lunes, 25 de septiembre de 2017

COVA DEL PATOU. MONT-ROIG DEL CAMP (BAIX CAMP)


COVA DEL PATOU. MONT-ROIG DEL CAMP (BAIX CAMP)

Situació:

Des de Mont-roig del Camp cal seguir la carretera T-322 en direcció a Colldejou i en arribar al km 7,7 continuar pel trencall surt a la dreta que du cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Uns 350 metres més endavant s’arriba a l’àrea de pícnic “Cova del Patou”, d’aquí un corriol du en menys de 100 metres cap a la cova.

Descripció:    

Es tracta d’una balma de 22,5 metres de llargada dividida en dues parts, l’alçada és de 2 – 3 metres.
Durant el segle passat s’efectuaren diverses campanyes arqueològiques  que proporcionarem materials corresponents al neolític i l’eneolític (en l’actualitat Bronze antic).
Al davant es bastí una paret de pedra i fang arrebossada amb calç que formava una petita habitació, que sembla ser es va utilitzar durant un temps a partir de la guerra de 1936-1939 en que serví de refugi a gent de la vila.
En l’actualitat només en resten un munt d’enderrocs.

Bibliografia:

VILASECA, S. (1932).- "Exposició de Prehistòria" Rev. Cent. Lect. Reus 13(225-227):136-43 
RIPOLL, E. (1962).- "Notas de arqueología de Catalunya y Baleares (II)" Ampurias (24):251-352 
VILASECA, S. (1963).- "Cova del Patou (Montroig)" Inst. Est. Tarraconenses Ramon Berenguer IV (39) 
VILASECA, S. (1973).- Reus y su entorno en la Prehistoria 2 Vols. 
BORRÀS, J.; MIÑARRO, J.M.; TALAVERA, F. (1984).- Catàleg Espeleològic de Catalunya Vol. 7. Barcelona (Nº 50) 
GONZÁLEZ, J. (2006).- "Cuevas-santuario ibéricas en Cataluña" Quad. Preh. Arque. Cast. (25):187-248

Topografia extreta de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com
 


 
Fotos G. Aymamí

 
Foto antiga d'autor desconegut on es veu la paret que tapava la cova

 

jueves, 14 de septiembre de 2017

TÚNEL DE SANT ADRIÀ. GUIPÚSCOA (PAÍS BASC)


TÚNEL DE SANT ADRIÀ. GUIPÚSCOA (PAÍS BASC) 

Els pobles més propers són Zalduondo (Àlaba) i Zegama (Guipúscoa) i el túnel està just en el límit de les dues províncies.
Des de Zegama cal seguir la carretera GI-2637 fins arribar al coll d’Otzaurte, d’aquí surt una pista de formigó que cal seguir cosa d’uns 5,5 km fins arribar al coll d’Aldaola (820 m) on hi ha l’aparcament, en aquest punt la pista gira bruscament cap a l’esquerra.
Des d’aquí cal seguir un sender que davalla cap a la dreta i que en 10 minuts de caminar ens du cap el refugi de Sant Adrià (900 m) abandonat i que comença a presentar un estat deplorable.

Refugi de Sant Adrià


Seguim camí endavant i en 10 minuts més som a l’entrada nord-oriental del túnel de Sant Adrià (1025 m). Ens trobem al davant d’un mur de pedra que tanca la boca del túnel amb una porta d’accés.
Es tracta d’una cova natural, d’uns 70 metres de llargada, que ha estat des de temps immemorials lloc de pas, encara que va ser durant l’edat mitjana en que tingué el màxim esplendor ja que fou la principal via de comunicació entre Castella i França. Travessa el túnel un camí medieval, construït sobre l’antiga via romana d’Astorga, reconstruït en els segles XVI, XVII i XVIII.
 

                                                                    Entrada nord-oriental
 
Per quest pas, denominat de Lizarrate, han passat reis, exèrcits, bandolers, viatgers i pelegrins del camí de Sant Jaume, ja que per aquí passa el camí francès. En l’interior del túnel hi havia cases, quadres, magatzems, taverna, aljub, capella i una ferreria que proporcionaven assistència i servei al viatger. Com que era un lloc estratègic hi residia un governador que  controlava i se’n ocupava de la defensa del camí.
A les darreries del segle XIX aquestes construccions foren enderrocades i llurs materials aprofitats per bastir una nova posada i la Casa dels Miquelets (milícies forals de Guipúscoa) que vigilaven el pas ja que era freqüentat pels contrabandistes i cobraven impostos provincials.
Aquestes dues construccions foren destruïdes per un incendi l’any 1913, restant des d’aleshores el lloc abandonat definitivament.   
Dins del túnel hi ha l’ermita dedicada a Sant Adrià, originalment estava sota l’advocació de la Santa Trinitat (Sancta Trinitate en llatí) nom que es deformà en Sandrati i que al llarg del temps els viatgers que passaven interpretaren com Sant Adrià. A l’any 1893 la vella ermita s’enderrocà i fou substituïda per la que veiem en l’actualitat. Ha estat reformada a l’any 1955 i el 2012.
 
Ermita de Sant Adrià

En excavacions arqueològiques realitzades s’han trobat atuells del Paleolític Superior, però el moment important de l’ocupació del túnel va ser durant l’edat del Bronze en que una població permanent hi residí.
Diversos viatgers han relatat el seu pas pel túnel  "en la parte superior hay un túnel requisito previo para llegar a Santiago" escribía el noble francés
Antoine Laling que acompanyava la comitiva del futur rei Felip I. Cap el 1567 Jorge Braum esmenta la bonica posada i les bons sopars que s’oferien als pelegrins, especialment els que duien diners, tanmateix es subministrava farratge als animals encara que el viatger no en portés.
Aprofitem l’estada en aquests paratges per continuar la caminada, així doncs travessem el túnel, cal dir que la sortida sud-oest és més baixa, cosa que obligava als genets a desmuntar. Es diu que un dels governants del túnel deia que ell era un dels personatges més importants d’Europa, ja que inclús els reis tenien que baixar del cavall, inclinar-se i fins i tot treure’s el barret.
Sortida sud-oest
 
Camí medieval
Una mica abans d’arribar a la font de Lizarrate, a l’esquerra surt el sender que per enmig del bosc puja dreturer cap el pic d’Aizkorri (1528 m) on hi ha un vell refugi sense ús i una ermita. És un cim molt cobejat pels excursionistes bascos, des don es gaudeix de bones panoràmiques. El paisatge que l’envolta i el camí que hem seguit fins el cim és realment captivador.     
 Bonic tram de camí cap a Aizkorri
 Pic d'Aizkorri




                                                     Ermita i refugi dalt de l'Aizkorri.    Fotos G. Aymamí
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



 
 
 
 

lunes, 28 de agosto de 2017

SANTA AGNÈS DEL MUNT. MATADEPERA (VALLÈS OCCIDENTAL)

Entrada al recinte
 Interior cova
Església
SANTA AGNÈS DEL MUNT. MATADEPERA (VALLÈS OCCIDENTAL) 
Situació: Es troba dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, a mig aire de la canal homònima, a uns 800 m d'altitud. S'hi pot accedir per la conca del riu Ripoll a través de la vall de Mur, passant pel costat de la masia del Dalmau  i pujant  la canal fins a  la ermita. Aquest trajecte dura uns quaranta minuts. S'hi arriba per la carretera de Sabadell a Sant Llorenç Savall.
També s'hi pot anar des del  cim  de  la Mola de Sant Llorenç, seguint el camí que duu cap el monòlit de la cova del Drac, al costat del qual es troba la canal de Santa Agnès, que cal davallar. Hom pot accedir a la Mola des de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera o, en una bonica excursió, des de el coll d'Estenalles, a la carretera de Terrassa a Manresa per Mura i Talamanca.
Descripció: És un dels llocs més curiosos i interessants del massís de  Sant  Llorenç  del  Munt,  ja  que  es  tracta  d'una  cavitat  on,  a més, de trobar-hi les ruïnes del que fou un antic convent, podem observar, dins de l'anomenada cova de les Piques, un conjunt de piques naturals, gours, que generalment estan plenes d'aigua.
Es poden observar, encara, la porta d'accés al recinte, l'habitacle destinat als ermitans que tenia tres pisos, així com  el que resta de la capella que es va bastir sota la balma.
 Interior església
 Fotos G. Aymamí
Cova de les Piques
Breus notes històriques: Encara que possiblement les cavitats ja foren emprades en èpoques força reculades, de l'any 1329 es troba documentada, en una permuta de terres, la coma de Santa Agnès. Tot apunta que la construcció de l’església data de les darreries del segle XIII o de principis del XIV.
L'indret fou ocupat pels donats, que eren homes i dones que voluntàriament es «donaven» al servei de la comunitat benedictina del veí monestir de Sant Llorenç del Munt. Sembla que només hi residien dones, encara que més tard fou habitat per ermitans.
A l’entrada del recinte hi havia una pedra amb un escut esculpit que deuria de correspondre a l’abat Pere de Sant Joan que restaurà el recinte, duia gravada la data de 1595 i dues graelles símbol de Sant Llorenç. La pedra va desaparèixer a meitats de del segle XX.
En el segle XVI s'hi efectuaren obres de reforma importants i durant els segles XVII i XVIII l'ermita va viure el període de major esplendor, ja que eren molts els habitants dels pobles veïns que hi pujaven; en aquella època la capella lluïa diversos ornaments, imatges i retaules. L'indret fou habitat  fins al 1809, quan les tropes napoleòniques van saquejar el monestir de Sant Llorenç del Munt, començà així i la ruïna de l'edifici.
Fins els anys trenta del segle XX es conservaven, en la paret de l’altar, unes pintures d’estil renaixentista que la humitat s’ha ocupat d’esborrar.
A Aquest racó tampoc no li manca l'aspecte llegendari, ja que, segons una antiga història, els àrabs hi van amagar una bèstia monstruosa que en realitat era un drac, anomenat la Brívia, que després de causar moltes malifetes per la comarca va ser vençut, no sense esforç, pel comte Guifré.
Extret del llibre “ Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau Editor. 1914 (171-172)  

 
Dibuix extret del llibre "El parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac" d'Antoni Ferrando (1983)

lunes, 21 de agosto de 2017

ELS ÒBITS. MATADEPERA (VALLÈS OCCIDENTAL)




ELS ÒBITS. MATADEPERA (VALLÈS OCCIDENTAL)

Per arribar-hi cal seguir la carretera BV- 1221 de Terrassa a Navarcles i en el Km. 14,8, es troba el coll d’Estenalles on hi ha un Centre d’Informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Pola i zona d’aparcament.
Del costat mateix de l’edifici surt una pista asfaltada que puja suaument i en menys de 2 km s’arriba a coll d’Eres, des d’aquí continuem per l’ample camí que va per la carena del Pagès o camí carener de la Mola, i un parell de km més endavant trobem un trencall a l’esquerra que du cap els Òbits, considerat com un dels indrets més suggestius del massís. Hi arribem després d’una hora i quart de caminar.
Els Òbits que geològicament és una surgència morta, són un conjunt de coves i balmes, situades en la base del cingle, d’uns 130 metres de llargada.
Pel que fa al topònim escrit així amb l’accent obert significa lloc d’enterraments, perquè hi ha qui interpreta que prové de les diverses tombes antigues trobades a prop de les balmes. No obstant hom creu que el topònim correcte és el d’Obis o Obits sense l’accent, ja que prové de la pica abeuradora o menjadora pel bestiar que hi ha a tocar.
Antoni Ferrando (1997) explica que en documents que van del segle XI al XIV el lloc s’anomenava Albis o Olbis i es diu que la font dels Olbis s’emprava com abeurador pel bestiar i això comportava, al segle XIV, picabaralles entre l’abat del monestir de Sant Llorenç del Munt i el senyor del castell de Pera. Tanmateix en un mapa antic que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó apareix esmentat com Obis.
En una de les cavitats anomenada cova del Cingle dels Òbits o cau dels Ossos es van trobar, a principis del segle XX, petits fragments d’ossos humans que hom creu que eren prehistòrics.
En un document de 1185 s’esmenta el nom d’Albis i en un del 1311 apareix els Olbis. Com a fet curiós Ferrando cita que a l’any 1088 el vescomte de Cardona, senyor feudal del castell de Pera, es reuneix al coll dels Albios amb diversos representants de les comunitats pageses per tal d’impedir que fossin tallades les rouredes de la zona del Montcau. Es tracta doncs, d’una protesta popular contra la tala d’arbres ben antiga.
Al davant de les balmes foren descobertes quatre tombes de teules i una cista de lloses que s’atribueixen entre els segles VII i X.

Al segle XVIII als Òbits hi visqué un eremita que es feia anomenar Bartomeu de Sant Llorenç del Munt, en realitat es deia Andreu Joan Rico i era un  militar vingut a menys, que durant la guerra de Successió animava a la gent perquè lluités contra les tropes francoespanyoles, inclús ajudà a organitzar grups armats, el cert és que desprès de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 desaparegué per sempre més. Salvador Sanpere en el llibre Fin de la Nación Catalana diu “ su vestido era de grosero sayal, estava siempre en desierto, comía yerbas y aquello que de limosna le daban los paysanos.
Tot apunta que la casa dels Òbits, que començà amb una paret tancant la balma, va anar a càrrec dels propietaris de can Garrigosa, can Pèlecs, can Bufí, la Mata i la Barata, per tal que el prestigiós penitent que vivia sol i en indrets desprotegits tingués un lloc digne on aixoplugar-se.
Quan l’eremita Bartomeu abandonà la balma aquesta fou ocupada per uns masovers, cosa que originà el mas dels Òbits. En el cens de les masies del terme de Matadepera de l’any 1751 encara no hi consta, així doncs no deuria ser fins a finals del segle XVIII en que aquest habitacle es consideraria com un mas. La construcció era formada per dos cossos. El de llevant era el més petit i proper a la font, l’edifici principal constava de planta baixa i pis i a continuació hi havia el corral. Conreaven blat, patates i tenien ruscs que produïen força mel.
 
 
 
Antoni Massó relata una visita efectuada el març de 1878 per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques en un article titulat Memòria pintoresca de l’excursió a la muntanya de Sant Llorenç del Munt tot dient: No hi falta forn, estable per cavallerias, xemeneya natural, escorredor d’aiguas, ni pis ab escala de fusta. Las finestretas que trahuen al exterior disfrutan de bell punt de vista. Son las parets negras y lluentas de l’acció continuada del fum, lo que dona un aspecte trist y miserable. Damunt de la porta hi ha un número 7.
El mas dels Òbits va estar ocupat de forma permanent des de meitats del segle XVIII fins a l’any 1860 per la família de cognom Vilet que l’abandonaren per anar de masovers a can Bufí. Es diu que van marxar perquè els del mas de can Pobla de Matadepera, propietaris dels Òbits, no els van voler arreglar la font tal com ells necessitaven.
Al costat hi ha una petita cavitat anomenada cau de la Moneda perquè uns falsificadors hi posaren una màquina per a fer moneda falsa la qual amagaven en la cova de les Casetes del Bufí i en l’avenc del Daví, en aquest darrer es van trobar encunys, motlles, planxes perforades i demés atuells emprats pels falsificadors.
Durant la tercera guerra carlista (1872-1876) els republicans de Terrassa i Sabadell van incendiar la casa dels Òbits per tal d’evitar que s’hi refugiessin els carlins.
Amb el temps aquestes runes van passar a ser refugi de pastors, carboners i excursionistes. 
Extret dels llibres “La vall del riu Ripoll” d’Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1997 (115-122)
“Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí. Rafael Dalmau, editor. 2014 (172-174)      

 

 

 



 
Abeurador dels Òbits - Fotos G. Aymamí
 
Llegenda:
Es relata com una nit uns carboners de la zona, que utilitzaven aquestes cavitats com a refugi en cas de mal temps, mentre escalfaven el menjar al costat del foc, un d’ells va sentir com un soroll metàl·lic i van començar a remenar entre el caliu i van treure dotze monedes de vint sous, que es van repartir entre els quatre companys.
Durant uns dies, per no aixecar sospites, van anar a dormir a la cabana que tenien al bosc, però de tant en tant anaven cap a les balmes a veure si hi havia alguna novetat.
Un d’ells, dit el Manel del Fum, era un home de poc fiar i era el que més deixava la feina per anar cap a la balma, fins que en una d’aquestes visites va trobar una bossa, amagada sota una pila de llenya verda, embolicada amb un farcell, plena de monedes de vint sous. L’home no ho va explicar a ningú, al contrari, va amagar la bossa a la soca d’un pi molt alt, i ja trobaria la manera d’anar-la a buscar.
Un dia, quan la colla va baixar a Sant Llorenç Savall a proveir de carbó, el Manel va pujar a l’arbre i va agafar la bossa i quan els companys se’n tornaven, ell es quedà a la vila, va demanar la soldada al majoral i s’acomiadà dels companys.
Es va instal·lar a l’hostal, va comprar roba i es dedicà a donar-se una vida nova i regalada, fins que va aixecar les sospites del batlle i es va descobrir que eren monedes falses que devien haver perdut els falsificadors.
Extret del llibre: “Coves catalanes llegendàries” de Gener Aymamí. Farell Editors. 2014 (120-121)
 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 

lunes, 31 de julio de 2017

MARE DE DÉU DE L’ABELLERA. PRADES (BAIX CAMP)


 

MARE DE DÉU DE L’ABELLERA. PRADES (BAIX CAMP)

Situació:  Des de Prades cal agafar la carretera T-704 de Capafonts i la Febró i de seguida trobem el trencall senyalitzat a l'esquerra que du cap a l'aparcament. La cova que aixopluga l'ermita de l'Abellera és a uns 100 m.
Abans però cal que en arribar a Prades anem a demanar la clau al bar Tomaset que està a la plaça Major, 15, on haurem de deixar el nostre DNI. Aquesta clau dóna accés al recinte, l'ermita és tancada i es pot visitar els dissabtes i diumenges al matí, no obstant abans, cal informar-se dels horaris a l'ajuntament de la vila.
A peu s’hi arriba, des de Prades, en cosa de mitja hora, sortint des de la Creu del Portal i seguint el camí que passa per l’ermita de Sant Antoni, la bassa de l’Espasa, el barranc de les Comes, la sínia i la bassa de Nicanor, el coll i l’ermita de Sant Roc fins arribar a l’Abellera.

 
 

Ermita de Sant Antoni

Camí empedrat

Ermita de Sant Roc

Pedrera de pedres d'esmolar
 
 
Descripció:
Entre l’aparcament i els esglaons que duen cap a l’ermita es pot veure uns rebaixos fets en el típic soldo vermell de la zona, d’aquí s’obtenien pedres d’esmolar.
La balma és allargassada mesura uns 65 m per uns 10 m de fondària, en la part final, que és la més fonda, excavada en el granet vermell típic de les muntanyes de Prades.
Gairebé enmig de la balma s'aixeca l'ermita dedicada a la Mare de Déu de l'Abellera, també trobem un parell de fonts, l'aigua és tancada, i al final de la caverna hi ha una cambra, amb la porta tancada, que hom suposa es deu d'utilitzar el dia de l'aplec que té lloc el dilluns de Pasqua de Resurrecció i pel romiatge que es celebra el mes de setembre. Tot i així sembla ser que  aquesta construcció era destinada a habitacle de l’ermità i fa una quants anys una dona jove hi vivia aquí fent una vida solitària, d’anacoreta. 
Tota la cova està molt modificada per l'acció de l'home i el terra està enllosat.
Estem a 1.000 m d'altitud i al davant nostre tenim el barranc dels Rebollans i la vall del riu Brugent.
L’ermita és un bonic edifici, d’una sola nau, que llueix un campanar de doble espadanya, amb una sola campana, de l’interior cal destacar la imatge, d’alabastre policromat, de la Mare de Déu alletant.
 




Fotos G. Aymamí
Breus notes històriques:

Diu la tradició que en aquest lloc les abelles feien llurs ruscos. El nom prové de la roca appiliana o apiliaria que significa abellera i que es refereix a la pedra plena de porus o petites cavitats que hi ha a la balma.
En honor a la tradició, a dins de l’edifici sempre hi ha hagut una arna.
Abans de l’edificació actual, que data de l’any 1570, sols hi havia la balma i raconades més o menys protegides de manera molt rústega on possiblement hi havia romàs algun penitent, de fet, pel voltant de l’ermita es poden observar diversos forats a les parets i al sòl destinats a rebre l’embigat per tal de sostenir un teulat, més endavant es construí una modesta capella.
El 19 de març de l’any 1574 fou beneïda l’ermita pel rector de Prades, a l’any 1578 s’hi afegí el campanar i a l’inici del segle XVIII s’hi feren moltes reformes.
Sobre l'edifici E. Sánchez-Cid ens diu: “És de planta rectangular de 16 x 4 metres, cobert amb volta de creueria, teulada a dos vessants i un absis semicircular de dos metres de radi. La porta s'obre a ponent, dovellada, amb un ull de bou damunt i dues finestres laterals. A l'absis se n'obren dues més. i hi ha un campanar d'espadanya per a dues campanes. Finalment l'ermita fou bastida amb carreus de pedra vermella pròpia de l'entorn.
Al cambril és on hi ha exposada l'actual imatge de la Mare de Déu, que és d'alabastre. Quan va tenir lloc l'entrada dels avalots del 36, la imatge anterior -que segons m'expliquen la coneixien per la Trobada- fou llençada al cingle i, conseqüentment, quedà tota esbocinada. L'endemà un jove que havia vist la feta va anar a cercar els bocins per restaurar-la, però la sorpresa fou que no en va trobar cap..."
La imatge, que va ser destruïda a l’any 1936, s’engloba dintre de les marededéus trobades, ja que la tradició diu que fou trobada per un pastor entre dues branques d’alzina quan anava a cercar mel, l’any 1940 va ser reproduïda en marbre de Sarral.
En la paret de la balma, prop de l’absis de l’ermita una grossa làpida ens diu que de l’any 1484 a 1493 la cavitat fou ocupada pel benedictí Fra Bernat Boïl, que hi féu vida d’ermità, fou l’introductor de l’Ordre Mínima a Espanya i primer Delegat Apostòlic del Nou Món.
Bernat Boïl va néixer a Tarassona, ja qui diu que fou a Saidí (Aragó) l'any 1445. Fou secretari del rei Ferran el Catòlic d'Aragó. El 1481 va ser ermità de Montserrat on va viure durant deu anys en l’ermita de la Santíssima Trinitat, la qual restaurà magníficament, un any després ja fou nomenat superior dels ermitans. Després de fer estada a l'Abellera ingressà com a mínim en l'orde de sant Francesc de Paula i dos anys després fou nomenat primer vicari apostòlic de les Índies Orientals, per la qual cosa s'embarcà amb Colom en el segon viatge que aquest realitzà a les Amèriques. En tornar es retirà al monestir de sant Miquel de Cuixà on va ser nomenat abat perpetu i on va morir l'any 1505.
Fra Bernat Boïl és present a la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona i apareix també en una placa de bronze al peu del monument de Colom de Barcelona.
Sobre aquest eremita en Josep Iglésies (1960) ens diu:…En fa una descripció detallada, ajustadíssima i entusiasta en unes cartes adreçades l’any 1484 al seu amic Arnal Descós on  parla d’un rústec pontarró, que constituïa l’únic mitjà per a introduir-se a la cova superior, Aquest detall fa considerar que la cova havia tingut algun ocupant anterior. No fa el més mínim esment de cap imatge i afirma que el comte de Prades tenia el propòsit de construir-hi una ermita i un petit monestir.
L’any 1909 Francisco Gras ens descriu l’ermita d’aquesta faisó: Esta ermita se halla en un desierto, en un sitio lúgubre, triste y salvage… Imaginaos un grandioso monte i en su centro una cruz que indica el sitio en que un lobo devoró un pastor en una noche de invierno…”També ens diu que l’ermità ven mel i que la imatge de la Mare de Déu, que està alletant a l’infant, és de “ un palmo y tres cuartos de altura”.
Vora l’ermita hi ha un pedró d’homenatge al poeta Melcior Font que a l‘any 1926 va escriure la lletra dels goigs de la Mare de Déu de l’Abellera.
Pel dilluns de Pasqua hi te lloc un aplec.

Bibliografia:
Aymamí, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau. Editor. Barcelona. 47-49.
Gras y Elías, Francisco (1909) Historia de las ermites del Arzobispado de Tarragona. Tip. Sanjuan Hermanos. Reus.
Sánchez-Cid, Enric (2001) Ermites i temples insòlits de Catalunya. Cossetània edicions. Valls. 33-35.

La topografia s’ha extret de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com/