LES CANONERES I L’EREMITORI DE MONZÓN (OSCA- HUESCA)

Les canoneres

 

LES CANONERES I L’EREMITORI DE MONZÓN (OSCA- HUESCA)

Situació:
En finalitzar la visita al castell de Monzón, vam veure que en vessant sud-est del turó on hi ha la fortalesa s’obren unes coves en la roca de la cinglera.
Així seguint el camí que du cap a les restes de l’església de San Juan, construïda per ordre del rei Sancho Ramírez desprès d’haver conquerit el castell el dia de Sant Joan de l’any 1089 i que en 1149 passà a mans de l’Ordre del Temple. D’aquesta església només en resta la planta. Ens acostem a un parell de forats denominats les Canoneres.

                                                    Planta de l'església de S Juan

LES CANONERES

Breu història:
Durant la guerra de la independència hi havia al castell una guarnició de 100 soldats francesos que va aguantar l’assetjament de la Divisió Navarra d’Espoz i Mina durant cinc mesos. Durant aquesta època el castell ja disposava d’una sèrie de galeries i passadissos subterranis.



Un rètol ens explica, entre altres, que les tropes espanyoles van utilitzar la tècnica de la guerra de mines o galeries subterrànies per intentar acostar-se fins la base de la muralla i poder fer la voladura amb cargues de pólvora, però les contramines dels francesos ho van impedir. Els setiats van emprar antigues galeries i van excavar-ne de noves.    

Els que veiem ara foren excavats durant la guerra civil (1936-1939), eren punts d’artilleria que controlaven l’estratègic pas del riu Cinca, formaven part de la línia de fortificacions bastida per l’exèrcit republicà que anava des del Pirineu fins a Gandesa.
Així aprofitant les galeries existents s’instal·laren quatre peces d’artilleria de 105 mm, dues amb front sud per creuar foc amb les de Binaced i dues amb front nord per creuar-lo amb les de Fonz. Tanmateix dalt del castell s’instal·là un canó automàtic de 20 mm per defensar la ciutat dels atacs aeris.     

Sembla se que aquestes galeries comuniquen amb les que van construir els francesos, però estan tapiades.

L’EREMITORI
Situació:
En la mateixa cinglera, molt a prop dels anteriors.
Notes:
Es tracta d’un recinte excavat en la roca que consta de dues estances. En el segon habitacle hi ha un banc excavat a la paret i dues petites finestres. Possiblement en una habitació hi hauria l’altar i en l’altra la vivenda de l’eremita. Tot i això es disposa de molt poca informació i també desconec el nom de l’eremitori.

Fotos G. Aymamí

 

L’EREMITORI DE SANT GERVÀS I SANT PROTÀS. GAVET DE LA CONCA (PALLARS JUSSÀ)

L’EREMITORI DE SANT GERVÀS I SANT PROTÀS. GAVET DE LA CONCA (PALLARS JUSSÀ)

Situació:
Seguint la carretera de Balaguer a Tremp, per Camarasa, poc desprès de l’estret de Terradets hom troba el trencall que duu cap a Llimiana.
Cal anar seguint les indicacions que, en 4 km ,duen a Sant Miquel de la Vall. Desprès de passar el petit llogarret, cal continuar per la pista senyalitzada que duu cap al conjunt format pel castell (el Castelló Sobirà) i l’ermita de Sant Gervàs. També trobem indicacions per poder arribar-hi a peu, en 35 minuts ,tot seguint antics camins.

Descripció:
L’ermita dedicada a Sant Gervàs i Sant Protàs (o Sant Gervasi i Sant
Protasi) és un senzill edifici romànic de planta rectangular, amb la porta d’accés orientada al nord i absis semicircular de capçalera orientat a l’est; a l’edifici, li manca avui la meitat del sostre, per la part de ponent.
Al costat oest presenta dues obertures, una finestra espitllerada i una altra amb forma de creu llatina; també al costat sud hi ha dues finestres: una a un nivell superior i l’altra d’espitllera. En aquest costat hi ha un altaret adossat a la paret, ja que l’altar principal el trobem a l’absis.

 

L’absis és llis, sense decoracions; tant sols té una finestra espitllerada. Al costat nord s’adossà, en temps posteriors, un segon absis quadrat amb un altar.
Per l’interior de l’edifici es pot observar que, en una fase posterior a la de la construcció, s’hi afegí un pis i s’elevaren les parets. A les parets es veuen pintures barroques que semblen datar dels segles XVII-XVIII.

 

 

 

Com a nota curiosa cal comentar que en l’angle nord-oest, a
l’exterior, hi ha dues pedres que llueixen caps esculpits. La part més interessant d’aquesta edificació  la trobem en la part inferior, on hi ha un eremitori que sens dubte fou l’origen de l’església.

L’entrada, que està orientada al sud, dóna accés a una sala de
planta gairebé quadrada amb volta semiesfèrica i forats per a bigues, estructurada en una petita cavitat. Les parets són de petits carreus units amb argamassa de fang. Al costat oest hi ha un banc que ocupa tota la paret.
Per uns graons s’accedeix a la part superior d’aquesta construcció, on trobem restes d’un vell sostre i bigues de fusta; sembla, doncs ,que, sobre aquest eremitori, s’hi hagués bastit un habitacle rústic. Així, doncs, hi constatem tres nivells: l’eremitori, aquest habitacle i l’església romànica.

Al primer de maig hi té lloc un aplec.
Breus notes històriques:
S’esmenta que l’ermita de Sant Gervàs possiblement fou la primitiva capella del castell i del poble antic de Sant Miquel de la Vall, un assentament rural del segle XI-XII que restà abandonat des del segle XIV i que s’estén entre l’ermita i les restes del castell.
En la part inferior de l’absis hi ha un aparell característic del
segle XI. Hom creu que la resta de la construcció, feta de carreus
ben treballats i disposats en filades regulars, és una obra del finals del segle XII o del principi del XIII.
Pel que fa a la capella afegida, es pot datar entre els segles XIV-XV. A l’eremitori, deu correspondre una data anterior a l’ermita; possiblement cal datar-lo en època altmedieval, entre els segles IX-XI.

Els dos sants bessons Gervàs i Protàs, fills de sant Vidal i santa Valèria, tot i néixer a Milà, han tingut un fort arrelament en aquestes contrades, d'aquí que trobem que tenen ermites dedicades, i temples on se'ls ret culte. Gervàs fou assotat fins que va morir, mentre que Protàs fou decapitat.
Han estat considerats els patrons dels herniats o "trencats", i a banda que així ho recullen i canten els seus goigs, ens parlen d'aquesta realitat diferents exvots que estaven penjats de les parets de l'ermita. Eren moltes les mares que feien promeses per guarir els seus fills de trencadura. Quan un infant s'herniava, la mare el duia a coll a dalt de l'ermita amb la creença que així es guariria. Una estrofa dels seus goigs diu:

                                                        Sant Gervàs i Sant Protàs

pregant-vos agenollats,

perquè vulgau curar

a tots els infants trencats;

perquè les seves mares

no vegin semblants dolors:

Socorreu a aquells que us criden,

que tots són vostres devots!

El Castell:

Paga la pena acostar-se cap el castell que està a uns 200 metres, continuant la pista endavant.
El castell data de finals del segle X o principi del XI, fou erigit sobre un promontori rocós cosa que li permet tenir un control militar i visual amb diferents passos de muntanya i torres defensives. Té dos elements principals, la torre d’homenatge que supera els 15 metres d’alçada i el recinte murallat de forma triangular.

                                                              Fotos G. Aymamí
En el segle XIII la vida tant del poble, que està al costat, com del castell van decaure i finalment al segle XV el lloc ja estava completament abandonat.   
Bibliografia:
Aymamí, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.

 

LLEGENDES DE L'ANOIA

Gener Aymamí i Domingo

Farell Editors. S Vicenç de Castellet - 2017

21,5 x 13,5 cm, 127 pàgs.

Recull de llegendes de la comarca d'Anoia, dividives en els següents apartats:

Castells - Moros - Cavallers - Reis, Reines i Nobles - Bandolers, lladres i bandits -

Carlins i francesos - Bruixes - Diables - Endimoniats - Gegants - Follets - Fets insòlits -

Tresors - Coves i avencs - Roques - L'origen d'alguns topònims - Abats, frares i pelegrins -

Sants i santes - Marededéus trobades - Imatges religioses - animals - Altres llegendes -

Creences. 

 

 

CAN PUIG DE LA BALMA. MURA (BAGES)

 

CAN PUIG DE LA BALMA. MURA (BAGES)

Situació:
Venint de Talamanca o de Matadepera, hem de travessar la població i continuar per la carretera que du cap a Rocafort, després de 2,4 km trobem a l’esquerra la pista de terra, senyalitzada, que en 2,5 km du cap a la masia.
Des del poble hi ha una ruta circular senyalitzada que en uns 4 km arriba fins a la masia, cosa d’una hora i mitja a peu.

Descripció:

Uns metres abans d’arribar-hi, desprès d’una corba ja veiem al davant l’esplèndida masia bastida sota una gran balma de 6 metres de profunditat, paga la pena aturar-se i contemplar-la abastament.
Es tracta d’un magnífic edifici de 5 nivells d’alçada i la façana dona la impressió de que estigui penjada sobre el camí.

Al llarg dels segles s’hi ha anat afegint construccions. A l’esquerra es va bastir una nova casa i a la darreria del segle XVIII es construí una capella dedicada a Santa Margarida. A tocar hi ha el celler.
Cal destacar el caràcter defensiu i fortificat que presenta, com exemple tenim una espitllera des d’on es pot vigilar tot el camí d’accés.
En l’actualitat aquest mas està catalogat com un Conjunt Històric Cultural d’Agroturisme, on hi trobarem servei d’habitacions i de menjador que està obert els caps de setmana, per a més informació:
http://puigdelabalma.com/es/ 
L’interior de l’edificació és un museu que es pot visitar, on en les diferents sales veurem un veritable museu etnogràfic, amb eines diverses. És molt interessant per tal de poder veure l’edifici per l’interior.

Interior de la casa musealitzat

Notes:

La notícia més antiga data del 1278, en el document de compra d’un establiment pagès anomenat “el mas d’Espluga de Vila Mancada” tot i així l’origen d’aquest mas podria ser força més anterior. El poder militar de l’època era exercit pels senyors feudals de Mura que posseïen bona part del territori i dels masos, calia tenir controlat el terme per tal de protegir-se de les incursions dels exèrcits sarraïns. .    
Cal destacar que alguns finestrals de la casa daten de la darreria del segle XIII i a l’interior hi ha unes arcades medievals.

                                                Llit fet per a la pel·lícula Bruc

                                                                Celler
El mas suportà les epidèmies de pesta, les guerres de Remença, s’ignora si el mas va quedar despoblat com passà en moltes zones del país, també sofriren les carlinades, el bandolerisme i la visita d’indesitjables durant la guerra civil. 
Per acabar direm que a can Puig de la Balma es van rodar algunes escenes de la pel·lícula Bruc: la llegenda, de l’any 2010 dirigida per Daniel Benmayor i protagonitzada per Juan José Ballesta. Dins de la casa hi ha un llit de factura molt rústega que es va fer per la pel·lícula i amb bon criteri roman com una peça més del museu.

                                                        A l'esquerra entrada al celler

                                                           Fotos: G. Aymamí
 
També es van rodar escenes de la pel·lícula Pa Negre, del 2010, dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la d’Emili Teixidor. La cinta va guanyar 13 premis Gaudí i 9 premis Goya, fou protagonitzada per Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas i Roger Casamajor entre altres.

 

Bibliografia:

FERRANDO I ROIG, Antoni (1993) El mas Puig de la Balma (Mura-Bages) Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona         

SAN CAPRASIO. FARLETE (SARAGOSSA)

 

SAN CAPRASIO. FARLETE (SARAGOSSA)

Situació:

S’hi accedeix per una pista que surt des de la localitat d’Alcubierre. Cal anar en compte de deixar tota una sèrie de trencalls sense senyalització que hi ha abans d’arribar a dalt del pic de San Caprasio de 834 metres d’altitud on hi ha diverses antenes. Des de dalt es veuen les coves obertes en el vessant de la muntanya, cal davallar per unes escales per acostar-s’hi.   

Descripció:
Es tracta d’una sèrie de cavitats excavades en la roca, a l’interior trobem diverses sales amb un altar, taules i cadires, armariets i lleixes a les parets, entre altres.    
Notes:
Una llegenda explica que San Caprasio feia de pastor de cabres – diuen que d’aquí prové el seu nom - a la serra de Guara – de fet hi ha una ermita dedicada a San Caprasio a Osca – i un dia va decidir fer-se monjo, va agafar el bastó de pastor i el va llençar tan lluny que va arribar a la serra d’Alcubierre i allí va decidir quedar-s’hi.
Aquestes coves havien estat emprades durant segles com a refugi de pastors i com amagatall de bandolers, destacant un bandit de la zona anomenat el “Cucaracha”, per la seva facilitat en amagar-se. Durant la Guerra Civil fou un punt estratègic, per la serra es trobem diverses trinxeres.  

San Caprasio és un eremitori del segle XX. Cal remuntar-se a la història d’un personatge anomenat Charles de Foucault (Estrasburg 1858 – Tammanrasset 1916) que va ser militar i enviat a Algèria el 1880, anys desprès va canviar espiritualment, va visitar Terra Santa, tornà al Sàhara algerià i va conviure amb els tuaregs i va aprendre la seva llengua. Va morir assassinat i el 2005 va ser beatificat.

A l’any 1956 l’ordre els Germans de Jesús, fundada per Foucault va tenir que fugir d’Algèria i de retorn cap a França van passar per bona part d’Espanya per carretera i en ser als Monegros van veure que aquest paisatge dur i agrest s’assemblava al que acabaven de deixar enrere.

                                                                  Fotos: G. Aymamí
Van cercar un lloc adient i el van trobar a San Caprasio, van demanar els permisos necessaris i ho van convertir en un eremitori, on no hi faltava el refectori, l’església, les cel·les individuals i així s’hi van instal·lar els quinze primers monjos que van arribar a la serra d’Alcubierre.  
Tot i així, el dia de la nostra estada, a l'any 2013, no hi havia ningú i tot estava buit.       

 

 

 

    

 

 

CHENINI, TUNÍSIA

CHENINI, TUNÍSIA 

Situació:

Es troba al sud del país, a prop de la carretera de Gabes a Remada a l’alçada de Tataouine.
Descripció:
Al voltant de Tataouine hi ha una vintena de ksur o graners fortificats que es poden visitar lliurement, al voltant d’aquests graners va néixer una població, a vegades està al costat mateix, d’altres es troben a diversos quilòmetres de distància.
Els graners més antics daten dels segles XI-XII i es situen a dalt dels turons, envoltats d’habitacles com és el cas de Chenini. Els graners que es van bastir entre els segles XVI i XVIII, també estan aturonats, però són de fàcil accés i foren estructurats a redós d’un pati central. Els construïts a principis del segle XX, ja no presenten el tipus fortificat, el pati central és molt més ampli i es troben al pla.       

Chenini és un ksar - singular de ksur – un graner situat al capdamunt d’un agrest turó rocallós, per tal d’evitar els possibles atacs, ja que allí es guardava el menjar tant d’homes com d’animals, està envoltat d’habitacles, alguns d’ells troglodites. Destaca en la part superior la blanca mesquita.
En molts espais del sud de Tunísia es van rodar escenes de la pel·lícula “La guerra de les galàxies“  i en l’episodi segon “L’atac dels clons” Chenini era una lluna de Tataouine, planeta natal de Luke Shywalker, que es caracteritzava per tenir una òrbita llarga i el·líptica situada a més de 6 milions de quilòmetres de distància, era molt important i creava  supersticions en els “habitants de les sorres” i entre els “jawas”    

Notes:
Dormim a Tataouine, en un hotel que té la forma de ksar, a dos quarts de vuit esmorzem, cal començar d’hora per tal d’evitar la forta calor de migdia, tot i que era finals de març, i anem cap a Chenini.
Arribem d’hora ja que només està a 18 km, a l’aparcament no hi ha ningú i comencem l’ascens cap al poble.

Pel camí ens trobem amb un home que duia un ruc, anava a buscar pedres i les pujava cap a dalt del poble on un parell d’homes estaven arranjant unes parets, tothom ens va saludar amb un bon jour.

Com que estem sols caminem a pleret per tots els carrers, traient el nas per les cases esventrades que trobem, tot i que la part alta de la població està força derruïda, es molt interessant la seva visita. A la part de baix, gairebé a tocar de la carretera hi ha rústegues cases habitades.

Al costat de la mesquita trobem un punt de venda amb un noi jove, té mèrit estar-s’hi a dalt intentant vendre alguna cosa. Nosaltres li comprem li comprem aigua, postals i una rosa del desert força gran per un preu gairebé irrisori.

Mentre baixem cap el cotxe ens anem trobant petits grups que pugen cap el poble, són molt pocs, ja que la majoria ha optat per asseure’s a l’ombra dels tendals del bar que està al costat de la carretera, que quan hem arribat encara estava tancat.  

                                                             Fotos: G. Aymamí