viernes, 30 de diciembre de 2016

SANTA MAGDALENA. GARCIA (RIBERA D'EBRE)







Fotos G. Aymamí
 
 

SANTA MAGDALENA. GARCIA

Sortint de la vila per la carretera de Flix, a cosa d’un quilòmetre es troba una pista a la dreta, ben senyalitzada, que en set quilòmetres du fins el santuari.
El conjunt es compon de l’ermita, l’edifici annex i el terreny de cultiu per a l’ermità. L’edifici d’una sola nau està adossat a la roca. La porta està orientada cap a l’oest i el campanar, orfe de campana, és d’espadanya d’un ull. Exteriorment presenta tres massissos contraforts Davant de la façana hi ha un porxo bastit el 1943 i una font que neix de la roca.
La capella té tres altars, el major dedicat a Santa Magdalena, el del costat dret a San Antoni i el de l’esquerra a Santa Elena.
Ha estat documentada el 1783 i a l’any 1835, durant la Primera Guerra Carlina es calà foc a aquesta ermita, posteriorment fou refeta.  
Per les parets de la roca hi ha diversos pintades fetes pels “quintos” quan eren cridats a fer el servei militar.
Santa Magdalena ha estat declarada bé cultural d’interès local i el primer dissabte desprès del diumenge de Pasqua hi té lloc un aplec.
Dades extretes del llibre “ Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” (2014) de Gener Aymamí.
 

viernes, 23 de diciembre de 2016

MARE DE DÉU DEL REMEI. FLIX (RIBERA d’EBRE)




 Fotos G. Aymamí

Foto antiga del santuari del Remei
 
MARE DE DÉU DEL REMEI. FLIX (RIBERA d’EBRE)
Des de la població cal seguir durant sis quilòmetres la carretera en direcció a la Granadella fins a trobar a l’esquerra una pista asfaltada que du cap el santuari.
L’església es de factura barroca, amb la façana orientada al sud, té una cúpula sobre la nau i és en part troglodítica ja que l’absis està excavat a la roca. Al costat hi ha una petita capella bastida sota la balma.
Una tradició llegendària explica que cap a l’any 1600 un ermità anomenat Dionís va voler edificar una ermita per venerar la imatge de Maria, que des de temps immemorials ja s’adorava a l’església parroquial.
Sembla que l’advocació del Remei fou acordada per vocació popular, desprès d’haver desestimat altres noms. Nostra Senyora del Remei de Flix és advocada contra la calentor i protectora dels camps contra la sequera.
Sembla ser que hi havia una antiga ermita del Remei, d’estil romànic, que va ser destruïda durant la primera carlinada (1833-1840) per les tropes liberals, anys desprès es construiria l’actual ermita i al segle XX s’edificà el nou edifici per a estada de l’ermità i l’acolliment de devots.
Durant els bombardejos de la passada Guerra Civil, molts habitants de Flix es van refugiar en les coves de la zona i l’ermita del Remei es convertí en un hospital de sang. Aquí portaven alguns dels ferits de la batalla de l’Ebre.
Davant mateix de la plaça hi ha una fossa dels soldats anònims.
L’ermita és tancada. S’obre els diumenges i pel 25 de març hi té lloc un aplec, així com pel dilluns de Pasqua i el primer d’octubre un aplec sardanístic. Històricament per la diada de sant Jordi, els veïns de la Palma d’Ebre hi pujaven en processó. Al voltant hi ha una àrea de lleure.
Extret del llibre “Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí (2014)   
 
 



miércoles, 21 de diciembre de 2016

CONJUNT RUPESTRE DE “SAN JULIÁN” FAIDO (ÀLABA)

 
 L'eremitori vist des del camí de San Juan de la Peña
Foto G. Aymamí
San Julián 2

San Julián 1
Dibuixos extrets del llibre "Eremitorios rupestres altomedievales; El alto valle del Ebro" (1989)
 
 
CONJUNT RUPESTRE DE “SAN JULIÁN” FAIDO (ÀLABA)

Als afores de la vila, a l’oest del santuari de “la Virgen de la Peña” i a l’altre costat del barranc veiem el turó de sant Miquel on hi ha un  parell de coves que també hem trobat esmentades amb el nom de sant Miquel.

Es tracta de dos eremitoris artificials, que estan a cinc metres un de l’altre i no estan comunicats. La primera, la més gran seria l’oratori i l’altre, més petita, la cel·la destinada a habitació.  


lunes, 19 de diciembre de 2016

“LA VIRGEN DE LA PEÑA” FAIDO (ÀLABA)



Fotos G. Aymamí

Església inferior

 Església superior
 Pintures i inscripció
Primer nivell
Dibuixos extrets del llibre "Eremitorios rupestres altomevievales: El alto valle del Ebro"(1989)
 

“LA VIRGEN DE LA PEÑA” FAIDO (ÀLABA)

Als afores de la vila es troba el camí que s’enfila cap el santuari de “la Virgen de la Peña” . Es tracta d’un gran complex excavat en un turó, té 4 nivells, però com que l’església és tancada només podem veure la cova del costat i la que hi ha al damunt del sostre de l’edifici.
Aquests habitacles rupestres artificials corresponen al fenomen eremític que es desenvolupà en aquestes terres entre els segle V i VIII. A partir del segle IX foren modificades per tal de utilitzar-les com a lloc d’enterrament, s’han localitzat algunes tombes antropomorfes.
Aquesta cova va ser bastida al segle VI i en el segle XIII s’adossà l’actual construcció, per la qual cosa es considerada l’església cristiana més antiga del País Basc. En un dels nivells s’han trobat uns dibuixos en forma d’arbre i en el nivell superior una inscripció llatino-visigòtica, el seu significar és encara una incògnita.         



 
 

viernes, 16 de diciembre de 2016

COVES DE MARQUÍNEZ (ÀLABA)



 Fotos: G. Aymamí


 
Dibuixos extrets del llibre " Eremitorios rupestres altomedievales" 1989
 
 
COVES DE MARQUÍNEZ (ÀLABA)
 

 
Darrera de l’església parroquial de Santa Eulàlia s’aixeca la penya “Askana” on hi ha un parell de coves excavades en la roca.
La més oriental, que és la millor conservada ja que s’ha utilitzat fins no fa gaires anys, és de planta gairebé circular, coberta amb volta i dues portes.
L’altre cova dita de Santa Leocadia, ha estat molt retocada, el més interessant és que en un mur hi ha un relleu que representa dues figueres humanes i a un animal, possiblement un cavall.
La figura femenina s’ha volgut representar dalt del cavall, però en realitat asta situada al davant. Hi ha hagut molts comentaris sobre aquestes manifestacions artístiques que alguns autors les situen sobre els segle VI-VII
 
 
 

sábado, 10 de diciembre de 2016

CONJUNT EREMÍTIC DE LAS GOBAS. LAÑO. (BURGOS)


 Església superior




Dibuixos d'algunes coves
 
Cova de la Dotora
 
Una de les tombes de la cova de la Dotora.
 
 

 Planta, alçat i perfil de la cova de la Dotora.
Dibuix de la Cova de la Dotora.
Fotos G. Aymamí
 
 
CONJUNT EREMITIC DE GOBAS. LAÑO (Burgos)
 
La petita localitat de Laño esta enclavada dins del "Condado de Treviño" per la qual cosa, encara que es troba en terres d'Àraba pertany a la comunitat de Castella i Lleó.
Es diu aquí es troba l'agrupació més gran de coves eremítiques concentrades en una sola vall, A un costat tenim el conjunt de Las Gobas amb 13 coves i a l'altre costat de la vall el de Santorkaria amb 18 cavitats.
El nom de "Gobas" hom creu que derivaria del topònim basc "goba" o "gobea" que vol dir cova, encara que hi ha qui creu que es tracta d'una derivació de "goda" en al·lusió als seus constructors.
Per cercar l'origen d'aquestes cavitats d'origen artificial cal remuntar-se al segle VII, quan en època visigòtica, una primitiva comunitat cristiana les escavà para utilitzar-les com habitacle, formant així una mena de petit poblat.
Entre finals del segle IX i principis del X, el grup es va traslladar on avui es troba el poble de Laño i algunes de les coves s'adaptaren com a lloc d'enterrament. Posteriorment en el segle XVI s'empraren per a recer del bestiar.  
La cova de la Dotora esta una mica apartada de la resta i veiem que té dues llegendes, Una explica que aquí va viure la darrera dona de la comunitat que habità aquests paratges i l'altre diu que fou habitada per una dona de Laño durant els darrers dies de la seva vida.
És indubtable que fou emprada com habitacle i un cop abandonada, s'excavaren tres tombes a l'interior.
 
   
 



miércoles, 30 de noviembre de 2016

COVES DE CORRO. CORRO (ÀLABA)




 
Fotos: G. Aymamí
 Cova núm 1


 
Cova núm. 2
 
Dibuixos extrets del llibre "Eremitorios rupestres altomedievales: El alto vall del Ebro" (1989)
 
LES COVES DE CORRO. CORRO (ÀLABA)
 
També conegudes com a Coves dels Moros. Es troben a uns 2 km abans d'arribar al poble venint de Valdegobía, son visibles des de la carretera.
Son dues coves artificials, la núm 1 té amb dues portes i a l'interior hi ha diverses tombes, de diferent tipologia, excavades al terra. Hom creu que aquesta, en un cert moment hauria tingut un ús religiós, ja que un escrit de 1875 comenta que "Corro tiene una ermita, llamada Casa de los Moros, y también sepulcros abiertos en la peña" y també es diu que "en la cueva de los Moros, abierta en la peña, estuvo la ermita de San Juan y a su lado un edificio conocido como Casa de los Moros".  
La segona cova, que està a tocar, també té diverses tombes excavades, l'entrada és força gran i tenia una porta de fusta. 
Per l'aspecte de les cavitats i les tombes es situa el seu origen en època altmedieval. En una sepultura es van trobnar restres que analitzats pel mètode C-14 van donar com a resultat la data de 620 dC (+/-90).  
En ambdues cavitats s'observen modificacions efectuades al segle passat ja que un venedor ambulant les va utilitzar com habitacle.  
 


lunes, 28 de noviembre de 2016

PRESENTACIÓ


 

La intenció d’aquest modest blog és el de publicar i donar a conèixer tot un reguitzell de coves i balmes que van ser utilitzades per l’home des d’època històrica, ja que crec que el món de la prehistòria correspon a un altre apartat.
No es tracta de fer una relació exhaustiva sinó de publicar aquelles cavitats que he pogut visitar.

Habitació

En aquest blog trobaren coves emprades com habitació, ja que durant mil·lenis l’home prehistòric va utilitzar les cavernes naturals com a refugi, tant com a recer del rigorós clima de la segona part del Würm, que fou la darrera glaciació, com per ser un lloc de fàcil defensa davant de feres i altres perills.
Va ser durant el Neolític en que l’home a través del conreu i la domesticació d’algunes espècies d’animals va obtenir aliment, en conseqüència s’abandonà la vida itinerant perseguint la cacera i l’abric que oferien les cavitats, pasant a tenir un hàbitat estable en poblats a l’aire lliure, d’aquesta manera va nèixer l’urbanisme.
Més endavant, ja en època històrica s’abandonen les cavitats com a lloc per viure, ja que resultaven poc aptes i inhòspites, no obstant ocasionalment, en èpoques de turbulències històriques -sobretot en temps de la reconquesta- o de grans penúries econòmiques, l’home tornà a ocupar coves i balmes sense intenció però, de fer-hi un hàbitat estable, encara que, l’ocupació de moltes d’aquestes cavitats ha estat força perllongada arribant fins ben entrat el segle XX i en alguns casos fins a l’actualitat.

Santuaris

També trobem veritables santuaris ja que les coves s’associen tanmateix, de forma molt estreta, amb tota mena de ritus, sobretot de tipus religiós.
Amb l’arribada del cristianisme, les coves, a més a més de ser un dels primers llocs de congregació, segueixen sent un indret misteriós i de caràcter pagà que havia de santificar i això ajuda a explicar les nombroses referències que es produeixen els segles XV-XVI sobre les llegendes prodigioses de les marededéus trobades moltes de les quals es produeixen en coves, desprès, generalment al mateix indret de la troballa, es bastí una ermita o santuari, que, en molts casos, sense abandonar-se el culte, ha arribat fins als nostres dies.
Tanmateix, molts indrets de les nostres muntanyes foren escollits pels eremites com a lloc de culte, són generalment llocs solitaris, apartats de les vies de comunicació, i en més d’una ocasió se’n serveixen de les coves per a bastir-hi, un rústec oratori que en més d’una ocasió es converteix en una esplèndida ermita.

Cledes pel bestiar

Encara que possiblement les coves emprades per a recer del bestiar siguin la manifestació troglodítica que més abunda per les nostres muntanyes ja que els pastors han aprofitat des d’antic les coves i balmes per guardar-hi el bestiar, per això calia tancar l’entrada, generalment amb un mur de pedra seca, deixant una part oberta, a manera de porta, que es barrava amb troncs travessers. Les coves utilitzades com habitacle, una vegada abandonades, també s’empraven per arrecerar el bestiar.
Encara avui dia moltes cavitats segueixen complint aquest funció.

Refugis, aixoplucs i amagatalls

Des de sempre l’home fa, o ha fet servir les coves com a lloc per protegir-se de les inclemències del temps, com és el cas dels pastors, carboners, llenyataires o excursionistes o com a refugi en moments bèl·lics, òbviament en la darrera maltempsada de 1936-39 moltes persones cercaren el refugi que els oferien les coves, per la qual cosa, de ben segur, deuen d’haver-hi moltes cavitats de les que no es tenen notícies escrites o en tot cas aquestes són molt escadusseres i d’àmbit local. Tanmateix moltes cavitats foren utilitzades com amagatalls per bandolers i malfactors.
I també n’hi ha que han estat utilitzades com a magatzem, sobretot per guardar-hi eines del camp.

 

  

 

 

 

 

EREMITORI RUPESTRE DE PINEDO. PINEDO (ÀLABA)



Fotos G. Aymamí

Dibuiz idealitzant la vida en l'eremitori

Dibuix extret del llibre " Eremitorios rupestres altomedievales; el alto valle del Ebro" (1989)
 
 
EREMITORI RUPESTRE DE PINEDO. PINEDO (ÀLABA)
 
Està situat en la Penya de Santiago, per la qual cosa també se la coneix com Cova de Santiago que és l'advocació que va rebre en dedicar-se com a ermita. Es pot observar abans d'arribar al poble on s'arriba per una pista desprès de caminar uns cinc minuts.
En aquesta cova artificial es poden distinguir tres sectors,  El més oriental, que és el més alt, és de planta quadrangular, El sector intermedi, que és el més gran, té la coberta en forma de cúpula i el darrer sector, el de l'oest, té l'accés des de l'exterior. Hom creu, per les senyals de bigues existents, que a la part del davant hi havia un porxo cobert cosa que augmentaria la capacitat d'habitació del conjunt.
A la part del damunt de la roca i en una balma que és a tocar hi ha excavades tombes antropomorfes.