L’ABADIA DE SANT ROMÀ. BEAUCAIRE (FRANÇA)

Vista aèria

L’ABADIA DE SANT ROMÀ. BEAUCAIRE (FRANÇA)

Situació:

Corresponent al departament de Gard i dins de la regió Llenguadoc-Rosselló es troba la població de Beaucaire, abans d’arribar-hi, procedents del sud,  trobem les senyalitzacions cap a Sant Romà, una vegada arribats a la zona d’aparcament cal efectuar una bonica caminada d’uns vint minuts, cap el massís de l’Aiguille, fins arribar a la caseta on traurem les entrades per poder accedir al recinte.

És obert cada dia excepte el dilluns que és tancat, per a més informació cal consultar la pàgina web www.abbaye-saint-roman.com



 

 

El castell a finals del segle XVIII

El castell a l'any 1809

Breu història:

Ens trobem al davant d’un pujol calcari on s’ha bastit, en la part inferior, l’església troglodita i en la part superior hi hagué una sèrie d’edificacions, de les quals no en queda res, en l’actualitat només hi ha una sèrie de tombes antropomorfes excavades en la roca.

A finals del segle V, uns eremites es van instal·lar en la zona i van anar excavant i engrandint, poc a poc, les nombroses cavitats que hi havia.

Sobre el segle VII van adoptar les regles monàstiques de Sant Benet i es convertiren en una comunitat benedictina que va durar fins el segle XV.

Al llarg d’aquells anys aquest indret es va convertir en un lloc de peregrinació i un gran centre d’atenció gràcies a les relíquies de Sant Romà i Sant Tròfim que aquí es conservaven.

Durant el segle XIV es fortificà i s’efectuaren obres importants. A l’any 1363 s’instal·là un col·legi fundat pel papa Urbà V, que donava ensenyament i allotjament als joves. El 1537 es va secularitzar l’abadia de Psalmodi i els seus propietaris van vendre l‘indret de Sant Romà, començant llavors la decadència sense que els successius propietaris fessin res per recuperar-ho, fins i tot hi hagué amos que es van dedicar a desmantellar-ho i vendre les pedres

A partir de 1966 es comencen a fer excavacions, en 1988 la comuna de Beaucaire esdevé la propietària i el 1990 és declarat Monument Històric i comencem llavors les obres de consolidació.





La capella



 La capella amb tombes al sòl i la cadira de l'abat del segle XI

 

 La gran sala

 

 

 Tombes de la part superior

 

 La capella des de dalt 

Fotos G. Aymamí

Descripció:

L’abadia conserva nombrosos vestigis del seu passat, tals com la capella, on encara són ben visibles les senyals deixades en fer les extraccions de pedra. aquí trobem algunes tombes i la cadira de l’abat esculpida en la roca.  
Les cel·les de 4 per 2 metres, els cellers on hi havia un premsa de vi, i per un passadís podem accedir a la part superior on hi ha la necròpoli. algunes parets de l’antiga fortificació i la cisterna de 8 metres de fondària.
En acabar la visita és del tot recomanable seguir el sender que rodeja el turó que mesura 110 metres de llargada per tal de copsar els diferents punts que ens ofereix aquesta construcció.

CAPELLA DE LES VERGES O DE LES TRES VERGES. RIUDECANYES (BAIX CAMP)

CAPELLA DE LES VERGES O DE LES TRES VERGES. RIUDECANYES (BAIX CAMP)

Situació:

En arribar al castell d’Escornalbou, cal anar cap a la dreta seguint la senyalització del Passeig dels Frares i en cosa d’uns cinc minuts de caminar trobem a l’esquerra la capella.

Breus notes:

La capella de les Verges o de les tres Verges, respecto la toponímia ja que sempre s’anomenat així i no pas de la Mare de Déu, es bastí aprofitant una petita cova. La planta de la capella mesura uns cinc per tres metres, la porta de fusta és oberta i a dins tot és buit.

Cap a l’any 1818 es van efectuar les obres del Passeig dels Frares, que foren finançades per la família Buxó de Reus, amb la intenció d’obtenir la pedra que es necessitava per fer diverses ampliacions al convent. Aquest passeig va esdevenir un lloc d’esbarjo per als monjos i es suposa que la capella fou edificada en aquesta època.

Al costat de la porta hi ha un gravat molt erosionat que recorda les imatges de les tres verges i a sota uns versos de Víctor Balaguer, cal fer esment de que V. Balaguer i el propietari d’Escornalbou Eduard Toda, que l’adquirí l’any 1911, eren amics i van participar activament a la Renaixença Catalana publicant textos a les revistes La Il·lustració Catalana i La Renaixença.



Fotos G. Aymamí

 



Postal antiga

SANT ANTONI DE GALAMÚS. SANT PAU DE FENOLLET. LLENGUADOC-ROSSELLÓ. FRANÇA

SANT ANTONI DE GALAMÚS. SANT PAU DE FENOLLET. LLENGUADOC-ROSSELLÓ. FRANÇA

Situació:

Una de les formes d’arribar a Sant Pau de Fenollet és des de Prades, seguint cap a Ansignan i d’aquí continuar per la carretera D-619, en ser al poble continuem per la D-7 on trobem tres zones d’aparcament. La primera és per les gorges de Galamús excavades pel riu Agly, la segona és un mirador i la tercera és on s’ha d’aparcar per anar a l’ermita de Sant Antoni on arribem seguint un sender ben senyalitzat.

La cavitat ha estat excavada en els vessants calcaris de l’engorjat de Galamús i durant segles ha estat modificada i ampliada.





Breu història:

Es creu que els orígens són anteriors al segle VII. Tot i que el lloc s'esmenta per primera vegada en un document del 6 d’octubre del 1474. Els anys 1486 i 1494 diversos habitants de la zona fan donació de terres pels religiosos de Sant Antoni.
En 1782 finalitzà una epidèmia molt virulenta, fet que la població ho atribuí a la protecció de S. Antoni. En aquesta època s’engrandí la capella.
Joseph Antoine Cervini i Antoine Ignace Melling van visitar el lloc a l’any 1821, època en que ja estava abandonat, i ho van descriure com "la meravella més bella del Rosselló".
Després de la Revolució l'ermita va ser rehabilitada, a partir de 1843, pel monjo franciscà Marie-Joseph Chiron (1797-1852), de sobrenom Pare Marie, que hi residí durant uns quants anys.
Francesc Palau i Quer nadiu d’Aitonia (Lleida) on hi ha una cova i un centre espiritual que es pot visitar, sovintejà durant el seu exili a França, sobre els anys 1840 i 1850, l’ermita de Sant Antoni.
Els monjos hi van romandre fins aproximadament el 1930.

Fotos G. Aymamí. Any 2005



La visita a Sant Antoni de Galamús esdevé veritablement entretinguda, d’entrada s’hi arriba a través d’un túnel i anem veien la capella, que fou el primer refugi dels ermitans i que en 1910 va ser convertida en església, així com diverses estàtues i imatges i la tomba de Pierre Verdier que ell mateix va excavar ja que volia quedar-se per sempre en aquest racó, solitari, insòlit i preciós.

És obert de Pasqua a meitat de novembre des de les 12 a les 18,30 hores.

Gravat de 1830

 

 

 

MARE DE DÉU DE LES OLLETES. LA VALL D’EN BAS (GARROTXA)

MARE DE DÉU DE LES OLLETES. LA VALL D’EN BAS (GARROTXA)

Situació:

Des de Sant Privat d’en Bas cal anar cap l’hostal de Can Turó i d’allí  continuar, a peu, el sender que puja cap el coll de Joanetes i el cim de Puigsacalm. El santuari, situat a 1.040 m. d’altitud, el trobem en cosa d’uns quaranta cinc minuts de camí.
Descripció:
Es tracta d’un petit oratori de 5 metres d’alçada, 8 de fondària i 4 d’amplada, excavat a la roca i tancat per un reixat. Guarda una imatge barroca d’alabastre de la Mare de Déu, d’uns 50 cm. d’alçada, còpia de l’original, que es conserva a l’església parroquial de la vila.
Al costat i enlairat sobre el camí hi ha les restes de l’edificació on es guardaven els objectes necessaris per al culte de la capella.

 

 

Breus notes històriques:

El seu origen car cercar-lo a començaments del segle XVII, quan segons referències tradicionals, fou trobada una imatge de la Mare de Déu en una petita depressió en el terreny, és a dir, en una “olleta”, que ha donat nom a l’oratori.

Aquest forat és a pocs passos, en una recolzada del cingle, que ha estat retocat per tal de poder-hi posar una tanca. Quan es traslladà la imatge d’aquest racó a la capella, en el seu lloc se’n  col·locà una de la Mare de Déu de Núria.

L'any 1910, Cèsar August Torras, en el seu llibre Pirineu Català, comarca d'Olot , diu: "un xich en amunt, també sota cingle, hi ha una altra petita cova, ont s'hi venera la Mare de Déu de Núria, y en la qual tot just hi ha lloch pera l'imatge, l'olla y la campana. Segons tradició, es la cova aont fou trobada l'imatge primitiva de la Verge de les Olletes y el lloch aont antigament s'hi venerava. S'hi puja per un camí, en rampant, fet a dretes".

Tot i no saber com es produí la troballa, hi ha referències que ho atribueixen a un gitano o a un pastor.

També es fa esment de que els monjos de Santa Magdalena del Mont - antic priorat augustinià dedicat a Sant Corneli i Santa Magdalena, documentat en el segle X - que està a menys de mitja hora de les Olletes, van col·locar, en aquest lloc planer i ombrívol que es presta a un petit descans en el camí, la imatge en una coveta perquè, a més a més, de descansar el cos “s’alegrés també l’esperit”. 

 

Fotos G. Aymamí

Els treballs de perforació van començar a l’any 1855, essent rector de Sant Privat mossèn Esteve Plana, quedant enllestides el 1895, el dia 4 d’agost d’aquell any es féu la benedicció, es col·locà l’altar de marbre blanc, que costà 4.000 pessetes, i la reixa. Hi ha esment de que tant el decorat de la capella com l’altar havien de ser treballats en la mateixa roca, a tal efecte ja s’havia deixat un roc sortint del fons de la paret i ningú sap com, una barrinada, diuen que intencionalment mal tirada, va fer miques la roca i es va tenir que desistir del projecte.

Es tracta d’un santuari marià de molta anomenada a la contrada, al segle XVIII s’esmenta aquesta devoció, ja que protegia les malalties del bestiar, en especial el porquí. El primer diumenge de setembre hi te lloc un aplec.

Tret del llibre “Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau. Editor. 2014

 

Postal Ntra. Sra. de les Olletes - Ediciones Fotografia Cuyás. Rda. S Pedro, 4 Barcelona. postal sense circular.

Postal capella del Santuari de Ntra. Sra. de las Olletas, situat en lo terme de S. Privat de Bas (Bisbat de Girona).Postal circulada el dia 24 de juliol 1925.

Un capellà a la porta del Santuari de la Mare de Déu de les Olletes. Foto feta l'any 1925. Centre Excursionista de Catalunya. Fons Rossend Flaquer Barraca.

Homes al Santuari de la Mare de Déu de les Olletes. Foto feta entre 1888 i 1911. Centre Excursionista de Catalunya. Fons Marius Aguirre Serrat-Calvó.

 

Les fotos antigues procedeixen del bloc: santuaribellmunt.blogspot.com

 

 

 

 

 

 

 

 

 





 

 

 

 

SANT JOANET. CONCA DE DALT (PALLARS JUSSÀ)

SANT JOANET. CONCA DE DALT  (PALLARS JUSSÀ)

Situació:

Des de l’agregat de Sant Martí de Canals, on s’arriba des de la Pobla de Segur, cal continuar la carretera cap a Pessonada i, en uns tres-cents metres, s'ha de seguir una pista de terra que surt a l'esquerra. Tot i que es pot recórrer un bon tros en cotxe, descrivim l'itinerari que vam efectuar a peu.

Seguim aquesta pista i deixem tota una sèrie de trencalls, a un costat i altre, que duen cap als camps. Després de passar per sota d'unes línies d'alta tensió es deixa un marcat trencall a la dreta (20 min) i se segueix recte en direcció al «morro» de muntanya, que veiem al davant i que és on està situada la cavitat. Més endavant, el camí esdevé més estret i pedregós.

Deixem el camí i seguim per un trencall pujador que surt a la dreta (25 min), als pocs metres, en ser al davant d'un torrent, el camí s'acaba i cal cercar el corriol que remunta la torrentera pel seu costat dret. El sender és força evident, ja que cal accedir a la balma pel llom de l'esquerra, molt més suau que per l'espadat que tenim al davant.

Quan el corriol comença a davallar (40 min), cal remuntar cap a la dreta; la cova és a tocar (45 min).

Sant Joanet es troba sota el cim de la Roca de Sant Martí o roca Roia a 955 metres d’alçada, al nord-est de Sant Martí de Canals, al nord del Pla de la Torre i a l'extrem nord-occidental dels Feixancs de la Tremor.



Descripció:

Estem al davant d’una petita cavitat de 6,30 m de llargada per 5,40 d'amplada i 2 d’alçada, amb el sòl lleugerament inclinat, tancada per una paret de pedra d'uns 2,20 m d’alçada, on hi ha una petita finestra espitllerada i la porta orientada al nord-oest, situada al capdamunt de tres esglaons.
A l'interior hi ha un petit altaret amb unes pintures amb representacions de Sant Joanet i Sant Pau.
Breus notes històriques:
Tot i que trobem esmentat que els vilatans de Sant Martí de Canals hi feien un aplec durant el quals es cantaven els goigs i es beneïa el terme, els veïns de la població no ho recorden. Possiblement s’hagués fet en èpoques ja força allunyades perquè ningú no ens n'ha donat raó i potser ens hauríem de remuntar més enllà del primer quart del segle XX.
A l'interior hi ha forces espelmes, la qual cosa denota un cert el fervor popular i que encara es visita.
Per la seva situació, enlairada i solitària potser caldria cercar l’origen d’aquesta ermita en un llunyà eremitisme.

Extret del llibre “ Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 2014.

 

Fotos G. Aymamí any 2002

 

COVA DE LA MARE DE DÉU DE FOIX. TORRELLES DE FOIX (ALT PENEDÈS)

COVA DE LA MARE DE DÉU DE FOIX. TORRELLES DE FOIX (ALT PENEDÈS)

Situació:

Del km 4,250 de la carretera BV-2122 (entre Sant Martí Sarroca i Pontons) surt una pista asfaltada que porta fins a la urbanització "la Plana de les Torres" i desprès de 2,250 km, trobarem a la dreta una senyalització que indica "Santuari de Sta. Maria de Foix", seguim per aquesta pista, que en alguns trams està asfaltada, durant 1 km fins que queda barrada per una cadena. Des d’aquí en poc més de 200 m arribarem al santuari. Deixarem l’edifici a un costat i, més endavant anirem cap a l’esquerra per un camí amb el senyal de “Cova”, aquesta està a uns 60 m.

Descripció:
L'entrada està arranjada i tancada per una paret i una reixa (sense cadenat) mesura uns 3 m d'amplada per 6 d'alçada. A l’interior els 3,5 primers metres estan cimentats.
La cova consta d'una única galeria que va perdent amplada i alçada progressivament, fins a finalitzar als 11 m de l'entrada. A l'interior hi ha una petita capella amb una làpida amb la imatge de la Mare de Déu i la inscripció: "Segons la tradició, aquí es va trobar la imatge de Santa Maria de Foix"
Tot i que sempre s’ha nomenat cova de la Verge, he preferit anomenar-la en el català correcte de Cova de la Mare de Déu.

Postal antiga, abans de la remodelació del santuari

 

Breu història:

En una fotografia de l’any 1980 l’entrada està tapada per la terra, en procedir a la restauració de l’església, que es va finalitzar a l’any 1987, es va netejar el camí d’accés a la cavitat, s’arranjà l’interior i és col·locà una rèplica de la imatge, ja que l’original de fusta, de tradició romànica, va ser destruïda durant els fets bèl·lics de 1936-39.

Aquesta petita cavitat s’inclou dintre de les llegendes de les marededéus trobades, festivitat que es celebra el dia 8 de setembre.

Aymamí, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona (31)



 

Llegenda:

Transcric el que escrivia J Castellanos a l’any 1890.

La santa Imatje qu'en ell's venera es la Verge ab son fillet als brassos, morena, d'un metre de altura, que segons tradició popular es germana de la de Penyafel, de que s' ha parlat, y abdúas de la de Montserrat. Conta un' altra tradició, que un pastor la trová dins una cova y se l'emportá en un sarró á Torrellas, pero al arribar á mitja montanya li fugí y se n'entorná á la cova. Recullida altras voltas, sempre á mitj camí tornava al meteix punto. Observat lo miracle, sobre meteix de la cova s' aixecá un' ampla arcada que sosté lo camaril de la Verge, engrandint d' aquest modo l'iglesia ab l'adició de dúas petitas naus. De modo, que l'Imatje 's trova precisament sobre la cova. Aquesta tindrá, terme mitj, 2 metres d' altura per 10 de llargada, en qual extrém hi ha la concavitat hont fou trovada la Mare de Deu de Foix, á qui professan devoció extraordinaria tots los pobles circunvehins.

CASTELLANOS, Joseph (1890).- "Excursions per lo Panadés" Butlletí de l'Associació d'excursions Catalana 12(139-144):165-187

Notes del Santuari:

L’edifici actual és d’època romànica del segle XII, tot i que els orígens els remunten a l’any 608, segons consta en un document. El 1198, Guillem de la Granada, semyor del castell de Foix, en el seu testament deixa uns diners perquè els seus marmessors hi construïssin una església. A l’any 1263 es va fer una ampliació i un nou retaule. El segle XIV s’hi van fer noves reformes i el 1320 va ser consagrada. El 1557 es va enderrocar l’antic campanar del creuer, es creu que llavors és quan es va construir l’espadanya. A principis del segle XVIII s’hi van fer novament diverses reformes.

El 1892 hi morí violentament el darrer rector mossèn Pallerols i aleshores deixà de ser parròquia i es convertí en santuari. El 1936 el temple fou destruit juntament amb una imatge de la Mare de Déu que era una talla de fusta bruna, de tradició romànica, molt venerada en el Penedès.  

El Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona explica en el fulletó corresponent a la inauguració de la restauració: “L’aspecte que presentava el santuari abans de la darrera intervenció era el següent: una nau coberta amb volta de punt d’ametlla. Orientada de llevant a ponent, amb porta d’accés al migdia, a la qual s’arriba pujant una escalinata de pedra; dues capelles i un espai per a l’escala del cor a la banda nord; un absis poligonal i restes de les parets de la sagristia del segle XVI; un campanar d’espadanya del qual només quedaven dempeus dos dels quatre arcs de que constava; algunes restes dels arcs del porxo que s’hi va afegir al segle XIII i que va ser transformat al XVIII, i una coberta d’una vessant que abocava les aigües cap al nord”.  

S ’hi celebra un aplec el dilluns de Pasqua.



 

Topografia procedent de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com

HABITACLES TROGLODÍTICS DEL CASTELL DE LES BAUX DE PROVENÇA (FRANÇA)

HABITACLES TROGLODÍTICS DEL CASTELL DE LES BAUX DE PROVENÇA (FRANÇA)

El poble de Les Baux de Provença es troba a uns 15 km d’Arles, 25 d’Avinyó i a només 4 de St Remy.

Abans d’endinsar-nos en la vila és del tot recomanable efectuar la visita al Centre d’Art “Carrières de Lumières” on, en un gran espai que ocupaven unes pedreres hi ha un muntatge visual i de so realment fantàstic.
Cal recordar que la pedra d’aquests paratges fou explotada fins el segle XX i que aquí el geòleg Pierre Berthier va descobrir el 1821 un mineral que nomenà bauxita en honor al lloc on es trobà.
Podem treure l’entrada conjunta amb el castell de les Baux, d’aquesta forma, en finalitzar la visita, deixem el cotxe en l’aparcament gratuït i anem a peu, en una curta passejada, fins el poble.
Les Baux figura dins del llistat de “Les plus beaux villages de France” per la qual cosa es una ruta agradable la que ens du fins el castell que està al capdamunt de la població.
El castell data del segle XI i fou bastit pels senyors de Baux. Durant els segles XII i XIII fou un lloc important tant des del punt cultural com polític. Durant el segle XV passà a mans dels comtes de Provença.  
El castell pateix els efectes de diverses guerres i el 1632 Lluís XIII ordena la seva destrucció començant llavors a enderrocar-se definitivament.
La família Grimaldi de Mónaco, va ser la darrera casa que habità en el castell i encara conserven el títol de marquesos de Baux.

A la part inferior del castell trobem unes coves que són una zona d’habitacles força antics coneguda com “ Baume de Roucas” que ja apareixen esmentades en els cadastres del segle XVI.

Es caracteritzen per les seves habitacions excavades a la roca que s’utilitzaren fins al segle XIX. Hi havia diversos dipòsits que s’utilitzaven per emmagatzemar aigua, oli d’oliva o les carns amb sal. Per les parets i pel sostre hi ha diversos forats per tal de poder penjar estris diversos, també es diu que hi assecaven pernils.
A part de les diverses fornícules també cal destacar les xemeneies que són ben visibles.

Fotos G. Aymamí