ELS ÒBITS. MATADEPERA (VALLÈS
OCCIDENTAL)
Per
arribar-hi cal seguir la carretera BV- 1221 de Terrassa a Navarcles i en el Km.
14,8, es troba el coll d’Estenalles on hi ha un Centre d’Informació del Parc
Natural de Sant Llorenç del Munt i la Pola i zona d’aparcament.
Del costat
mateix de l’edifici surt una pista asfaltada que puja suaument i en menys de 2
km s’arriba a coll d’Eres, des d’aquí continuem per l’ample camí que va per la
carena del Pagès o camí carener de la Mola, i un parell de km més endavant trobem
un trencall a l’esquerra que du cap els Òbits, considerat com un dels indrets
més suggestius del massís. Hi arribem després d’una hora i quart de caminar.
Els Òbits
que geològicament és una surgència morta, són un conjunt de coves i balmes,
situades en la base del cingle, d’uns 130 metres de llargada.
Pel que fa
al topònim escrit així amb l’accent obert significa lloc d’enterraments, perquè hi ha qui interpreta que prové de les
diverses tombes antigues trobades a prop de les balmes. No obstant hom creu que
el topònim correcte és el d’Obis o Obits sense l’accent, ja que prové de la
pica abeuradora o menjadora pel bestiar que hi ha a tocar.
Antoni
Ferrando (1997) explica que en documents que van del segle XI al XIV el lloc
s’anomenava Albis o Olbis i es diu que la font dels Olbis s’emprava com abeurador pel
bestiar i això comportava, al segle XIV, picabaralles entre l’abat del monestir
de Sant Llorenç del Munt i el senyor del castell de Pera. Tanmateix en un mapa
antic que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó apareix esmentat com Obis.
En una de
les cavitats anomenada cova del Cingle dels Òbits o cau dels Ossos es van
trobar, a principis del segle XX, petits fragments d’ossos humans que hom creu
que eren prehistòrics.
En un
document de 1185 s’esmenta el nom d’Albis
i en un del 1311 apareix els Olbis.
Com a fet curiós Ferrando cita que a l’any 1088 el vescomte de Cardona, senyor
feudal del castell de Pera, es reuneix al coll dels Albios amb diversos representants de les comunitats pageses per tal
d’impedir que fossin tallades les rouredes de la zona del Montcau. Es tracta doncs,
d’una protesta popular contra la tala d’arbres ben antiga.
Al davant
de les balmes foren descobertes quatre tombes de teules i una cista de lloses
que s’atribueixen entre els segles VII i X.
Al segle
XVIII als Òbits hi visqué un eremita que es feia anomenar Bartomeu de Sant Llorenç
del Munt, en realitat es deia Andreu Joan Rico i era un militar vingut a menys, que durant la guerra
de Successió animava a la gent perquè lluités contra les tropes
francoespanyoles, inclús ajudà a organitzar grups armats, el cert és que
desprès de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 desaparegué per sempre més.
Salvador Sanpere en el llibre Fin de la
Nación Catalana diu “ su vestido era
de grosero sayal, estava siempre en desierto, comía yerbas y aquello que de
limosna le daban los paysanos.”
Tot apunta
que la casa dels Òbits, que començà amb una paret tancant la balma, va anar a
càrrec dels propietaris de can Garrigosa, can Pèlecs, can Bufí, la Mata i la
Barata, per tal que el prestigiós penitent que vivia sol i en indrets desprotegits
tingués un lloc digne on aixoplugar-se.
Quan l’eremita
Bartomeu abandonà la balma aquesta fou ocupada per uns masovers, cosa que originà
el mas dels Òbits. En el cens de les masies del terme de Matadepera de l’any
1751 encara no hi consta, així doncs no deuria ser fins a finals del segle
XVIII en que aquest habitacle es consideraria com un mas. La construcció era
formada per dos cossos. El de llevant era el més petit i proper a la font, l’edifici
principal constava de planta baixa i pis i a continuació hi havia el corral.
Conreaven blat, patates i tenien ruscs que produïen força mel.
Antoni
Massó relata una visita efectuada el març de 1878 per l’Associació Catalanista
d’Excursions Científiques en un article titulat Memòria pintoresca de l’excursió
a la muntanya de Sant Llorenç del Munt tot dient: No hi falta forn, estable per cavallerias, xemeneya natural, escorredor
d’aiguas, ni pis ab escala de fusta. Las finestretas que trahuen al exterior
disfrutan de bell punt de vista. Son las parets negras y lluentas de l’acció
continuada del fum, lo que dona un aspecte trist y miserable. Damunt de la
porta hi ha un número 7.
El mas dels
Òbits va estar ocupat de forma permanent des de meitats del segle XVIII fins a l’any
1860 per la família de cognom Vilet que l’abandonaren per anar de masovers a
can Bufí. Es diu que van marxar perquè els del mas de can Pobla de Matadepera,
propietaris dels Òbits, no els van voler arreglar la font tal com ells
necessitaven.
Al costat
hi ha una petita cavitat anomenada cau de la Moneda perquè uns falsificadors hi
posaren una màquina per a fer moneda falsa la qual amagaven en la cova de les
Casetes del Bufí i en l’avenc del Daví, en aquest darrer es van trobar encunys,
motlles, planxes perforades i demés atuells emprats pels falsificadors.
Durant la
tercera guerra carlista (1872-1876) els republicans de Terrassa i Sabadell van
incendiar la casa dels Òbits per tal d’evitar que s’hi refugiessin els carlins.
Amb el
temps aquestes runes van passar a ser refugi de pastors, carboners i
excursionistes.
Extret dels
llibres “La vall del riu Ripoll” d’Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia
de Montserrat. 1997 (115-122)
“Itineraris
per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya” de Gener Aymamí.
Rafael Dalmau, editor. 2014 (172-174)
Abeurador dels Òbits - Fotos G. Aymamí
Llegenda:
Es relata com una nit uns carboners de la zona, que
utilitzaven aquestes cavitats com a refugi en cas de mal temps, mentre escalfaven
el menjar al costat del foc, un d’ells va sentir com un soroll metàl·lic i van
començar a remenar entre el caliu i van treure dotze monedes de vint sous, que
es van repartir entre els quatre companys.
Durant uns dies, per no aixecar sospites, van anar a
dormir a la cabana que tenien al bosc, però de tant en tant anaven cap a les balmes
a veure si hi havia alguna novetat.
Un d’ells, dit el Manel del Fum, era un home de poc fiar
i era el que més deixava la feina per anar cap a la balma, fins que en una d’aquestes
visites va trobar una bossa, amagada sota una pila de llenya verda, embolicada
amb un farcell, plena de monedes de vint sous. L’home no ho va explicar a
ningú, al contrari, va amagar la bossa a la soca d’un pi molt alt, i ja
trobaria la manera d’anar-la a buscar.
Un dia, quan la colla va baixar a Sant Llorenç Savall a
proveir de carbó, el Manel va pujar a l’arbre i va agafar la bossa i quan els companys
se’n tornaven, ell es quedà a la vila, va demanar la soldada al majoral i
s’acomiadà dels companys.
Es va instal·lar a l’hostal, va comprar roba i es dedicà
a donar-se una vida nova i regalada, fins que va aixecar les sospites del
batlle i es va descobrir que eren monedes falses que devien haver perdut els
falsificadors.
Extret del llibre: “Coves catalanes llegendàries” de
Gener Aymamí. Farell Editors. 2014 (120-121)
