LA COVA DE VILLECROZE (FRANÇA)

 

LA COVA DE VILLECROZE (FRANÇA)

Situació:
Villecroze és una petita localitat d’uns 1.500 habitants situada en el departament de Var a la regió de la Provença.
S’hi arriba seguint l’autopista d’Aix-en-Provence a Niça, a l’alçada de Brignoles surt un trencall que du cap a la població, des d’Aix hi ha poc més de 90 km.

Descripció:
En un extrem de la vila hi ha el parc municipal de 2,5 hectàrees creat el 1920. Dins del parc, a part d’abundants exemplars de flora, trobem una cascada de 35 metres d’alçada i al costat la cova. Hi arribem seguint un camí ben senyalitzat.
L’entrada és de pagament i per confirmar els horaris cal consultar primer la pàgina web: https://mairie-villecroze.fr/ 

La caverna es troba en un penya-segat de travertí, fou formada fa uns 700.000 anys al final de la darrera glaciació. Dins d’aquesta cova hi ha un edifici de tres plantes i el primer que ens trobem és un ample vestíbul i unes escales que duen cap a les diferents dependències, diverses sales amb les seves finestres, el corral, una torre de guaita, amb la seva finestra espitllerada i en un extrem hi ha un petit dipòsit on es recull l’aigua, a més a més de petits passadissos, per un de força estret arribem a la sala de les columnes, anomenada així perquè hi ha diverses i variades formacions litològiques, sobretot columnes.      

Breus notes històriques:
Bona part d’aquestes terres pertanyien als monjos benedictins de l'Abadia de Saint-Victor de Marsella que tenien un priorat a prop de la capella Sant Victor (contigua a l’actual cementiri) i utilitzaven les coves, encara en estat natural, com a llocs de refugi en cas d’atacs protagonitzats pels sarraïns al segle X.
Anys més tard van passar a mans del senyor de la vall Nicolau d'Alberta. El 1566, va començar a fortificar el lloc i utilitzar la seva posició inexpugnable. Tot i això, mai ha estat assetjada i ningú no ha viscut mai definitivament a les coves.

                                                                     Fotos: G. Aymamí
A finals del segle XVI, per una acció de la justícia els monjos van recuperar la propietat de les coves, tot i que no les van ocupar, fins que  el 1633, foren cedides a la comuna de Villecroze.
El 1924 van ser classificades com a Llocs i Monuments Naturals de caràcter artístic perquè combinen dos criteris: història i geologia.

LA SAINTE BAUME. PLAN D’AUPS (FRANÇA)

Situació de la Sainte Baume

 

LA SAINTE BAUME. PLAN D’AUPS (FRANÇA)

Situació:
Es localitza al departament de Var a la Provença. Seguint l’autopista d’Aix en Provence cap a Niça, a l’alçada de Saint Maximin surt la carretera que du cap al petit nucli de Plan d’Aups, poc abans d’arribar-hi cal seguir en direcció a Mazaugues i de seguida trobem l’edifici de l’allotjament regentat pels frares dominics que tenen cura també del santuari. Uns metres desprès trobem un gran aparcament, aquí veiem uns rètols de l’itinerari.
Seguim un ample camí fins arribar a una cruïlla, anem cap a l’esquerra pel camí dels Rois, es tracta d’un ample camí amb força pujada per enmig del bosc, passem a tocar un altre aparcament i en arribar a una cruïlla s’acaba la pujada, anem cap a l’esquerra i “només” ens queda superar l’escala, bastida el 1913, amb 150 esglaons que evoquen les 150 “Avemaries” de l’oració mariana del rosari.
La tornada la vam fer seguint el GR-9 pel camí del Canapé, es tracta d’un recorregut força bonic que du cap a l’aparcament. La pujada fins a la cova es tarda de 45 minuts a una hora.
Pel camí haurem pogut veure diversos oratoris, cal destacar el de Miette, que és el nom d’una noia de 15 anys, neboda del custodi de la cova que fou assassinat el 1851, la noia en veure’s perseguida per l’assassí va fugir i va aconseguir salvar-se en amagar-se darrera l’oratori.   
Descripció:
El primer que veiem desprès de la porta d’entrada al recinte és sota d’una balma un grup escultòric que representa la dotzena estació del Via Crucis, que fou inaugurada en 1914, poc dies abans de que esclatés la primera guerra mundial.

                                                   Dotzena estació del Via Crucis

En ser a una placeta, a un costat hi ha un alberg pels peregrins i a l’altre un la torre de Francisco I, del segle XVI, i al davant s’obre la gran balma on s’ubica la capella dedicada a Santa Magdalena.
L’espai és de grans proporcions, aquí s’hi encabeixen molts bancs i l’altar major, fet el 1868, així com diverses imatges, destacant una de Maria Magdalena de 1878. En una paret, al costat de l’entrada, hi ha moltes plaques de marbre, són ex-vots, en trobem del segle XIX.

Entrada

                                                        Altar major
Breu història:
En aquest racó de la Provença es detecta la presència d’eremites des del segle V. La tradició explica que Maria Magdalena arribà a Saintes-Maries-de la-Mer, a la Camarga, començà el seu recorregut apostòlic i passà els darrers anys de la seva vida en aquesta cova.
Les peregrinacions daten de força antic, així el segle IX la visiten els papes Esteva IV i Joan VIII, i el rei Bosón de Provença, entre altres.
La Santa Balma era una etapa obligada pels peregrins provinents de la zona dels Alps i d’Itàlia que feien el camí de Sant Jaume.    
L’any 1248 un peregrí explica que les dones nobles de Marsella quan visiten la cova duen diversos rucs que transporten les provisions que necessiten.
  

Interior

                                                     Sala principal i porta d'accés

L’any 1245 el rei Sant Lluís, de tornada de Terra Santa va peregrinar cap a la Santa Balma. Quan a l’any 1279 Carles II, comte de Provença, va redescobrir les restes de Santa Maria Magdalena que estaven enterrats per por de que fossin descobertes pels àrabs, llavors va començar un desenvolupament considerable que va atraure peregrins de tot Europa, els reis, prínceps, papes, que transitaven per aquesta zona s’acostaven a visitar la cova.

                                        ex-vots de marbre        Fotos G. Aymamí

Lluís XI, en 1447 i 1456, Francesc I en 1516 o 1561, Catalina de Medicis amb els seus fills Carles IV i el futur Enric III en 1564, Lluís XIII el 1622 són entre altres visitants de la cova.  Cal dir que  Francesc I quan la va visitar la cova es trobava en un estat força deplorable i ell va donar els fons necessaris per la seva reconstrucció i consolidació.                                                                                                            
El 1793, en el decurs d’una revolució la Santa Balma fou incendiada. A partir del 1814 va començar la reconstrucció i el 1859 el dominics van tornar a ser els custodis del santuari, que ja ostentaven des del segle XIII.
En l’actualitat les principals celebracions tenen lloc el 22 de juliol per la diada de Santa Magdalena i per Nadal amb la celebració de la Missa del Gall.                                        

Missa del Gall, foto extreta del llibre " La Sainte Baume"

 

 

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

MESA VERDE . COLORADO. ESTATS UNITS

Cliff Palace

 

MESA VERDE . COLORADO (ESTATS UNITS)

Situació:
A unes 11 milles de Cortez, en la carretera 160 en direcció a Durango es troba l’entrada i punt d’informació del Mesa Verde National Park. Estem al sud-oest de l’estat de Colorado.
Descripció:
Aquest Parc Nacional, que és l’únic que hi ha als Estats Units creat per preservar una obra feta per la mà de l’home, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a l’any 1978.
En les nombroses cingleres de les muntanyes que formen aquest gran parc de més de 100 km², s’obren grans balmes on s’han bastit diverses construccions, algunes de les quals esdevenen veritable pobles.
Com que les visites són guiades cal treure els tiquets d’entrada i assabentar-se del horaris.

                                                                      Una de les "kivas"

Nosaltres vam arribar al parc a migdia, veníem del Arches National Park, i per la tarda vam efectuar la visita al Cliff Palace, gran poblat troglodític on s’han identificat més de 150 habitacions, gairebé totes eren petites, de 2,40 per 1,80 metres, i 23 kivas, que són unes estances subterrànies circulars dedicades a rituals religiosos. S’estima que aquí hi vivien unes 100 persones. Vist des de dalt de la cinglera Cliff Palace dona la impressió de que estiguis contemplant una maqueta. 
 

                                                                              Balcony House
L’endemà, a les 10 del matí, visitem Balcony House, on s’han localitzat unes 40 habitacions, aquí hi ha menys visitants, ja t’adverteixen en comprar les entrades que s’ha de pujar per dues escales de fusta, una de 10 metres d’alçada i travessar un pas de menys de mig metre.

                                                         Long House

Al migdia visitem el museu i a les 5 de la tarda toca el torn a Long House que es troba en la part occidental del parc i es considera el segon habitacle més gran, s’han localitzat unes 150 habitacions i 21 kivas, es creu que en algun moment puntual hi van arribar a viure unes 150 persones. També hi ha menys visitants que a Cliff Palace perquè aquí s’ha de caminar cosa d’un parell de quilòmetres per arribar-hi i com que estem sobre els 2.200 metres d’alçada i fa força calor, es fa molt feixuc. 
Òbviament les visites estan restringides durant els mesos d’hivern.
Resseguint les carreteres del parc podem moltes construccions sota les coves que no són visitables. 

                                                            Tower House

                                                                 Oak Tree House
Breus notes històriques: 
Tota aquesta zona va estar habitada des del segle VI pel indis anasazi, primerament van bastir el seus poblats a la part superior dels planells i més endavant, a partir del segle XII, en les balmes de les cingleres. Cap a l’any 1275 aquest poblats foren abandonats de forma sobtada, es desconeixen encara les causes, però s’especula que possiblement hi hagués una forta secada malmeten o fent minvar molt les collites i desapareixen inclús la iuca, planta que constituïa una part primordial de la seva alimentació i de la que aprofitaven des de les arrels fins a les fulles.

                             Fotos G. Aymamí (còpies de diapositives de l’any 2000)

Els colonitzadors espanyols, a meitat del segle XVIII, van anomenar a la zona “Mesa Verde” per la quantitat de pins i ginebres que hi van trobar i en 1873 es van descobrir els pobles bastits dins de les coves. A l’any 2002 el parc va patir un gran incendi forestal.

COVA DE LA VANSA.VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

 

COVA DE LA VANSA.VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

Situació:
Seguint la carretera d’Artesa de Segre cap a Isona, hom troba el trencall que duu a Tòrrec. Des de l’entrada d’aquest petit agregat, cal seguir un camí que surt a la dreta, al costat de la bàscula, en direcció nord. Es travessa una pista i en 15 minuts s’arriba al torrent de les Planes que cal travessar i seguir aigües avall per un sender ben marcat que més endavant continua pel marge esquerre del torrent de la Vansa. En passar unes penyes, que fan
com una mena de portell, apareix davant nostre, a l’altra riba, dins d’una enorme balma, la casa de la Vansa, en total hi ha 2,4 km i s’arriba en cosa d’uns tres quarts d’hora.

Descripció:
La casa de la Vansa és situada dins d’una enorme balma d’uns 150 m de llargada, 20 de fondària i uns 5 d’alçada. La casa té dues plantes. Està força ben conservada i encara hi podem veure totes les dependències habituals d’una masia: la cuina-menjador, les cambres, el celler amb dues grans botes per a vi, dites vaixell, que van ser muntades allà mateix, ja que no passen per la porta, el forn, els corrals, l’era, etc. Era la masia més important de la contrada i ostentava el títol senyorial de «baronia de la Vansa», que més tard passà al municipi i avui forma part de Vilanova de Meiá.

                                       Vaixells (botes de vi ) foto del 2019

                                                                  Foto de finals dels anys vuitanta
                                            
A uns 30 m de la casa hi ha, igualment sota un balmat, la capella romànica, de la Mare de Déu de la Vansa o de la Mare de Déu de Gràcia, amb afegits gòtics. La planta de la nau és un rectangle irregular, amb un absis semicircular a llevant i un altre al costat nord adossat a la roca. A l peu de la nau, hi ha un pou i, al costat de l’absis lateral, un arc dóna pas a una petita cavitat.

 

 

Breus notes històriques:

El topònim de la Vansa apareix des de l’any 1010 o 1019 com a
límit de la dotació que féu el comte Ermengol II d’Urgell a l’església de Montmagastre.

 

 

 

 

La masia fou habitada, de forma permanent, fins a l’any 1932
per la família Puigpinós. Serví d’amagatall durant la guerra civil; desprès hi visqué en Solé, àlies el Grives, i del 1941 al 1950 Ventura Puigpinós, nascut a la casa a començaments de segle .Les mostres de la llarga ocupació de l’indret són les troballes d’una punta  i una ascla de sílex prehistòriques així com fragments de terrissa corresponents als segles XI i XVIII; també s’hi ha localitzat unes mostres de manifestacions rupestres (grafits, pintures, gravats) d’època medieval.

Fotos G. Aymamí 

S’hi celebrava un aplec el 2 de maig, festa del Roser, coincidint
amb la Festa Major petita de Lluçars.

Bibliografia:

AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.
DE LA VEGA GÓMEZ, Josep (1981) Aplec de documents arqueològics de les coves del Montsec i llur projecció a les comarques i serres properes. Mediterrània núm. 12. Barcelona.
PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1981) “Manifestacions rupestres de la cova de Lavansa” a Excursionisme 270. Unió Excursionista de Catalunya. Barcelona.
REIG, Joan; AYMAMÍ, Gener; PEIDRÓ, Eliseu (1998) “Baronia de Lavansa: Romànic i trogloditisme amb incògnites” a Excursionisme 270. Unió Excursionista de Catalunya. Barcelona.

LES CANONERES I L’EREMITORI DE MONZÓN (OSCA- HUESCA)

Les canoneres

 

LES CANONERES I L’EREMITORI DE MONZÓN (OSCA- HUESCA)

Situació:
En finalitzar la visita al castell de Monzón, vam veure que en vessant sud-est del turó on hi ha la fortalesa s’obren unes coves en la roca de la cinglera.
Així seguint el camí que du cap a les restes de l’església de San Juan, construïda per ordre del rei Sancho Ramírez desprès d’haver conquerit el castell el dia de Sant Joan de l’any 1089 i que en 1149 passà a mans de l’Ordre del Temple. D’aquesta església només en resta la planta. Ens acostem a un parell de forats denominats les Canoneres.

                                                    Planta de l'església de S Juan

LES CANONERES

Breu història:
Durant la guerra de la independència hi havia al castell una guarnició de 100 soldats francesos que va aguantar l’assetjament de la Divisió Navarra d’Espoz i Mina durant cinc mesos. Durant aquesta època el castell ja disposava d’una sèrie de galeries i passadissos subterranis.



Un rètol ens explica, entre altres, que les tropes espanyoles van utilitzar la tècnica de la guerra de mines o galeries subterrànies per intentar acostar-se fins la base de la muralla i poder fer la voladura amb cargues de pólvora, però les contramines dels francesos ho van impedir. Els setiats van emprar antigues galeries i van excavar-ne de noves.    

Els que veiem ara foren excavats durant la guerra civil (1936-1939), eren punts d’artilleria que controlaven l’estratègic pas del riu Cinca, formaven part de la línia de fortificacions bastida per l’exèrcit republicà que anava des del Pirineu fins a Gandesa.
Així aprofitant les galeries existents s’instal·laren quatre peces d’artilleria de 105 mm, dues amb front sud per creuar foc amb les de Binaced i dues amb front nord per creuar-lo amb les de Fonz. Tanmateix dalt del castell s’instal·là un canó automàtic de 20 mm per defensar la ciutat dels atacs aeris.     

Sembla se que aquestes galeries comuniquen amb les que van construir els francesos, però estan tapiades.

L’EREMITORI
Situació:
En la mateixa cinglera, molt a prop dels anteriors.
Notes:
Es tracta d’un recinte excavat en la roca que consta de dues estances. En el segon habitacle hi ha un banc excavat a la paret i dues petites finestres. Possiblement en una habitació hi hauria l’altar i en l’altra la vivenda de l’eremita. Tot i això es disposa de molt poca informació i també desconec el nom de l’eremitori.

Fotos G. Aymamí