sábado, 5 de enero de 2019

COVA DE LES MONGES. VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)


Paret on s'obre la cova
 
COVA DE LES MONGES. VILANOVA DE MEIÀ (NOGUERA)

Situació:
Des de Vilanova de Meià cal seguir la carretera L-913 en direcció al Pas Nou i l’Hostal Roig i en cosa d’uns quatre quilòmetres, en arribar a l’alçada de la font Blanca, on hi ha un dipòsit d’aigua, agafarem la pista cap a la dreta, apta per a tots els vehicles, i en cosa d’un quilòmetre arribem al coll de Cabeces, a un costat tenim la cinglera del Pelat i a l’altre camps de conreu sota el cim del Cogulló, aquí cal deixar el vehicle. 
En el coll trobem la cabana d’en Pubill, mig enrunada, al costat surt, en direcció nord, un sender que en l’actualitat està molt embrossat i mig desaparegut, així doncs cal anar pel costat del camp que hi ha a sobre de la cabana, al final del camp trobem un corriol molt ben marcat que seguim, enfront hi ha l’inconfusible paret taronja on està la cova de les Monges.
El camí va guanyant alçada paulatinament i arriba a dalt mateix de la cova. Com que sempre la tenim al davant no hi ha cap mena de pèrdua.

                                                                        Camí d'accés
Descripció:                                             
Es tracta d’una gran balma excavada en un paquet de conglomerats oligocènics orientada a migjorn, la boca d’accés mesura 31,40 metres, per 38,35 metres d’alçada i la cavitat té una fondària de 28,15 metres.
L’accés és barrat per una muralla d’un metre de gruix, d’aparell irregular, construïda amb grosses pedres encaixades en sec i tascons més petits pes estabilitzar-les. 
Més o menys a la meitat del mur hi ha l’entrada, formada per un estret pas flanquejat per un gran bloc de conglomerat d’origen gravitacional de 5,15 metres de llarg, per 3,20 metres d’ample i 2,90 metres d’alt. A l’altra banda hi ha una mena de torre o construcció rectangular, amb les parets d’un metre de gruix. Formant part del mateix element o porta, quatre graons ajuden a guanyar la diferencia de nivell produïda pel pendent que té el pis de la cova.


A l’interior i als pocs metres de l’entrada el pis s’adreça considerablement, perquè el sòl té un pendent de 28 graus, distribuïts en tres plataformes no del tot horitzontals.
El primer dels obstacles, en forma de paret vertical, es guanya per mitjà d’uns quants graons cisellats a la paret.
Assolida pa primera plataforma, la resta de la cavitat pot visitar-se perfectament, trobant-se al racó més fondo, un dipòsit d’obra amb l’interior enlluït amb fi morter de calç, destinat a recollir l’aigua procedent dels degotalls que surten per una escletxa del sostre, la qual coincideix amb l’eix de la diàclasi mestre de direcció nord-sud, que associada a la junta de l’estrat est-oest són els agents bàsics de la formació del fenomen espeleològic.  

 
A uns 12 metres d’alçada aproximadament, al nivell d’una junta d’estrat geològic existeix un relleix de roca natural, que com si fos un prestatge recorre les dues parets, unint-se al fons de la cavitat, amb la més alta de les plataformes. Aquest relleix o prestatge presenta alguns vestigis de protecció proporcionats per un muret construït amb la mateixa tècnica que els anteriors.

Breus notes històriques:
L’indret on es situa la cavitat correspon a l’antiga partida de terres de la Fabregada, la qual era formada per una sèrie de masos escampats, avui desapareguts, així com diverses balmes, moltes d’elles obrades, que encara podem contemplar, la capella romànica de Sant Serni, que presideix el turó proper a la cavitat, i la cova de les Monges que actuaria com a fortalesa de la contrada.
Per la qual cosa, malgrat el topònim, hom creu que mai hi hagut monges en aquesta caverna i tampoc ha estat emprada com edifici religiós.
Alguns fragments ceràmics trobats a redós de la cova daten del bronze mitjà avançat o final, però la majoria corresponen a l’alta edat mitja.
Esdeveniments històrics i socials van fer que alguns indrets de muntanya experimentessin un creixement demogràfic considerable i tot fa sospitar que escapant d’algun tipus de perill o persecució es van refugiar en llocs inhòspits gran nombre de forasters fugitius i hom creu que la host àrab en llur etapa conqueridora fou l’agent responsable del fenomen de colonització d’un territori gens acollidor per al desenvolupament d’una comunitat humana.

Aquests tipus d’assentaments són d’una precarietat manifesta, les seves construccions estan concebudes per un curt espai de temps, com pensant que el seu exili no seria massa perllongat i la reconquesta dels territoris seria força imminent.
Amb la reconquesta de la vall d’Àger i la resta de la Noguera, que succeeix a partir del 1047, i l’atorgació de la Carta de Franquesa, són factors que incideixen en la minva de la densitat demogràfica d’aquesta zona de muntanya.
El flagell de la Pesta Negra de principis del segle XIV i els terratrèmols clouen gairebé de forma definitiva molts d’aquests assentaments deixant, si més no, algunes guspires de caliu humà de forma molt aïllada.
Amb tot l’exposat, cal atribuir a aquest jaciment una cronologia que abarcaria des de principis del segle IX per als inicis, el segle X pel ple desenvolupament i una decadència que coincideix amb l’etapa de repoblament d’aquestes contrades que s’efectua a mesura que es van reconquerint les terres.

Bibliografia: 
Vega, Josep de la; Aymamí, Gener (1987) “El complex arqueològic de la cova de les Monges, la Fabregada (Vilanova de Meià – Lleida)” a Excursionisme de la UEC núm. 142, febrer. Barcelona (52)
Vega i Gómez, Josep de la (1981) Aplec de documents arqueològics de les coves del Montsec i llur projecció a les comarques i serres properes. Barcelona (183)
Catalunya Romànica (1994) Vol XVII. (477)
Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Extret de “Coves Fortificades de Catalunya” de Gener Aymamí (2006) Unió Excursionista de Catalunya i Federació Catalana d’Espeleologia. Barcelona.                   


COVA PROPERA A LA COVA DE LES MONGES      

En el camí d’accés a la cova, una mica abans d’arribar-hi veiem a un costat del camí aquesta balma amb paret al davant emprada darrerament com a cleda pel bestiar, encara que amb anterioritat pogués haver servit d’habitacle en època alt-medieval.



       

sábado, 15 de diciembre de 2018

LES COVES DE LA PLATJA DE LA SAVINOSA. TARRAGONA (TARRAGONÈS)


LES COVES DE LA PLATJA DE LA SAVINOSA. TARRAGONA (TARRAGONÈS)

Situació:
Per arribar-hi des del centre de Tarragona cal seguir la Via Augusta que enllaça amb la N-340, trobant de seguida el trencall que du cap a l’aparcament de la platja de la Savinosa. En total hi ha uns 8 km.
Un cop arribats a la platja cal anar cap a l’esquerra, amb el mar al davant, fins a la petita explanada de l’aparcament del xiringuito-restaurant que hi ha a la platja, on  trobem el que resta de les coves, ja que es destruïren en efectuar la remodelació d’aquest racó de la platja.
Descripció i breus notes històriques:  
El que veiem ara són només uns petits forats a la paret, una d’elles té una paret de pedres a l’interior i darrera d’unes plantes poden veure el que sembla l’arrencada d’una teulada. Encara que en l’actualitat tot està destruït, a meitat del segle XX en aquestes cavernes s’hi vivia.



En una exposició efectuada l’any 2016 a l’Espai Tabacalera de Tarragona, sota el títol “El barraquisme a Tarragona, fa cinquanta anys” apareixia la foto d’una barraca bastida en una de les coves de la platja de la Savinosa, deia que en les tres barraques que hi havia hi vivien 22 persones.
Al Diario Español del 12 de març de 1964 es publicava una notícia sota el següent titular “Orden del Caudillo contra el chabolismo”, en la qual es manifestava que el Ministre de la Vivenda “havia recibido la orden tajante del Caudillo de acabar con el barraquismo en breve plazo.”
Sis dies més tard, en el seu discurs sobre el balanç del període 1963 – 1964, davant les autoritats franquistes de la província, el governador civil, Rafael Fernández Martínez, reconeixia les dificultats per a resoldre el problema del barraquisme, especialment preocupant a la ciutat de Tarragona.
(Piqué Padró, Jordi. L’home i l’historiador. Miscel·lània en homenatge a
Josep M. Recasens i Comes, Tarragona, Port de Tarragona, 2007.)

Foto de l'exposició "El barranquisme a Tarragona, fa cinquanta anys"
Fotos G. Aymamí (2018)

viernes, 23 de noviembre de 2018

COVES DELS MONTGONS. TARRAGONA (TARRAGONÈS)



Aspecte desolador de l'església de Sant Julià
 
COVES DELS MONTGONS. TARRAGONA (TARRAGONÈS)

Situació:
De Constantí cal seguir la carretera TV-7211 en direcció a Tarragona, en entrar al polígon industrial Riu Clar, la carretera es denomina T-721, en arribar a una corba molt marcada, enfront del carrer Mercuri, trobem a la dreta l’entrada a una central elèctrica, d’aquí cal seguir la pista que voreja la tanca per l’esquerra, de seguida es torna camí de terra i en cosa d’uns 5 minuts de camí a peu, des de la carretera, veiem a l’esquerra els murs de l’església de sant Julià. Cal anar cap a la part de davant de l’edifici i ja veiem a un costat, les coves en un petit cingle.      
                                                         Coves troglodites
Descripció: Es tracta de dues cavitats, situades una al costat de l’altre, que conjuntament mesuren uns 10 metres de façana per uns dos metres de fondària. Al davant i al costat estan tancades per parets de pedra i com a nota curiosa, també estan unides per l’interior mitjançant una galeria artificial d’uns 16 metres de llargada, menys d’un metre d’alçada i uns 80 cm d’amplada. 
  


 
Galeria artificial
Fotos: G. Aymamí (2018)
  
Breus notes històriques: Ens trobem al davant d’un poble abandonat, que es començà a despoblar a mitjans del segle XVI, del qual en queden molts pocs vestigis, un d’ells és l’església de sant Julià, que tenia les funcions de parròquia. és mencionada ja al segle XV, tot i que es creu, per la seva estructura, que pot remuntar-se la seva edificació a finals del segle XIII.
En l’actualitat presenta un aspecte força desolador, amb l’interior tot trencat i cremat, durant un temps havia estat emprat com habitatge. També trobem, en l’esplana d’un petit turó proper, alguns murs del que havia estat una fortalesa de planta rectangular, que per l’aparell constructiu es data sobre l’any 1000.
En aquest despoblat, ja esmentat en una escriptura de donació de l’any 1149, cal destacar aquestes coves, que juntament amb altres habitatges constituïen el poble, tot i que posteriorment van ser utilitzades per guardar-hi bestiar menut.                              
Bibliografia: Catalunya Romànica, vol XXI. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 1995
 

Topografia extreta de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com   


 
 


 


      

 

 

jueves, 22 de noviembre de 2018

COVA DE CAN MUNTANER. OLIVELLA (GARRAF)


 
COVA DE CAN MUNTANER. OLIVELLA (GARRAF)

Situació:
Abans d’arribar a Olivella, poc desprès del quilòmetre 9, hi ha, a l’esquerra, l’accés a la masia de can Muntaner.
Des d’aquí, a peu, podem seguir el camí de santa Susagna que passa per un mirador que hi ha al davant mateix de la cova, també podem, des de la masia, baixar cap a la riera de Begues i seguir aigües amunt fins a trobar la cova que es troba al vessant dret (hidrogràfic).
Descripció:
La cova té una gran boca d'entrada que mesura uns 9 metres d’alçada per uns 19 m d’amplada, que dona pas a per una rampa ascendent a una galeria de 19 metres de longitud.
En el costat dret de l’entrada hi ha una petita galeria de poc més de 2 metres, estreta i obstruïda per blocs.
                                                         Fotos G. Aymamí (2017)
Notes històriques:
Can Muntaner antigament, des del 1681 al 1822, era conegut com mas Domènec. Derruït i rehabilitat més tard pels Puig de l’actual can Camps, el van vendre a Isidre Muntaner l’any 1686. La família Muntaner el van vendre a la família Falç de Sitges el 1733, quedant per uns anys els Muntaner com a masovers, fins que foren substituïts pels Pasqual, que hi visqueren fins ben entrat el segle XX.
De l’any 1820 es troba un document que diu “Manso Domènech, hoy Montaner”, però un parell d’anys desprès es discutia la divisió entre el “manso llamado Domènech i la masia del Curato” (per masia del Rector).
Des d’aleshores ja s’ha perdut el primitiu nom, can Muntaner va passar a la família Camps de can Suriol a la darreria del segle passat. Les seves propietats depassen la riera de Begues i arriben fins a dalt la carena de sobre el Navà, a les envistes dels Pelagons. La casa ha donat nom a la cova de can Muntaner situada riera amunt de la masia.
L’edifici està format per diversos cossos, el principal té estructura basilical amb coberta a dues aigües i portal dovellat. 
“Extret del Relat complementari de la XXXIX Marxa Social d’Orientació per Descripció organitzada per l’Agrupació Excta. Talaia de Vilanova i la Geltrú.
Text de Vicenç Carbonell i Virella (1997)”

 
La cova de can Muntaner apareix esmentada com l’Espluga en un document de l’any 1429. Aquí s’hi encabien els remats de les masies properes, tanmateix no es descarta que pogués haver estat utilitzada pel bestiar transhumant, ja que està a tocar d’una carrerada.
Al mirador que hi ha al davant de la cova un rètol ens informa que pels materials arqueològics localitzats a l’entorn de la cavitat permeten suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys. L’aigua de la riera ha inundat repetidament la cova i mai s’hi han trobat restes.
Extret de: Gener Aymamí “ Coves i balmes aprofitades com a corrals naturals i refugi de pastors”. Actes de les XXV Jornades d’Estudis Penedesencs, Paisatge i Natura al Penedès. (2015)

Topografia publicada a www.espeleoindex.com

sábado, 17 de noviembre de 2018

EL ROSER. TÍRVIA (PALLARS SOBIRÀ)


EL ROSER. TÍRVIA (PALLARS SOBIRÀ)
Situació:
Des de Llavorsí cal seguir la carretera de la vall Ferrera, i al cap d'uns 4 km , es troba el trencall que duu a Tírvia.
A l'entrada de la vila cal seguir la carretera que duu cap a Burg i Farrera; als pocs metres, després de deixar enrere l'ermita dedicada a Sant Joan, cal continuar pel sender, molt ben arranjat, que surt a l'esquerra. és l'antic camí  de ferradura que unia els pobles de la vall Ferrera amb Tírvia i Llavorsí. L'ermita es troba a peu del cam i s'hi arriba al cap d'uns deu minuts.


Descripció:
Edifici de planta rectangular adossat a la roca pel costat nord-est. A la façana, al costat de la porta, orientada al nord-oest, hi ha dues grans obertures reixades que deixen veure clarament l’interior. A l'absis, hi ha l'altar ben guarnit amb la imatge de la Mare de Déu del Roser.
Al costat sud-oest hi ha una gran finestra. La teulada, a un sol vessant, és embigada de fusta i recoberta amb lloses de pissarra. Tot el conjunt, unit amb l'absència del cloquer, presenta més l'aspecte d'un refugi que el d'una ermita.
Breus notes històriques:
Un rètol instal·lat al davant de l’ermita explica que aquesta ermita fou construïda, sense un estil definit, durant diverses èpoques, la darrera correspon al segle XVIII.
La capella ja és citada el 1627 per Narcís Camós en la seva obra “Jardín de Maria Plantado en el Principado de Cataluña”.  
D’època inicial solament resta l'antic paviment de còdols que forma diversos dibuixos d’estrelles i cercles i un banc de pedra am tot el llarg del pany de paret de la roca;



durant els darrers fets bèl·lics, a causa de la seva proximitat a la població, va resultar molt malmesa. Fou refeta amb totxanes, pedra i emblanquinada, remodelació que li dona l’aspecte actual.
Es diu que, antigament, la nit de san Joan es baixaven les falles des de l’ermita fins el poble de Tírvia. En els anys de sequera es pregava a la Verge per aconseguir el benefici de la puja. 
 
També podem veure una fotografia de l’Arxiu Comarcal datada pels anys 40 del segle passat de la processó de la Mare de Déu del Roser. El peu de foto explica que el dia desprès de sant Feliu es reunia tot el poble per lloar la imatge de la Verge. Es portava de la capella fins el poble on es celebrava una solemne missa, més tard es tornava la imatge a la capella i d’allí es dirigien tots al bosc de Virós on es feia un gran dinar de germanor.
                                                         Fotos G. Aymamí (2015)
La llegenda:
En aquest rètol també s’explica una llegenda relacionada amb l’ermita. Es diu que un dia, un pastor de casa Jordi, mentre guardava les ovelles en l’indret anomenat el Roser trobà una imatge de la Verge. Tot joiós va posar-la al morral per dur-la als amos, però quan arribà el vespre i els la volgué ensenyar havia desaparegut. L’endemà es repetí el fet, i també al tercer dia. Això donà a entendre a tothom que la imatge volia quedar-se al lloc del Roser. Se li aixecà una ermita per venerar-la on la gent de Tírvia hi acudia amb devoció.
Cal dir que aquests fets es repeteixen en la majoria de marededéus trobades.

Bibliografia: Aymamí, Gener (2014) Itineraris per les esglésies i els eremitoris rupestres de Catalunya. Rafael Dalmau Editor. Barcelona.

lunes, 12 de noviembre de 2018

L’ESPLUGA – SPOULGA - FORTIFICADA DE BOUAN (FRANÇA)


Porta d'accés
 
L’ESPLUGA – SPOULGA - FORTIFICADA DE BOUAN (FRANÇA)
Situació:
Cal seguir la carretera N-20 que de Porta i Puimorent du cap a Foix, estem dins de la regió de l’Arieja.
Desprès del poble de Sinsat trobem dos vials d’accés cap el llogaret de Bouan, cal agafar el segon – un rètol indica Spoulga de Bouan - i deixar el cotxe en un camp que hi ha al principi del camí. Cal dir que la cova es visible des de la carretera N-20, uns metres més endavant d’on ens trobem. Seguim a peu per la carretera estreta i pujadora que du cap a Bouan i continuem pel primer camí que trobem a la dreta que és barrat al pas de cavalls i motos.

Deixem a l’esquerra un primer corriol pujador, el camí que seguim està molt ben marcat, més endavant, tornem a deixar a l’esquerra un sender amb senyals vermelles, el que seguim també té marques d’aquest color.
Deixem un altre camí pujador a l’esquerra, el nostre davalla suaument i desprès va guanyant alçada. Quan des del camí ja veiem penjats en la cinglera el murs de la construcció cal continuar cap a l’esquerra per un sender, en principi pedregós, que va pujant fins arribar a la porta d’accés al recinte. En total hi ha uns vint minuts de camí.       
Descripció:
El primer que trobem són els murs que tancaven el recinte i la porta d’accés. Més endavant veiem una paret que s’enfila cap a la construcció que hi ha enmig del cingle calcari, per aquí anava el vell camí, en l’actualitat és perdut i arribar-hi és complicat tot i que hi ha algunes cordes i ferros encastats a la roca que poden facilitar el trajecte. Aquesta és la construcció més antiga, aquí hi ha també dues cisternes. 

                                                El camí perdut i la construcció.

Seguim endavant i ens trobem amb una gran cova a sota mateix del mur emmerletat que esdevé la imatge més característica de aquesta espluga. A un costat de la gran cova on ens trobem hi ha un forat ascendent, d’accés força complicat, que és el pas per arribar a la fortificació que pels forats de bigues a les parets hom creu que tindria tres pisos.
Aquestes instal·lacions es desenvolupen més de cent metres pel costat del penya-segat i ocupen gairebé 2000 m².
Breus notes històriques:  
El topònim spoulga significa cova en occità i s’utilitza per designar les coves fortificades de l’Arieja. Aquest terme va estar reconegut oficialment al segle XIX.
Tot apunta que cap el segle XII, el comte de Foix per tal de definir el seu territori i enfortir les seves fronteres, es veu en la necessitat de construir diverses fortificacions o castells i per reduir el preu de les edificacions decideix utilitzar una tècnica que ja es emprada a Espanya: Utilitza les coves naturals. Hi ha diverses coves fortificades per la zona que completaven el sistema defensiu del comte de Foix. La cova de Bouan surt esmentada per primera vegada l’any 1272.

Cova fortificada
Aquest factor econòmic queda ben palès en veure que aquestes fortificacions són obres ben senzilles, efectuades amb pobres mitjans. 
Al segle XIII, després de la croada albigesa i la "victòria" del rei de França, sembla que aquest estil de construcció ja no s'utilitza, tot i que Bouan surt esmentada encara al segle XV.
Aquesta cova fortificada va servir durant molt de temps com a refugi per als perseguits càtars de la regió de Sabarthès. Després de la caiguda de Montségur, tan aviat com els exèrcits de la croada havien fet el seu treball, la inquisició dels dominics va començar a actuar a la regió. Sabarthès va viure el període més cruel de la seva història, sotmès a la refinada violència de la Inquisició que va buscar, caçar, deportar, escampar i cremar implacablement els últims fidels de l'Església de l'Amor o els Bons Homes.
 
                                                  Cova que dona accés a la construcció      
                                                  
Accés cap a la part superior
                                                        Fotos G. Aymamí (2018)

El 1295, Pierre Authié, bisbe càtar de Bouan, es va veure obligat a fugir a la Llombardia. Va tornar a Bouan el 1299 i va continuar el seu ministeri fins a 1309, quan perseguit per la inquisició, va ser cremat a Toulouse.
L'església de Bouan va acollir durant molt de temps els últims creients càtars.
Segons la història o la llegenda, el tresor que va sortir de Montségur cap el Nadal de 1243, podria haver estat amagat en un spoulga, potser la de Bouan?

Topografia Florence Guillot

lunes, 5 de noviembre de 2018

LES COVES DE CERVERA DEL RÍO ALHAMA (LA RIOJA)


Panoràmica de la població
 
LES COVES DE CERVERA DEL RÍO ALHAMA (LA RIOJA)
Situació:
Cervera del Río Alhama és una localitat situada a uns 38 km de Tudela, s’hi arriba seguint la carretera NA-160, i des de Logronyo, que està a uns 88 km, s’hi accedeix per la LR-123. 
                                                                    El turó i les coves
Descripció:
El poble està situat a uns 550 metres d’alçada, al costat del riu Alhama. Destaca el turó anomenat “la Peña de San Antonio” que el divideix en dos barris, el de Santa Ana i el de San Gil.
                                                         Algunes de les coves

Al capdamunt del tossal hi ha el que resta del castell i en l’interior hi ha la Cova de la Lluna, que és l’origen de la llegenda “La mora encantada”, que tracta de la filla del caid de la fortalesa que va ajudar a escapar a un cristià.
En aquest turó hi ha moltes coves que foren utilitzades con a habitacles fins a èpoques molt recents.



Fotos G. Aymamí (2007)