COVA DE LES MONGES. VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

Paret on s'obre la cova

 

COVA DE LES MONGES. VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

Situació:

Des de Vilanova de Meià cal seguir la carretera L-913 en direcció al Pas Nou i l’Hostal Roig i en cosa d’uns quatre quilòmetres, en arribar a l’alçada de la font Blanca, on hi ha un dipòsit d’aigua, agafarem la pista cap a la dreta, apta per a tots els vehicles, i en cosa d’un quilòmetre arribem al coll de Cabeces, a un costat tenim la cinglera del Pelat i a l’altre camps de conreu sota el cim del Cogulló, aquí cal deixar el vehicle. 
En el coll trobem la cabana d’en Pubill, mig enrunada, al costat surt, en direcció nord, un sender que en l’actualitat està molt embrossat i mig desaparegut, així doncs cal anar pel costat del camp que hi ha a sobre de la cabana, al final del camp trobem un corriol molt ben marcat que seguim, enfront hi ha l’inconfusible paret taronja on està la cova de les Monges.
El camí va guanyant alçada paulatinament i arriba a dalt mateix de la cova. Com que sempre la tenim al davant no hi ha cap mena de pèrdua.

                                                                Camí d'accés

Descripció:                                             

Es tracta d’una gran balma excavada en un paquet de conglomerats oligocènics orientada a migjorn, la boca d’accés mesura 31,40 metres, per 38,35 metres d’alçada i la cavitat té una fondària de 28,15 metres.
L’accés és barrat per una muralla d’un metre de gruix, d’aparell irregular, construïda amb grosses pedres encaixades en sec i tascons més petits pes estabilitzar-les. 
Més o menys a la meitat del mur hi ha l’entrada, formada per un estret pas flanquejat per un gran bloc de conglomerat d’origen gravitacional de 5,15 metres de llarg, per 3,20 metres d’ample i 2,90 metres d’alt. A l’altra banda hi ha una mena de torre o construcció rectangular, amb les parets d’un metre de gruix. Formant part del mateix element o porta, quatre graons ajuden a guanyar la diferencia de nivell produïda pel pendent que té el pis de la cova.

A l’interior i als pocs metres de l’entrada el pis s’adreça considerablement, perquè el sòl té un pendent de 28 graus, distribuïts en tres plataformes no del tot horitzontals.
El primer dels obstacles, en forma de paret vertical, es guanya per mitjà d’uns quants graons cisellats a la paret.
Assolida pa primera plataforma, la resta de la cavitat pot visitar-se perfectament, trobant-se al racó més fondo, un dipòsit d’obra amb l’interior enlluït amb fi morter de calç, destinat a recollir l’aigua procedent dels degotalls que surten per una escletxa del sostre, la qual coincideix amb l’eix de la diàclasi mestre de direcció nord-sud, que associada a la junta de l’estrat est-oest són els agents bàsics de la formació del fenomen espeleològic.  

 

A uns 12 metres d’alçada aproximadament, al nivell d’una junta d’estrat geològic existeix un relleix de roca natural, que com si fos un prestatge recorre les dues parets, unint-se al fons de la cavitat, amb la més alta de les plataformes. Aquest relleix o prestatge presenta alguns vestigis de protecció proporcionats per un muret construït amb la mateixa tècnica que els anteriors.

                                                 Dipòsit interior.     Fotos G. Aymamí

Breus notes històriques:

L’indret on es situa la cavitat correspon a l’antiga partida de terres de la Fabregada, la qual era formada per una sèrie de masos escampats, avui desapareguts, així com diverses balmes, moltes d’elles obrades, que encara podem contemplar, la capella romànica de Sant Serni, que presideix el turó proper a la cavitat, i la cova de les Monges que actuaria com a fortalesa de la contrada.
Per la qual cosa, malgrat el topònim, hom creu que mai hi hagut monges en aquesta caverna i tampoc ha estat emprada com edifici religiós.
Alguns fragments ceràmics trobats a redós de la cova daten del bronze mitjà avançat o final, però la majoria corresponen a l’alta edat mitja.
Esdeveniments històrics i socials van fer que alguns indrets de muntanya experimentessin un creixement demogràfic considerable i tot fa sospitar que escapant d’algun tipus de perill o persecució es van refugiar en llocs inhòspits gran nombre de forasters fugitius i hom creu que la host àrab en llur etapa conqueridora fou l’agent responsable del fenomen de colonització d’un territori gens acollidor per al desenvolupament d’una comunitat humana.

Aquests tipus d’assentaments són d’una precarietat manifesta, les seves construccions estan concebudes per un curt espai de temps, com pensant que el seu exili no seria massa perllongat i la reconquesta dels territoris seria força imminent.
Amb la reconquesta de la vall d’Àger i la resta de la Noguera, que succeeix a partir del 1047, i l’atorgació de la Carta de Franquesa, són factors que incideixen en la minva de la densitat demogràfica d’aquesta zona de muntanya.
El flagell de la Pesta Negra de principis del segle XIV i els terratrèmols clouen gairebé de forma definitiva molts d’aquests assentaments deixant, si més no, algunes guspires de caliu humà de forma molt aïllada.
Amb tot l’exposat, cal atribuir a aquest jaciment una cronologia que abarcaria des de principis del segle IX per als inicis, el segle X pel ple desenvolupament i una decadència que coincideix amb l’etapa de repoblament d’aquestes contrades que s’efectua a mesura que es van reconquerint les terres.

Bibliografia: 

Vega, Josep de la; Aymamí, Gener (1987) “El complex arqueològic de la cova de les Monges, la Fabregada (Vilanova de Meià – Lleida)” a Excursionisme de la UEC núm. 142, febrer. Barcelona (52)
Vega i Gómez, Josep de la (1981) Aplec de documents arqueològics de les coves del Montsec i llur projecció a les comarques i serres properes. Barcelona (183)
Catalunya Romànica (1994) Vol XVII. (477)
Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Extret de “Coves Fortificades de Catalunya” de Gener Aymamí (2006) Unió Excursionista de Catalunya i Federació Catalana d’Espeleologia. Barcelona.                   

COVA PROPERA A LA COVA DE LES MONGES      

En el camí d’accés a la cova, una mica abans d’arribar-hi veiem a un costat del camí aquesta balma amb paret al davant emprada darrerament com a cleda pel bestiar, encara que amb anterioritat pogués haver servit d’habitacle en època alt-medieval.

                                                               Fotos G. Aymamí