolinera seguint el gran aparcament en direcció al túnel, anem paral·lels a l’autovia i desprès per una pista de terra que puja lleugerament, passem per sota l’autovia (8 min) i un cop a l’altre costat continuem pel camí que segueix per la vora del bosc i que agafem darrera d’un petit talús de terra, anem guanyant alçada de forma decidida.

Trobem un camí transversal (14 min) que seguim cap a la dreta, amb senyals de color groc. De seguida deixem un corriol a l’esquerra que s’endinsa cap el bosc i als pocs metres abandonem dos camins a l’esquerra, en un d’ells hi ha un rètol que ens avisa del perill d’abelles, seguim doncs la pista que enlairada va paral·lela a l’autovia.

Cal estar atents (19 min) ja que cal deixar la pista per seguir per un ben marcat camí que surt a l’esquerra amb un cadenat, seguim les senyals grogues i arribem a la balma de Can Solà (30 min).

Font

Descripció:

Estem en un lloc força feréstec, al davant d’una balma espectacular de 120 metres de llargada, una fondària màxima de 35 metres i una alçada d’uns 15 metres, a més a més en el sostre extraplomat de 34 metres s’han obert 10 vies d’escalada de gran dificultat molt cobejades pels escaladors. 

Es calcula que la superfície total aixoplugada és de 3150 metres quadrats.

Del fons de la balma, arran de la paret, brolla aigua d'un petit forat, originant una concreció de pedra tosca al seu voltant; segons l’època de l’any la font pot esdevenir  abundosa o pot quedar eixuta. Sembla ser que antigament, aquesta font, dita de Can Solà, alimentava un gran dipòsit que s’utilitzava per regar les feixes de conreu que s'estenien sota l'antiga carretera a Igualada.

Tanmateix hi ha les restes d’un vell corral o hi guardarien el ramat.

                                                                         Fotos G. Aymamí





 

 

 

Topografia extreta de: www.espeleoindex.com/