La Mare de Déu de la Roca. La Guingueta d'Àneu (Pallars Sobirà)

 

Situació:

De Sort cal seguir cap a Llavors! i, d’aquí, prendre la carretera cap a Esterri d'Àneu. En aquesta ruta es troba la vila d'Escaló, d'on cal seguir la carretera que s'enfila, en uns 3 km cap a l'agregat d'Escart. Uns 500 m  abans d'arribar-hi i, gairebé al davant d'un oratori, surt a mà dreta un sender estret, sinuós i un xic aeri, que en menys de quinze minuts duu cap al santuari.

Descripció: Es tracta d'un edifici, de factura barroca, arrapat a la roca, gairebé podríem  dir que la meitat del santuari és dins una cova. A  la façana, orientada al est, hi ha el portal, d'arc rodó, i una finestra esqueixada; al costat de l'epístola hi ha tres finestres similars.

Un petit presbiteri comunica amb l'absis poligonal, de costats irregulars i desplaçat respecte a l'eix de la nau, que es cobreix amb volta d'arestes.

Té espadanya d'un ull, òrfena de campana. Exteriorment l`edifici se sustenta en uns contraforts i es creu que antigament la coberta devia ser a dues aigües.

A  Escart ens va comentar que no faciliten la clau a ningú, per la qual  cosa solament  es pot guaitar una mica l'interior a través d'un petit finestró que hi ha a la porta. La nau és rectangular, al fons hi ha l'altar i la imatge de la Mare de Déu. També es veu la pica beneitera i algun banc.

Breus notes històriques: Tot apunta que aquest santuari era l'antiga església del castell de la Roca d'Escart, del qual avui no resta cap vestigi.

Coy, que relata les notes de l'excursionista Ceferí Rocafort, ens diu: «Està construïda en el interior de la escarpada penya, a manera de cueva, y data de una època muy remota, asegurando los naturales y la tradición que se remonta al siglo XI. Nosotros creemos ser de època anterior, por cuanto resistiéronse allí los cristianos de la ferocidad de los moros, los cuales no pudieron apoderarse de ella, ni del pueblo, lo que no es extraño, dice Madoz, si se atiende a su posición en medio de inaccesibles montañas, sin otra entrada que un pequeño boquete defendido por una torre que se conserva todavía».

Els goigs del santuari recorden la sagnant guerra del 1079 en que el comte d'Urgell intentà, sense aconseguir-ho, apoderar-se del castell. L'any 1081 el comte Artau retorna a l'abadia de Gerri el castell de Sant Just d'Escart, retingut en el seu poder des que el comte Ermengol d'Urgell li volia prendre.

Fou reformat durant el període 1707-1748 i, posteriorment, el 2002.

A l poble ens comenten que el dissabte següent al 8 de setembre hi té lloc un aplec.

Bibliografia:

AYMAMÍ, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau editor. Barcelona.