LES CANONERES I L’EREMITORI DE MONZÓN (OSCA- HUESCA)

Les canoneres

 

LES CANONERES I L’EREMITORI DE MONZÓN (OSCA- HUESCA)

Situació:
En finalitzar la visita al castell de Monzón, vam veure que en vessant sud-est del turó on hi ha la fortalesa s’obren unes coves en la roca de la cinglera.
Així seguint el camí que du cap a les restes de l’església de San Juan, construïda per ordre del rei Sancho Ramírez desprès d’haver conquerit el castell el dia de Sant Joan de l’any 1089 i que en 1149 passà a mans de l’Ordre del Temple. D’aquesta església només en resta la planta. Ens acostem a un parell de forats denominats les Canoneres.

                                                    Planta de l'església de S Juan

LES CANONERES

Breu història:
Durant la guerra de la independència hi havia al castell una guarnició de 100 soldats francesos que va aguantar l’assetjament de la Divisió Navarra d’Espoz i Mina durant cinc mesos. Durant aquesta època el castell ja disposava d’una sèrie de galeries i passadissos subterranis.



Un rètol ens explica, entre altres, que les tropes espanyoles van utilitzar la tècnica de la guerra de mines o galeries subterrànies per intentar acostar-se fins la base de la muralla i poder fer la voladura amb cargues de pólvora, però les contramines dels francesos ho van impedir. Els setiats van emprar antigues galeries i van excavar-ne de noves.    

Els que veiem ara foren excavats durant la guerra civil (1936-1939), eren punts d’artilleria que controlaven l’estratègic pas del riu Cinca, formaven part de la línia de fortificacions bastida per l’exèrcit republicà que anava des del Pirineu fins a Gandesa.
Així aprofitant les galeries existents s’instal·laren quatre peces d’artilleria de 105 mm, dues amb front sud per creuar foc amb les de Binaced i dues amb front nord per creuar-lo amb les de Fonz. Tanmateix dalt del castell s’instal·là un canó automàtic de 20 mm per defensar la ciutat dels atacs aeris.     

Sembla se que aquestes galeries comuniquen amb les que van construir els francesos, però estan tapiades.

L’EREMITORI
Situació:
En la mateixa cinglera, molt a prop dels anteriors.
Notes:
Es tracta d’un recinte excavat en la roca que consta de dues estances. En el segon habitacle hi ha un banc excavat a la paret i dues petites finestres. Possiblement en una habitació hi hauria l’altar i en l’altra la vivenda de l’eremita. Tot i això es disposa de molt poca informació i també desconec el nom de l’eremitori.

Fotos G. Aymamí

 

L’EREMITORI DE SANT GERVÀS I SANT PROTÀS. GAVET DE LA CONCA (PALLARS JUSSÀ)

L’EREMITORI DE SANT GERVÀS I SANT PROTÀS. GAVET DE LA CONCA (PALLARS JUSSÀ)

Situació:
Seguint la carretera de Balaguer a Tremp, per Camarasa, poc desprès de l’estret de Terradets hom troba el trencall que duu cap a Llimiana.
Cal anar seguint les indicacions que, en 4 km ,duen a Sant Miquel de la Vall. Desprès de passar el petit llogarret, cal continuar per la pista senyalitzada que duu cap al conjunt format pel castell (el Castelló Sobirà) i l’ermita de Sant Gervàs. També trobem indicacions per poder arribar-hi a peu, en 35 minuts ,tot seguint antics camins.

Descripció:
L’ermita dedicada a Sant Gervàs i Sant Protàs (o Sant Gervasi i Sant
Protasi) és un senzill edifici romànic de planta rectangular, amb la porta d’accés orientada al nord i absis semicircular de capçalera orientat a l’est; a l’edifici, li manca avui la meitat del sostre, per la part de ponent.
Al costat oest presenta dues obertures, una finestra espitllerada i una altra amb forma de creu llatina; també al costat sud hi ha dues finestres: una a un nivell superior i l’altra d’espitllera. En aquest costat hi ha un altaret adossat a la paret, ja que l’altar principal el trobem a l’absis.

 

L’absis és llis, sense decoracions; tant sols té una finestra espitllerada. Al costat nord s’adossà, en temps posteriors, un segon absis quadrat amb un altar.
Per l’interior de l’edifici es pot observar que, en una fase posterior a la de la construcció, s’hi afegí un pis i s’elevaren les parets. A les parets es veuen pintures barroques que semblen datar dels segles XVII-XVIII.

 

 

 

Com a nota curiosa cal comentar que en l’angle nord-oest, a
l’exterior, hi ha dues pedres que llueixen caps esculpits. La part més interessant d’aquesta edificació  la trobem en la part inferior, on hi ha un eremitori que sens dubte fou l’origen de l’església.

L’entrada, que està orientada al sud, dóna accés a una sala de
planta gairebé quadrada amb volta semiesfèrica i forats per a bigues, estructurada en una petita cavitat. Les parets són de petits carreus units amb argamassa de fang. Al costat oest hi ha un banc que ocupa tota la paret.
Per uns graons s’accedeix a la part superior d’aquesta construcció, on trobem restes d’un vell sostre i bigues de fusta; sembla, doncs ,que, sobre aquest eremitori, s’hi hagués bastit un habitacle rústic. Així, doncs, hi constatem tres nivells: l’eremitori, aquest habitacle i l’església romànica.

Al primer de maig hi té lloc un aplec.
Breus notes històriques:
S’esmenta que l’ermita de Sant Gervàs possiblement fou la primitiva capella del castell i del poble antic de Sant Miquel de la Vall, un assentament rural del segle XI-XII que restà abandonat des del segle XIV i que s’estén entre l’ermita i les restes del castell.
En la part inferior de l’absis hi ha un aparell característic del
segle XI. Hom creu que la resta de la construcció, feta de carreus
ben treballats i disposats en filades regulars, és una obra del finals del segle XII o del principi del XIII.
Pel que fa a la capella afegida, es pot datar entre els segles XIV-XV. A l’eremitori, deu correspondre una data anterior a l’ermita; possiblement cal datar-lo en època altmedieval, entre els segles IX-XI.

Els dos sants bessons Gervàs i Protàs, fills de sant Vidal i santa Valèria, tot i néixer a Milà, han tingut un fort arrelament en aquestes contrades, d'aquí que trobem que tenen ermites dedicades, i temples on se'ls ret culte. Gervàs fou assotat fins que va morir, mentre que Protàs fou decapitat.
Han estat considerats els patrons dels herniats o "trencats", i a banda que així ho recullen i canten els seus goigs, ens parlen d'aquesta realitat diferents exvots que estaven penjats de les parets de l'ermita. Eren moltes les mares que feien promeses per guarir els seus fills de trencadura. Quan un infant s'herniava, la mare el duia a coll a dalt de l'ermita amb la creença que així es guariria. Una estrofa dels seus goigs diu:

                                                        Sant Gervàs i Sant Protàs

pregant-vos agenollats,

perquè vulgau curar

a tots els infants trencats;

perquè les seves mares

no vegin semblants dolors:

Socorreu a aquells que us criden,

que tots són vostres devots!

El Castell:

Paga la pena acostar-se cap el castell que està a uns 200 metres, continuant la pista endavant.
El castell data de finals del segle X o principi del XI, fou erigit sobre un promontori rocós cosa que li permet tenir un control militar i visual amb diferents passos de muntanya i torres defensives. Té dos elements principals, la torre d’homenatge que supera els 15 metres d’alçada i el recinte murallat de forma triangular.

                                                              Fotos G. Aymamí
En el segle XIII la vida tant del poble, que està al costat, com del castell van decaure i finalment al segle XV el lloc ja estava completament abandonat.   
Bibliografia:
Aymamí, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.

 

LLEGENDES DE L'ANOIA

Gener Aymamí i Domingo

Farell Editors. S Vicenç de Castellet - 2017

21,5 x 13,5 cm, 127 pàgs.

Recull de llegendes de la comarca d'Anoia, dividives en els següents apartats:

Castells - Moros - Cavallers - Reis, Reines i Nobles - Bandolers, lladres i bandits -

Carlins i francesos - Bruixes - Diables - Endimoniats - Gegants - Follets - Fets insòlits -

Tresors - Coves i avencs - Roques - L'origen d'alguns topònims - Abats, frares i pelegrins -

Sants i santes - Marededéus trobades - Imatges religioses - animals - Altres llegendes -

Creences.