miércoles, 10 de marzo de 2021

EL MOLÍ DE BROTONS. CASTELLCIR (MOIANÈS) INTERESSANT EDIFICI MOLINER BASTIT SOTA UNA BALMA.


Situació:

Una de les formes d’arribar al molí és des de Moià, a l’entrada de la vila, venint des de Calders, cal anar a la dreta cap el polígon industrial Sot d'Aluies i el camí de Vila-rasa i seguir el camí senyalitzat de Marfà, que passa pel torrent de Font Candelera i el Salt Candeler, en arribar a l'ermita de la Mare de Deu de la Tosca, on podem arribar en vehicle, cal continuar per un corriol que ens porta fins el Molí de Brotons.

Si volem anar a peu ens cal seguir el sender de Gran Recorregut GR-3, on trobarem senyalitzat el camí cap el molí.


Descripció:

Construcció troglodítica bastida dins d’una balma allargassada d’uns 64 metres d’amplada, situada al costat mateix del salt de la Tosca de 10 metres d’alçada.

L’obrador era apte per a dues moles i per un forat quadrat al sòl es davallava cap el catau, on era situat el rodet.

Encara podem veure tres rodes de molí aprofitades per fer una paret mitgera.

La resclosa, la bassa i el pou eren situats a la part superior del saltant.

Enfront mateix de la construcció i del saltant l’aigua queda recollida en una resclosa on podem veure al sòl filades de forats circulars que devien de  sostenir els troncs d’una antiga presa que possiblement alimentaria un petit i rudimentari molí.



Breus notes:

Sembla ser que el molí ja era habitat i en funcionament des de 1608. A començament del segle XIX uns paraires de Moià intenten aprofitar l’energia del molí per moure, a través de les turbines, les filadores per a les seves indústries de llana i estamenyes, però no tingueren èxit ja que necessitàvem més cabal del que proporcionava la riera de Marfà.

Al 25 d’octubre de 1850 ja es comenta que les rierades feien malbé la casa.

El 26 d’abril de 1851 es fa palès que en èpoques de fortes pluges, amb l’augment de cabal, el molí queda inundat i les moles es malmeten.

L’any 1863 va baixar un gran aiguat que produí moltes destrosses, una de les quals va ser la destrucció del molí i la mort de vuit persones que componien la família del moliner.

Des d’aleshores que ha estat abandonat.

 



Bibliografia:

AYMAMÍ, Gener (1986) La vall de Marfà. Vallès Oriental. Rev. Excursionisme de la UEC núm. 131 febrer. Barcelona.

AYMAMÍ DOMINGO, Gener i PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994)  Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Barcelona. Unió Excursionista de Catalunya.     



 

viernes, 12 de febrero de 2021

La Mare de Déu de la Roca. La Guingueta d'Àneu (Pallars Sobirà)

 



Situació:

De Sort cal seguir cap a Llavors! i, d’aquí, prendre la carretera cap a Esterri d'Àneu. En aquesta ruta es troba la vila d'Escaló, d'on cal seguir la carretera que s'enfila, en uns 3 km cap a l'agregat d'Escart. Uns 500 m  abans d'arribar-hi i, gairebé al davant d'un oratori, surt a mà dreta un sender estret, sinuós i un xic aeri, que en menys de quinze minuts duu cap al santuari.


Descripció: Es tracta d'un edifici, de factura barroca, arrapat a la roca, gairebé podríem  dir que la meitat del santuari és dins una cova. A  la façana, orientada al est, hi ha el portal, d'arc rodó, i una finestra esqueixada; al costat de l'epístola hi ha tres finestres similars.

Un petit presbiteri comunica amb l'absis poligonal, de costats irregulars i desplaçat respecte a l'eix de la nau, que es cobreix amb volta d'arestes.

Té espadanya d'un ull, òrfena de campana. Exteriorment l`edifici se sustenta en uns contraforts i es creu que antigament la coberta devia ser a dues aigües.

A  Escart ens va comentar que no faciliten la clau a ningú, per la qual  cosa solament  es pot guaitar una mica l'interior a través d'un petit finestró que hi ha a la porta. La nau és rectangular, al fons hi ha l'altar i la imatge de la Mare de Déu. També es veu la pica beneitera i algun banc.

Breus notes històriques: Tot apunta que aquest santuari era l'antiga església del castell de la Roca d'Escart, del qual avui no resta cap vestigi.

Coy, que relata les notes de l'excursionista Ceferí Rocafort, ens diu: «Està construïda en el interior de la escarpada penya, a manera de cueva, y data de una època muy remota, asegurando los naturales y la tradición que se remonta al siglo XI. Nosotros creemos ser de època anterior, por cuanto resistiéronse allí los cristianos de la ferocidad de los moros, los cuales no pudieron apoderarse de ella, ni del pueblo, lo que no es extraño, dice Madoz, si se atiende a su posición en medio de inaccesibles montañas, sin otra entrada que un pequeño boquete defendido por una torre que se conserva todavía».


Els goigs del santuari recorden la sagnant guerra del 1079 en que el comte d'Urgell intentà, sense aconseguir-ho, apoderar-se del castell. L'any 1081 el comte Artau retorna a l'abadia de Gerri el castell de Sant Just d'Escart, retingut en el seu poder des que el comte Ermengol d'Urgell li volia prendre.

Fou reformat durant el període 1707-1748 i, posteriorment, el 2002.

A l poble ens comenten que el dissabte següent al 8 de setembre hi té lloc un aplec.

Bibliografia:

AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau editor. Barcelona.





lunes, 25 de enero de 2021

EL MONESTIR DE SANT PERE DE LES MALESES BASTIT SOTA D’UNA BALMA. LA POBLA DE SEGUR

Situació:

Des de Tremp cal anar fins a la Pobla de Segur i poc desprès de deixar enrere aquesta població, abans d’entrar al primer túnel, s’arriba a l’àrea de descans de la font de la Figuereta. Aquí cal deixar el cotxe i començar a caminar per una pista asfaltada que surt a l’altre costat de la carretera i duu cap a la masia de Gramuntill. Abans d’arribar a la casa, es deixa la pista i cal seguir a la dreta un sender, ben senyalitzat. Quan portem uns 30 minuts, en ser al davant d'un penyal rocós el camí gira cap a la dreta i segueix en direcció al barranc de Sant Pere.

Arribem a una cruïlla amb un pal indicatiu, deixem el trencall de la dreta que duu cap a la cova del Serpent i seguim en direcció cap al monestir. Creuem el riu i, quan portem caminant cosa d'una hora i quart, arribem a les restes de l'antic monestir de Sant Pere de les Maleses, aixoplugat sota la balma de la Roca del Purgatori. Estem a 640 metres d'altitud.

Descripció:

Ens trobem al davant d’un edifici troglodític, que malgrat a trobar-se en ruïnes, hom pot descobrir com eren les seves antigues estructures. Veiem que tenia dos absis a la capçalera, que sembla que poden correspondre a èpoques diferents, i estaven decorats amb el Pantocràtor i quatre evangelistes. També veiem alguns fragments dels murs del monestir i els diferents vestigis de les estances dels monjos arrenglerades al costat de l’església, també sota la balma.


L'edifici, amb la façana encarada a migdia, mesura 51 m de llargada, amb una amplada que oscil·la entre els 7 i els 2,5 m. La façana estava més avançada que la balma, a la qual l'unia un fràgil voladís de llosa, del qual encara es poden veure uns fragments.

Breus notes històriques:

Sembla que la fundació! data del 839 i es deu al prevere Atili, del monestir de sant Vicenç d'Oveix, del terme de Rialb, que el posà sota l’advocació de sant Andreu i de sant Pere.

Aquest cenobi benedictí va rebre diverses donacions, per la qual cosa va tenir un extens territori i com que estava situat en un lloc clau, controlava el sector sud del congost de Collegats, important via de comunicació entre les comarques del Pallars Jussà i el Sobirà.  

El seu període d’esplendor fou entre els segles X i XI. Els monjos es dedicaven especialment a conrear la terra, a hostatjar els vianants que feien la ruta entre els dos Pallars i a tenir cura de l'antic camí que passava a prop del monestir.

Fotos G. Aymamí

A partir del segle XII fou un priorat pertanyent al monestir de Santa Maria de Guerri, tot i que gaudia d’autonomia per que es refereix als seus bens.

Al llarg dels segles tingué diversos alts i baixos i va mantenir una certa importància fins els segle XVII, però el cop de gràcia el va patir l'any 1686, quan el batlle general de Catalunya concedí a Isidre i Josep Berenguer, de la Pobla de Segur, el dret d'arranjar el camí per la vora del Noguera i a cobrar unes taxes als vianants i traginers. A partir de llavors Sant Pere de les Maleses va anar quedant cada cop més isolat.

Després de la Guerra del Francès esdevingué catau de bandolers i, passada l'última maltempsada, els buscadors de mítics i llegendaris tresors amagats acabaren amb les seves venerables ruïnes, de manera que a principis del segle XX ja es trobava en un estat de total abandonament.

S'ha escrit que el tresor del monestir consistia en un farcell embolicat amb una pell de vedell ple d'unces d'or. El qui el volgués trobar havia de passar tota la nit de Sant Joan a la porta de l’església i l’endemà, en sortir el sol, s'havia d'acostar a la primera savina de l'altre costat del barranc on toqués el sol i girar-se de cara al monestir; després de senyar-se, havia de comptar cent passes al seu voltant i començar a buscar-lo. Es diu que un francès va trobar una olla amb el tresor.

 

Bibliografía:

AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau, editor. Barcelona

viernes, 15 de enero de 2021

TIERMES; UN POBLAT AMB MOLTS VESTIGIS TROGLODÍTICS. MONTEJO DE TIERMES (SORIA)



Conjunt rupestre del sud

Situació: El jaciment es troba a uns 7,5 km de la localitat de Montejo de Tiermes, el camí per arribar-hi està força ben indicat. Abans d’entrar trobem el Museu monogràfic.

Descripció i breus notes històriques: Les diferents troballes arqueològiques el situen dins de l’etapa celtibèrica, a partir del segle VI aC es documenta l’ús de la necròpoli de Carratiermes situada a uns 800 metres del turó on es troba el jaciment. A l’any 98 aC Tiermes va caure en mans dels romans desprès de l’assalt per part del cònsol Tito Didio. 


La població va anar a viure al pla durant un o dos decennis, perquè a partir de l’any 70 aC comença una important reordenació urbana, configurant una ciutat hispano-romana que arribà al màxim esplendor entre els segles I i II dC. En època de Reconquesta és basteix una església i un monestir dedicat a Santa Maria i al segle XVI deixa d’haver-hi població estable perquè els veïns s’han traslladat a diversos nuclis propers.



Una característica peculiar i força espectacular de Tiermes fou l’activitat constructiva emprant la tècnica rupestre. Si bé trobem elements excavats en la roca com el passadís d’accés, una càvea irregular, d’època romana, excavada en la roca, des d’on els espectadors assistien a diverses activitats de tipus lúdic, mercantils o religioses i la canalització d’aigües, es localitzen diversos exemplars rupestres força interessants com els següents.

Casa de les fornícules

Dues cases troglodítiques datades en la primera meitat del segle I dc. La denominada Casa de les Fornícules, perquè a les parets laterals hi ha excavats 4 nínxols. La Casa de Pedro amb habitacions troglodítiques, a més a més de diversos edificis adossats a la roca. 


                                                                  Càvea excavada en la roca



Canalització d'aigua



Ermita romànica de Santa Maria
Fotos G. Aymamí

En aquest interessant jaciment no hi falten les termes, les muralles, l’aqüeducte, el Fòrum Flavio i diversos grups d’habitacles, entre altres. 










 




 


 

sábado, 19 de diciembre de 2020

DOS EXEMPLES TROGLODÍTICS I UN POSSIBLE EREMITORI EN LA RUTA DE LES ERMITES DE CABACÉS (PRIORAT)

Cabacés

Sant Roc, la Foia i la Covassa

Sortim del poble seguint el carrer Major en ser al capdamunt de la població trobem  l'ermita de Sant Joan Baptista, un edifici barroc del segle XVIII i, al seu costat, la font de la Canal, receptora de l'aigua de la sèquia de la vila que brolla constantment per cinc canalots. Aquí trobem dos camins, el de l'esquerra duu en 3 quilòmetres a la Foia; nosaltres seguim pel de la dreta, que està cimentat. Trobem un panel indicatiu.

Ben aviat deixem un trencall a la dreta i més endavant, on s'acaba el ciment, trobem a l'esquerra els dipòsits d'aigua. Seguim recte amunt, i al cap de  poca estona el camí és adornat per una filera de xiprers; això vol dir que ens acostem  a l'ermita de Sant Roc.

En total, hi hem esmerçat uns 25 minuts.

Sant Roc

Descripció: L’ermita és bastida tota una balma, per la porta lateral, que és oberta, s'accedeix, a través d'un estret passadís que voreja l'ermita, a la terrassa que hi ha a la part posterior, on es pot veure una petita basseta que aprofitava els degotalls que queien de les roques. D'aquí, per uns graons, s'arriba a un nivell superior, on hi havia la casa de l'ermità; també veiem el  cloquer, avui sense la campana.

Encara podem observar a la roca els forats que sostenien les bigues del  primer pis,  així  com  l'arrancada  de  la  teulada,  avui també desapareguda.

Tot i que la porta principal és tancada, es pot veure be l'interior de l'ermita, on tan sols hi ha un banc, l'altar i la imatge de Sant Roc.

A l costat de l'ermita hi ha la font dedicada al sant amb l'aixeta al capdamunt de la roca.

El 16 d'agost s'hi celebra un romiatge tradicional.

Breus notes històriques: Sant Roc és una petita ermita que data de la meitat del segle XIV. Fou aixecada per tal de poder pregar contra la terrible epidèmia de pesta negra que assotava el nostre país.

Sant Roc fou un dels sants protectors invocats en aquells moments i se'l representa amb els signes externs clàssics de la malaltia.

Al 1594 s'hi realitzà alguna reforma  i fins l'any 1872 hi residí l'ermità.

En la cavitat que hi ha al costat mateix, s'hi podia haver albergat algun eremita, tot i que, segons velles llegendes havia estat aixopluc de leprosos i afectats per la pesta. 

Continuem pista amunt i ben aviat trobem l’aljub del Poma, obra molt enginyosa d’arquitectura rural, que a través d’una sèquia recull l’aigua d’una llisera de roca.

Anem per una pista de surt de la carretera, abans d’arribar al poble, fins que aquesta acaba en una bonica i pintoresca explanada on trobem l’ermita de la Foia.

Ermita de la Mare de Déu de les Neus o de la Foia

Notes:

Tot i que els seus origen són força antics, l’edifici és d’estil barroc popular del segle XVIII. En aquesta ermita també es veneren Santa Bàrbara i Sant Marc i per la diada del sant, 25 d’abril, i té lloc una bonica festa que Francesc Gurri ens descriu d’aquesta manera: “ Si el visitant és solter –o separat o divorciat, segons la moda actual-, hi ha de fer cap amb la cartera plena, ja que és costum que les noies del poble facin uns bells poms de flors posats a subhasta a benefici de l'ermita. Fer-se amb el ram de la pubilla més bonica pot ser un bon principi per posar arrels a Cabacés... que també s’acompanyen de saboroses coques i rotllos ”. 

Per la diada de la Mare de Déu de les Neus, 5 d’agost, es fa un concorregut aplec. Al costat de l’ermita hi ha una abundosa font i diverses taules.

A tocar de l’edifici hi ha una cova que molt bé podia haver estat recer d’algun eremita i origen de l’ermitatge.

Una ermita arrecerada

en un mar de muntanyam

és l’ermita de la Foia

a mig aire del Montsant

 

Del final de l’explanada seguim el camí vell que discorre pel costat del barranc de Montsant, passada la cruïlla amb el camí del barranc Tancat trobem una gran balma que aixopluga casa coneguda com la Covassa.

 

La Covassa

Es tracta d’una esplèndida casa de pedra de planta baixa i pis, al costat hi ha un tancat, també de pedra, on avui es guarden troncs i bidons i que abans deuria de fer les funcions de corral, com a curiositat cal dir que al costat de la porta hi ha la vella comuna.

D’aquí anem seguint la pista que duu cap a Cabacés, al costat mateix de l'ermita de Sant Joan, punt on hem començat l’itinerari que té uns 6.5 km i un desnivell de 260 m, haurem estat cosa de 2,30 hores. 

jueves, 5 de noviembre de 2020

L’ORIGEN EREMÍTIC DE SANT JOAN DE CODOLAR. CORNUDELLA DE MONTSANT (PRIORAT)

Situació: L’ermita es troba a 3 km de Cornudella, a 740 m d’altitud, s’hi pot arribar en cotxe per una bona pista de terra i a peu des d’Albarca per un bonic camí que voreja el Montsant.

Descripció i breus notes històriques: L’ermita és dedicada a Sant Joan Baptista, rep el nom de Codolar pels grans còdols que l’envolten que s’han desprès de la muntanya i el paratge on es troba es coneix com el desert de Sant Onofre, tant l’advocació com el substantiu toponímic “desert” ens evoquen a una pretèrita presència eremítica, de fet la cova adjunta a l’edifici es creu que fou un recer eremític. L’origen cal cercar-lo, segons la tradició, en la troballa de la imatge del sant sobre el segle XII i en aquell punt s’aixecà, al segle XIII, una ermita. El primer document que es té de l’edificació és del segle XV i hom creu que correspon a la data de fundació per part del monestir d’Escaladei.

L’ermita està al costat del camí de la Llisera, que els frares cartoixans seguien, tot vorejant el Montsant, per dirigir-se cap el coll d’Albarca on passava el camí ral de Reus a Lleida.

El 1588 es bastí un altar dedicat a la Mare de Déu del Roser. Cap el 1500 es fa esment d’un dels primers residents fra Bartomeu Sabaté el Vell. El 1571 el santuari fou engrandit, el 1778 es bastí l’altar de Sant Josep i el 1779 es construí el cambril on s’ubicà la imatge del sant, el retaule de l’altar major i la capella de la Mare de Déu dels Dolors i el 1854 s’aixecà l’altar de Sant Bernat.

El culte popular arrelà fortament en la gent de Cornudella. Se’n té constància ininterrompuda des del segle XVI. A l’ermita es celebren les festivitats de Sant Joan (24 de juny) Sant Joan Degollat (29 d’agost) i Sant Antoni Abat (17 de gener). Una ermitana en té cura de l’ermita i l’entorn.

Bibliografia: AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. R Dalmau Editor. Barcelona.

MIQUEL SOLSONA, Eduard (2011) L’eremitisme a Montsant.

viernes, 30 de octubre de 2020

LA VIRGEN DE LA CUEVA. ALTURA (CASTELLÓ)








Situació:

El poble d'Altura es troba a 3 km de Segorbe, d'aquí cal seguir la carretera CV-245 en direcció a Alcublas, el santuari, ben senyalitzat, es troba al costat de la carretera a uns 12 km.

Descripció i breus notes històriques:

Durant forces segles enrere la cova fou utilitzada com a refugi pels pastors transhumants i els seus remats.

Entre els anys 1502 i 1508 la tradició explica que es trobà en la cavitat una imatge de la Mare de Déu, que donaria origen al santuari. 

Per una escala es davalla cap a l'interior de la cova on hi ha la capella de la Mare de Déu. A finals del segle XVI s'organitza el primer aplec i moltes rogatives per demanar pluja. Especialment cal destacar la realitzada el 27 de febrer de 1726 en que va ploure tota la setmana i aquest s'atribueix l'origen de la cançó infantil " que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva".

Annexa al santuari hi ha l'hospederia que albergà els pelegrins i els monjos que en tenien cura.

Des d'antic la cova era coneguda com a cova del "Latonero" per l'arbre Latonero (lledoner) que creix al davant.  

El santuari es pot visitar cada dia , excepte els dilluns.