SAN JUAN DE SOCUEVA. ARREDONDO (CANTÀBRIA)

SAN JUAN DE SOCUEVA. ARREDONDO (CANTÀBRIA)

Situació:

S’arriba des del llogaret de Socueva, que està a uns 2 km d’Arredondo, seguint, a peu, per un camí pujador que surt del costat de l’ermita de Santa Magdalena, passa per la font de Socueva i per un corriol s’arriba a l’abric on es troba l’ermita. Uns rètols indiquen el camí a seguir.

Descripció i breus notes històriques:
Cova orientada al sud i protegida al davant per una paret de pedra seca que forma un replà. S’accedeix per un atri, cobert amb un teulat, bastit el segle XIX. L’interior, probablement, data del segle IX, època de la reconquesta i repoblació del sud del massís càntabre, tot i que hi ha qui diu que es pot remuntar als segles VI-VII, quan el cristianisme va començar a estendre’s per la zona. Aquest indret ja fou habitat des del Paleolític.

Presenta planta gairebé rectangular, i un arc triomfal en forma de ferradura que evoca èpoques visigòtiques, amb restes de decoració de dibuixos geomètrics, dona pas a l’absis semicircular, on es troba es troba l’altar compost per un pilar de planta quadrada i la taula, encaixada en el pilar, té forma troncopiramidal. En el centre de l’extrem superior del pilar hi ha un orifici destinar a reliquiari on es trobà una lipsanoteca. Hi ha un retaule de fusta orfe de tota mena de decoració, tanbé hi havia una imatge del sant, però algú va fer foc i es va cremar els peus de la imatge, llavors es va decidir possar-la a l'ermita del poble. També hi ha una petita finestra en forma de sagetera i la volta és d’un quart d’esfera.

Aspecte de l'altar a l'any 2005  - Fotos G. Aymamí

Foto publicada al diaria de Cantàbria el 2019 

La pica beneitera de pedra va desaparèixer fa uns anys. El sòl i la coberta de la nau aprofita la roca.  
En la segona meitat del segle XIX s’habilità pel culte i fou declarada Bé d’Interès Cultural a l’any 1985.
Pel que es veu hi ha un litigi entre l’ajuntament d’Arredondo i la Diòcesi de Santander perquè aquesta se l’ha registrat de la seva propietat. 

Topografia publicada a wwwturismo-prerromanico.com

ELS TROGLODITES DEL SEGLE XX. CALES COVES. ALAIOR (MENORCA)

Els penya-segats de Cales Coves des de la platja

 



ELS TROGLODITES DEL SEGLE XX. CALES COVES. ALAIOR (MENORCA)

Situació:

Es troben a uns 10 km d’Alaior, per arribar-hi cal agafar des de Torralba o des de Sant Climent la carretera que du cap a la urbanització de cala en Porter i en el km 8,5 girar en direcció a la petita urbanització de Son Vitamina i d’aquí continuar per un camí sense asfaltar, però que està perfectament indicat, que en cosa de tres km arriba a la zona d’aparcament, el darrer tram cal fer-lo a peu.

Descripció:
Seguint un sender s’arriba a un parell de petites cales situades entre airosos penya-segats. Si bé les petites platges són de pedres, el paisatge és esplèndid i a l’estiu són forces els vaixells que aprofiten l’arrecerat indret per fondejar-hi.
Breus notes històriques:
Juan Ramis, autor del primer llibre editat sobre arqueologia a Espanya a l’any 1817, explica que a Cales Coves hi havia un total de 145 coves, totes excavades en el gres dels penya-segats i foren emprades, durant més de 1.000 anys com a necròpoli, ja que cronològicament llur utilització va des de meitats del segle IX aC fins a època romana.

 

 

S’han classificat tres tipus de coves a partir de la seva tipologia. Tipus I, coves relativament petites, boca d’entrada semicircular o rectangular apaïsada i càmera simple. Tipus II, que presenten l’accés amb paret de pedra seca, entrada rectangular i la cambra natural amb lleus retocs. Tipus III, amb càmera circular o transversalment ovalada, amb alguna pilastra adossada i diverses fornícules, alguns estudiosos apunten que aquestes darreres podien haver-se emprat també com habitacle.

En una de les coves, denominada “cova dels Jurats” es localitzà 22 inscripcions romanes, que estan bastant deteriorades a causa de la mala qualitat de la pedra.  
Tanmateix Cales Coves fou un important port natural entre els segles IV aC i VI dC, aquí fondejaven vaixells procedents de les principals potencies comercials del Mediterrani.

En el segle XIX el francès Emile Carthaillac prestigiós arqueòleg, molt conegut al nostre país perquè es va equivocar en les seves apreciacions sobre les pintures rupestres d’Altamira i que desprès va saber rectificar, va venir a estudiar aquesta important necròpoli i relata, entre altres, que algunes coves es van ensulsiar desprès de la seva excavació. 

 

Fotos G. Aymamí

Foto E. Tomás

Foto de Josep Pons. Diari Avui 26.04.92

  
Aquest important conjunt prehistòric va ser declarat a l’any 1931 Monument Històrico-Artístic.
Al segle passat, algunes coves van ser convertides en habitacle de pescadors i a partir dels anys 60 van ser ocupades per joves de tot arreu, practicants del moviment hippy, cosa que va aixecar diverses protestes, ja que es tractava d’un patrimoni històric i les coves s’estaven degradant. Als anys 90 van ser expulsats, no sense polèmica, i es decidí, per una millor conservació, col·locar portes i reixes  metàl·liques, que amb els anys i amb l’oxidació han deixat les coves amb un aspecte bastant deplorable.

L’ORIGEN EREMÍTIC DE L’ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSANT. CORNUDELLA. (PRIORAT)

Runes dels Hostalets

L’ORIGEN EREMÍTIC DE L’ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSANT. CORNUDELLA. (PRIORAT)

Situació:

Des del llogaret d’Albarca surt una pista forestal que du fins el pla del Grau, ben a prop de l’ermita, però com que hi ha punts en que només és apte per a vehicles tot terreny i generalment l’accés està tancat, és del tot recomanable anar-hi a peu en un excursió força bonica.  
Des d’Albarca cal seguir el camí en direcció a la serralada del Montsant, després de travessar el poble s’arriba en 5 min a la cruïlla dels Hostalets, antics hostals de traginers, ara enrunats, situats a l’antic camí d’Ulldemolins a Cornudella. El camí de la dreta du cap a Ulldemolins, el de l’esquerra és el dels cartoixans que du cap sant Joan de Codolar, nosaltres seguim recte seguint els senyals indicadors.

                                                                   Fent camí
En cosa d’uns 40 minuts s’arriba al Pla del Grau i d’aquí, en cosa d’uns 10 min més, es fa cap a l’ermita, que està situada sobre el cingle de l’Espaset, a 1.030 m d’altitud; és la més elevada de totes les ermites del Montsant.
Descripció:
Sembla que el senzill edifici data del segle XIII o principis del segle XIV, a la façana hi ha un escut de la Cartoixa d’Escaladei del 1741, data en què s’efectuà una reforma i un monjo de la cartoixa passà al servei de  l’ermita. A la façana, abans de la darrera remodelació efectuada, es podia veure el senyal d’un antic porxo, que fou aterrat en quedar molt malmès. La porta de l’ermita és tancada.

Aspecte actual de l'ermita

Fotografia de 1992 on es veu la senyal de l'antic porxo

                                  

Breus notes històriques:

El 16 de setembre de 1184, Albert de Castellvell, senyor de Siurana, va atorgar, amb la vènia reial, a Ramon de Vallbona i a Pere de Montsant aquest indret per tal d’edificar-hi una ermita, construcció que per problemes de límits territorials no es va dur a terme.

Part posterior

Abans de 1170, els primers anacoretes provinents de Cérvoles van romandre un temps en aquest lloc i, a les darreries del segle XII, fra Guerau Miquel va obtenir l’adquisició d’aquest indret passant, a la  seva mort, a la cartoixa d’Escaladei; llavors va tornar a prendre forma la idea de construir-hi un edifici religiós, amb un canvi: un cenobi cistercenc en lloc de la primitiva ermita.

Escut de la cartoixa d'Escaladei

                                                      Interior de l'ermita

Una família lleidatana formada per Pere Balb, la seva muller Guilleuma i la filla, va decidir establir-s’hi, però, en adonar-se que no reunia les condicions desitjades, es traslladaren a prop de la Morera i es traslladaren a la granja-ermita de Bonrepòs, en l’actualitat mas de sant Blai.
A l’any 1981 es va efectuar una restauració, es canvià la campana i es va refer el campanaret. La imatge de la Mare de Déu, del segle XIV, era una talla de pedra de 85 cm de la qual es guarden alguns fragments.  
A la part posterior de l’ermita de la Mare de Déu de Montsant hi havia les ruïnes d’una construcció adossada que aprofitava com a paret un bloc de pedra caigut; hom creu que podia ser la primitiva capella.

                                                      Part d'un edifici adossat a la roca

                                                  Senyals de bigues a les parets

Al darrera de les roques de la part posterior de l’ermita, s’observa un edifici de dos pisos d’alçada adossat a la roca, que s’esmenta com a casa dels ermitans, a tocar hi ha una cova que ens evoca un possible alberg d’eremites.

                                                 Cova a prop de l'ermita

Com a nota curiosa cal comentar que en el decurs d’una excursió realitzada el 15 d’abril de 1992 van trobar a Albarca una colla de gegants procedents de la Morera i d’Ulldemolins que es dirigien cap a la Roca Corbatera i a l’esplanada del davant de l’ermita els esperaven els companys tot preparant el dinar de rebuda.   
  

                           Pujada de gegants d'Albarca a Roca Corbatera, any 1992
                                                                Ftos G. Aymamí
Bibliografia:
AYMAMÍ Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona
MONTLLEÓ i ESPASA, Modest (1998): «Ermita de Santa Magdalena
d’Ulldemolins», a Muntanya, núm. 815 (febrer). Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona

COVA DEL MOSSÈN. VILANOVA DEL CAMÍ. (ANOIA)

COVA DEL MOSSÈN. VILANOVA DEL CAMÍ. (ANOIA)

Introducció:

El sender de petit recorregut PR-C 138 és un itinerari circular d'uns 12,5 km amb un desnivell acumulat de 450 metres, molt ben senyalitzat, que comença a l'estació dels FFCC de Vilanova del Camí, travessa la vila, passa pel parc fluvial de l'Anoia, puja cap al mirador de l'Aromir i pel molí dels Moletons torna cap a l'estació de Vilanova del Camí.
El tram de can Bernades al turó de l'Aromir passa molt a prop de la cova del Mossèn.
En el tríptic que es va editar sobre el PR s'explica que aquesta cova va servir d'amagatall durant la Guerra Civil a mossèn Jaume. Segons les històries populars el capellà estava hostatjat a la masia de can Bernades per escapar-se dels republicans i quan hi havia escorcolls, marxava cap a la cova on estava amagat el temps necessari.



    Can Bernades

Situació:
Des del poliesportiu de Vilanova del Camí cal deixar a la dreta el camí del cementiri, que és molt a prop, senyalitzat amb les marques del PR i seguir la pista de terra apte per a tota mena de vehicles, es passa pel costat de cal Llorenç i per damunt de la carretera, després a la dreta es deixa la masia de can Titó i més endavant un camí particular, en el següent trencall cal anar cap a la dreta, deixant la pista del davant que puja cap a un grup de cases i un dipòsit d'aigua.

 Seguint la pista arribem a can Bernades on hi ha una cruïlla de camins, seguim ara la pista amb els senyals del PR amb la indicació dels Esgavellats i els Moletons, en ser al següent pal indicador cal deixar el vehicle i continuar a peu el sender amb els senyals grogs i blancs del PR que s'enfila cap al turó de l'Aromir. Després de 15 minuts de forta pujada trobem un corriol a l'esquerra amb senyals de color blau que porten cap a la cova que està a uns 3 minuts.

   Fotos G. Aymamí i E. Tomás

Descripció:

Es tracta d'una balma, excavada en calcàries, que té al bell mig una petita cova d'uns 5 m de fondària per 2 d'amplada amb el sostre d'una alçada de 60/70 cm. en total té uns 8,5 metres de recorregut.
No costa gens imaginar-nos que 80 anys enrere, amb els camins gens fressats ni marcats aquest lloc enmig de la boscúria esdevindria un lloc prou ideal perquè algú, en aquest cas mossèn Jaume, pogués romandre amagat.