SAN CAPRASIO. FARLETE (SARAGOSSA)

 

SAN CAPRASIO. FARLETE (SARAGOSSA)

Situació:

S’hi accedeix per una pista que surt des de la localitat d’Alcubierre. Cal anar en compte de deixar tota una sèrie de trencalls sense senyalització que hi ha abans d’arribar a dalt del pic de San Caprasio de 834 metres d’altitud on hi ha diverses antenes. Des de dalt es veuen les coves obertes en el vessant de la muntanya, cal davallar per unes escales per acostar-s’hi.   

Descripció:
Es tracta d’una sèrie de cavitats excavades en la roca, a l’interior trobem diverses sales amb un altar, taules i cadires, armariets i lleixes a les parets, entre altres.    
Notes:
Una llegenda explica que San Caprasio feia de pastor de cabres – diuen que d’aquí prové el seu nom - a la serra de Guara – de fet hi ha una ermita dedicada a San Caprasio a Osca – i un dia va decidir fer-se monjo, va agafar el bastó de pastor i el va llençar tan lluny que va arribar a la serra d’Alcubierre i allí va decidir quedar-s’hi.
Aquestes coves havien estat emprades durant segles com a refugi de pastors i com amagatall de bandolers, destacant un bandit de la zona anomenat el “Cucaracha”, per la seva facilitat en amagar-se. Durant la Guerra Civil fou un punt estratègic, per la serra es trobem diverses trinxeres.  

San Caprasio és un eremitori del segle XX. Cal remuntar-se a la història d’un personatge anomenat Charles de Foucault (Estrasburg 1858 – Tammanrasset 1916) que va ser militar i enviat a Algèria el 1880, anys desprès va canviar espiritualment, va visitar Terra Santa, tornà al Sàhara algerià i va conviure amb els tuaregs i va aprendre la seva llengua. Va morir assassinat i el 2005 va ser beatificat.

A l’any 1956 l’ordre els Germans de Jesús, fundada per Foucault va tenir que fugir d’Algèria i de retorn cap a França van passar per bona part d’Espanya per carretera i en ser als Monegros van veure que aquest paisatge dur i agrest s’assemblava al que acabaven de deixar enrere.

                                                                  Fotos: G. Aymamí
Van cercar un lloc adient i el van trobar a San Caprasio, van demanar els permisos necessaris i ho van convertir en un eremitori, on no hi faltava el refectori, l’església, les cel·les individuals i així s’hi van instal·lar els quinze primers monjos que van arribar a la serra d’Alcubierre.  
Tot i així, el dia de la nostra estada, a l'any 2013, no hi havia ningú i tot estava buit.       

 

 

 

    

 

 

CHENINI, TUNÍSIA

CHENINI, TUNÍSIA 

Situació:

Es troba al sud del país, a prop de la carretera de Gabes a Remada a l’alçada de Tataouine.
Descripció:
Al voltant de Tataouine hi ha una vintena de ksur o graners fortificats que es poden visitar lliurement, al voltant d’aquests graners va néixer una població, a vegades està al costat mateix, d’altres es troben a diversos quilòmetres de distància.
Els graners més antics daten dels segles XI-XII i es situen a dalt dels turons, envoltats d’habitacles com és el cas de Chenini. Els graners que es van bastir entre els segles XVI i XVIII, també estan aturonats, però són de fàcil accés i foren estructurats a redós d’un pati central. Els construïts a principis del segle XX, ja no presenten el tipus fortificat, el pati central és molt més ampli i es troben al pla.       

Chenini és un ksar - singular de ksur – un graner situat al capdamunt d’un agrest turó rocallós, per tal d’evitar els possibles atacs, ja que allí es guardava el menjar tant d’homes com d’animals, està envoltat d’habitacles, alguns d’ells troglodites. Destaca en la part superior la blanca mesquita.
En molts espais del sud de Tunísia es van rodar escenes de la pel·lícula “La guerra de les galàxies“  i en l’episodi segon “L’atac dels clons” Chenini era una lluna de Tataouine, planeta natal de Luke Shywalker, que es caracteritzava per tenir una òrbita llarga i el·líptica situada a més de 6 milions de quilòmetres de distància, era molt important i creava  supersticions en els “habitants de les sorres” i entre els “jawas”    

Notes:
Dormim a Tataouine, en un hotel que té la forma de ksar, a dos quarts de vuit esmorzem, cal començar d’hora per tal d’evitar la forta calor de migdia, tot i que era finals de març, i anem cap a Chenini.
Arribem d’hora ja que només està a 18 km, a l’aparcament no hi ha ningú i comencem l’ascens cap al poble.

Pel camí ens trobem amb un home que duia un ruc, anava a buscar pedres i les pujava cap a dalt del poble on un parell d’homes estaven arranjant unes parets, tothom ens va saludar amb un bon jour.

Com que estem sols caminem a pleret per tots els carrers, traient el nas per les cases esventrades que trobem, tot i que la part alta de la població està força derruïda, es molt interessant la seva visita. A la part de baix, gairebé a tocar de la carretera hi ha rústegues cases habitades.

Al costat de la mesquita trobem un punt de venda amb un noi jove, té mèrit estar-s’hi a dalt intentant vendre alguna cosa. Nosaltres li comprem li comprem aigua, postals i una rosa del desert força gran per un preu gairebé irrisori.

Mentre baixem cap el cotxe ens anem trobant petits grups que pugen cap el poble, són molt pocs, ja que la majoria ha optat per asseure’s a l’ombra dels tendals del bar que està al costat de la carretera, que quan hem arribat encara estava tancat.  

                                                             Fotos: G. Aymamí

 

 

 

 

 

 

BALMA DE LES PIQUES. TAVERTET

BALMA DE LES PIQUES. TAVERTET

Situació:

Seguint la carretera BV-5207 que du cap a Tavertet, abans d’arribar al km 10, surt a l’esquerra una pista que puja cap a Collsaplomera, una vegada al coll, cal continuar a peu per un camí que surt a l’esquerra i que va per sota del puig de les Baumes i que al final, un corriol du en pocs metres cap a la balma.
Coordenades: (UTM31N ETRS89):
X: 450534 Y: 4649741 Z: 894 m
Descripció:
Es tracta d'una de les balmes més grans del Collsacabra, amb 70 m d'amplada, tot i que no és gaire fonda, té un màxim de 7 m. L'alçada màxima és de 4 m.
A el seu interior hi ha dues grans piques rectangulars (una simple i una altra doble) excavades a la roca que recullen l'aigua que cau del sostre de la balma.

Notes:
A la fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya (núm. 11848), consta en següent text: "Segons la memòria de la prospecció realitzada l'any 1984 al terme de Tavertet, a la balma hi ha restes d'hàbitat, però durant la inspecció realitzada l'any 1999 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica no es van documentar més restes"

Fotos G. Aymamí 

Parés relata sobre la balma de les Piques: “Fou habitada; restes de parets i dues piques o obis posats sota la font de les Piques, que raja directament del sostre de la balma. És bastant llarga i amb bona amplada, en conjunt gran, i el sostre horitzontal li dóna una configuració regular, atorgant-li bona capacitat d'habitacle. L'accés molt dificultós per la consabuda i espessíssima vegetació. El gran penyal sota el qual hi ha la balma és grandiós, i perfectament visible des de la carretera de Tavertet. Molt a la vora, en un petit collet que puja al fil de la carena, hi ha senyals de graons oberts en la roca. Aquest collet ens portaria la puig de la Parareda.”
Potser molt temps enrere hi havia algun rastre de parets, però en l’actualitat no hi ha cap filada.

Vinyeta explica: “Possiblement fou la primitiva casa de les Baumes, situada ben bé al dessota. També podria haver estat el refugi del famós Serrallonga, ja que segons una llegenda, solia descansar en una balma propera a Tavertet i que tenia cabuda per a 60 homes i animals de càrrega. Es una balma, la de les Piques, que reuneix aquestes condicions, per la seva capacitat i estratègia.”

Bibliografia:

Parés, Quirze (2001) La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. (324)
Vinyeta, Ramon i Sanglas, Jordi (1980)  El Collsacabra, Tavertet. Editorial Celblau. Torelló.
http://cavitatsdecatalunya.blogspot.com/

CASTROVIEJO. DURUELO DE LA SIERRA (SORIA)

 



CASTROVIEJO. DURUELO DE LA SIERRA (SORIA)

Situació:

Per arribar-hi cal seguir, a l’entrada del poble de Duruelo de la Sierra, una pista forestal asfaltada, que surt a la dreta, que va per enmig d’immensos pinars i creua diverses vegades el riu Duero, desprès d’uns 7 km arribem a l’ample aparcament de Castroviejo, on també hi ha una font, taules i barbacoes.

Notes:
És un dels llocs naturals més bonics i impressionats de la província, estem rodejats de roques de distintes formes i mides que l’erosió del vent, la pluja, la neu i el gel han anat modelant i donant formes increïbles. Paga la pena donar un tomb per aquest laberint rocós i acostar-nos cap el mirador per gaudir d’una gran panoràmica.

A un costat trobem aquesta barraca bastida sota una penya que segurament seria emprada pels pastors de la zona.

Fotos G. Aymamí

COVA DEL CORRAL. LA FEBRÓ (BAIX CAMP)

COVA DEL CORRAL. LA FEBRÓ (BAIX CAMP)

Situació:

En la carretera T-704, venint des de Vilaplana, desprès del trencall d’accés al poble i havent passat el km 30, es troba a la dreta un corriol que segueix el barranc de la Cova del Corral i que segueix fins el planell de la Serra Plana.
Seguint aquest corriol, a cosa d’uns 150 metres, trobem un altre a l’esquerra que du cap a la balma.

Foto: G. Aymamí

Descripció:
La balma mesura 26 metres d’amplada i arriba als 9 m de fondària, l’alçada és d’uns 6 metres. A l’interior s’alça una construcció en bon estat de conservació llevat de la paret del costat sud que està enderrocada.
En alguns mapes s’esmenta com la cova de la Vila, per la qual cosa surt sovint amb aquest topònim en ressenyes i llibres.
Durant la guerra civil s’hi va amagar gent del poble.

Topografia extreta de: www.espeleoindex.com/

EL CRUCIFIX. EL VILOSELL (GARRIGUES)

 

EL CRUCIFIX. EL VILOSELL (GARRIGUES)

Situació:
Cal sortir de la plaça del Vilosell per la pista del costat de l’ermita de Sant Sebastià, on trobem els senyals que indiquen cap Sant Miquel de la Tosca i la Punta del Curull, pel camí trobarem senyals de color blanc i groc de Sender de Petit Recorregut PR-C 184.
L’ermita del Crucifix es troba a 3,6 km del poble. Tot i que s’hi pot arribar en vehicle, recomano fer aquest itinerari a peu.
També s’hi pot arribar des del santuari de Sant Miquel de la Tosca, on s’arriba per un trencall que surt de la carretera del Vilosell a la Pobla de Cérvoles. Des de Sant Miquel al Crucifix hi ha uns vint minuts de camí.

Coordenades:
X: 328848 Y: 4581402 Z: 694
Material: Conglomerat
Descripció:
Ens trobem amb una petita capella, adossada a un bloc de conglomerat, gairebé de planta quadrada, ja que mesura 2,90 per 2,50 m. A la façana que est" orientada a l’oest hi ha la porta. Tot i que estigui tancada, per la finestra hom pot veure l’interior perfectament. A dins hi ha una creu de ferro al damunt d’una base de pedra, fa uns anys hi havia un Sant Crist crucificat de fusta a sobre d’una portadora que feia d’altar i dos quadres, l’un de Sant Miquel i l’altre de Sant Sebastià; també hi ha, en un racó, dues creus, una d’elles és la que hi havia presidint la capella anys enrere.

Interior any 2019

 

Interior a l'any 2003

 

Els murs estan emblanquinats per l’interior; per la part de fora, presenten la pedra arrebossada. La coberta és a una sola aigua.
Un rètol posat al davant de l’ermita explica que aquest Crucifix fou trobat per un pagès en el corrent del barranc proper “sobrenedant immòbil” cosa que demostrava que no es volia moure d’allí i per això s’aixecà l’ermita.

                                                     Interior any 21019
                                                    Fotos: G. Aymamí

Una altre llegenda escrita l’any 1909 relata que un veí de Vilosell una nit va perdre al joc tot el que tenia, enfurismat i embogit va anar cap a casa, va agafar de damunt de la taula un crucifix i es dirigí cap una barqueta que tenia i submergint la creu a l’aigua va dir:
-Ofegat aquí mateix, ja que tu has estat la causa de que perdés la casa en el joc. – i tot seguit l’escupi.
De seguida el jugador es va veure envoltat de flames i per tal d’apagar-les es llençà presa d’un molí. En sentir els crits van acudir els moliners que amb molta feina van poder treure’l. Ell va confessar la profanació i el seu penediment. Els veïns va anar a buscar el Crucifix i com que no van creure prudent que tornès a les mans d’aquell home, van decidir erigir aquesta capella.   
Bibliografia:
Aymamí Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.

 

SANT SALVADOR DE LA BALMA. PONTONS (ALT PENEDÈS)

Església parroquial de Santa Magdalena

 

SANT SALVADOR DE LA BALMA. PONTONS (ALT PENEDÈS)

Situació:
Tot i que es pot aproximar en cotxe fins molt a prop, recomano efectuar a
peu la següent ruta que és força bonica, per això comencem a caminar des
de la part alta del poble on està l’església parroquial de Santa Magdalena.
Al darrera de l’església trobem una pista que seguim cap a l’esquerra, passant, en cosa d’uns cinc minuts, pel costat d’una masia.
En 20 minuts la pista retomba a l’alçada de la font i la bassa-safareix del Sobal de Baix, avui abandonada, en aquest punt deixem la pista i girem cap a la dreta, seguint un ample camí que discorre pel marge dret del torrent de Sobals, que aquí canvia de nom i passa a denominar-se torrent de la Gralla.
En 5 minuts més i deixem l’ample camí que davalla, seguim el trencall de l’esquerra que desprès de  travessar el torrent, s’enfila pel bosc convertit en un bonic corriol.
Portem 35 minuts de camí i el corriol passa sempre a frec del cingle, a la dreta veiem un penyal on sempre sol onejar-hi una senyera, a baix podem veure la casa de colònies de Penyafort que ocupa el que fou antic molí de Baix, que ja trobem documentat en el segle XVIII.
Una mica més enllà trobem una trifurcació de camins, cal seguir sempre el que està més a prop de la cinglera. El camí passa entre vells murs d’antigues feixes de conreu, seguim arran del cingle.

                                                 Boca d'accés de l'avenc del Ral

Als 52 minuts de camí, al costat del sender hi ha la boca de l’avenc del Ral que comunica amb una cavitat que hi ha a tocar l’ermita de sant Salvador que podem llucar a sota la cinglera. Seguim el camí que a pocs metres davalla cap a la dreta.
I en 55 minuts estem a Sant Salvador de la Balma (700 m).
Descripció:
A grans trets podríem dir que està adossada en l’interior d’una balma i que aprofita la roca com a absis. De la porta de mig punt dovellada, situada a la façana nord, han desaparegut els graons d’accés i per aquest motiu queda un xic enlairada.

La planta és quasi quadrada i a l’interior hi ha arcades de punt
d’ametlla i una finestra d’espitllera. Al sostre, de volta de canó, es
conserva, curiosament, l’empremta de l’encanyissat del xindri, que era la carcassa provisional de fusta que servia per rebre les dovelles
en la construcció d’una volta. L’altar era situat al fons de la balma.
A uns metres hi ha una esberla en la roca que fou emprada
com habitatge complementari de l’ermita, en la qual es pot observa una fornícula i altres mostres d’aprofitament. Al fons d’aquesta
cova es troba una comunicació amb la part superior del cingle per
mitjà de l’anomenat avenc del Ral.

Encara es pot veure un pany de la muralla, amb els encaixos de
la porta, que tancava aquest petit clos, que juntament amb el difícil
accés, convertia aquest lloc en un indret gairebé estratègic.

Breus notes històriques:
Tot i que la petita cova que hem comentat ens evoca a l’existència d’un eremitori possiblement pretèrit a l’edifici, com a dates més representatives de la capella cal citar:
—L’any 1319 en que surt esmentada per primera vegada.
—El 1508 queda consignada en una visita pastoral.
—A la meitat del segle XVIII es concedeix permís per captar a la
rodalia per al sosteniment del temple, ja que tenia pocs feligresos.
—El 1.777 consta que la capella era dels pares bernats del castell de Pontons.

Fotos G. Aymamí

Ja sia catalogada com a romànica per alguns estudiosos o bé situada en temps menys tardans, fent cas de les referències documentals, per d’altres, Sant Salvador constitueix un exemplar únic al Penedès.
Bibliografia:
AYMAMÍ DOMINGO, Gener (1992) Pinzellades de l’Alt Penedès. Llibre de Motxilla. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona
AYMAMÍ DOMINGO, Gener (2003) D’excursió per les coves de Catalunya. La Butxaca de Muntanya. Barcelona.
AYMAMÍ DOMINGO, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.

Topografia: Joan Virella