lunes, 12 de noviembre de 2018

L’ESPLUGA – SPOULGA - FORTIFICADA DE BOUAN (FRANÇA)


Porta d'accés
 
L’ESPLUGA – SPOULGA - FORTIFICADA DE BOUAN (FRANÇA)
Situació:
Cal seguir la carretera N-20 que de Porta i Puimorent du cap a Foix, estem dins de la regió de l’Arieja.
Desprès del poble de Sinsat trobem dos vials d’accés cap el llogaret de Bouan, cal agafar el segon – un rètol indica Spoulga de Bouan - i deixar el cotxe en un camp que hi ha al principi del camí. Cal dir que la cova es visible des de la carretera N-20, uns metres més endavant d’on ens trobem. Seguim a peu per la carretera estreta i pujadora que du cap a Bouan i continuem pel primer camí que trobem a la dreta que és barrat al pas de cavalls i motos.

Deixem a l’esquerra un primer corriol pujador, el camí que seguim està molt ben marcat, més endavant, tornem a deixar a l’esquerra un sender amb senyals vermelles, el que seguim també té marques d’aquest color.
Deixem un altre camí pujador a l’esquerra, el nostre davalla suaument i desprès va guanyant alçada. Quan des del camí ja veiem penjats en la cinglera el murs de la construcció cal continuar cap a l’esquerra per un sender, en principi pedregós, que va pujant fins arribar a la porta d’accés al recinte. En total hi ha uns vint minuts de camí.       
Descripció:
El primer que trobem són els murs que tancaven el recinte i la porta d’accés. Més endavant veiem una paret que s’enfila cap a la construcció que hi ha enmig del cingle calcari, per aquí anava el vell camí, en l’actualitat és perdut i arribar-hi és complicat tot i que hi ha algunes cordes i ferros encastats a la roca que poden facilitar el trajecte. Aquesta és la construcció més antiga, aquí hi ha també dues cisternes. 

                                                El camí perdut i la construcció.

Seguim endavant i ens trobem amb una gran cova a sota mateix del mur emmerletat que esdevé la imatge més característica de aquesta espluga. A un costat de la gran cova on ens trobem hi ha un forat ascendent, d’accés força complicat, que és el pas per arribar a la fortificació que pels forats de bigues a les parets hom creu que tindria tres pisos.
Aquestes instal·lacions es desenvolupen més de cent metres pel costat del penya-segat i ocupen gairebé 2000 m².
Breus notes històriques:  
El topònim spoulga significa cova en occità i s’utilitza per designar les coves fortificades de l’Arieja. Aquest terme va estar reconegut oficialment al segle XIX.
Tot apunta que cap el segle XII, el comte de Foix per tal de definir el seu territori i enfortir les seves fronteres, es veu en la necessitat de construir diverses fortificacions o castells i per reduir el preu de les edificacions decideix utilitzar una tècnica que ja es emprada a Espanya: Utilitza les coves naturals. Hi ha diverses coves fortificades per la zona que completaven el sistema defensiu del comte de Foix. La cova de Bouan surt esmentada per primera vegada l’any 1272.

Cova fortificada
Aquest factor econòmic queda ben palès en veure que aquestes fortificacions són obres ben senzilles, efectuades amb pobres mitjans. 
Al segle XIII, després de la croada albigesa i la "victòria" del rei de França, sembla que aquest estil de construcció ja no s'utilitza, tot i que Bouan surt esmentada encara al segle XV.
Aquesta cova fortificada va servir durant molt de temps com a refugi per als perseguits càtars de la regió de Sabarthès. Després de la caiguda de Montségur, tan aviat com els exèrcits de la croada havien fet el seu treball, la inquisició dels dominics va començar a actuar a la regió. Sabarthès va viure el període més cruel de la seva història, sotmès a la refinada violència de la Inquisició que va buscar, caçar, deportar, escampar i cremar implacablement els últims fidels de l'Església de l'Amor o els Bons Homes.
 
                                                  Cova que dona accés a la construcció      
                                                  
Accés cap a la part superior
                                                        Fotos G. Aymamí (2018)

El 1295, Pierre Authié, bisbe càtar de Bouan, es va veure obligat a fugir a la Llombardia. Va tornar a Bouan el 1299 i va continuar el seu ministeri fins a 1309, quan perseguit per la inquisició, va ser cremat a Toulouse.
L'església de Bouan va acollir durant molt de temps els últims creients càtars.
Segons la història o la llegenda, el tresor que va sortir de Montségur cap el Nadal de 1243, podria haver estat amagat en un spoulga, potser la de Bouan?

Topografia Florence Guillot

lunes, 5 de noviembre de 2018

LES COVES DE CERVERA DEL RÍO ALHAMA (LA RIOJA)


Panoràmica de la població
 
LES COVES DE CERVERA DEL RÍO ALHAMA (LA RIOJA)
Situació:
Cervera del Río Alhama és una localitat situada a uns 38 km de Tudela, s’hi arriba seguint la carretera NA-160, i des de Logronyo, que està a uns 88 km, s’hi accedeix per la LR-123. 
                                                                    El turó i les coves
Descripció:
El poble està situat a uns 550 metres d’alçada, al costat del riu Alhama. Destaca el turó anomenat “la Peña de San Antonio” que el divideix en dos barris, el de Santa Ana i el de San Gil.
                                                         Algunes de les coves

Al capdamunt del tossal hi ha el que resta del castell i en l’interior hi ha la Cova de la Lluna, que és l’origen de la llegenda “La mora encantada”, que tracta de la filla del caid de la fortalesa que va ajudar a escapar a un cristià.
En aquest turó hi ha moltes coves que foren utilitzades con a habitacles fins a èpoques molt recents.



Fotos G. Aymamí (2007)

miércoles, 24 de octubre de 2018

BALMA DE L’HOSPITAL DELS CARLINS. VILAPLANA (BAIX CAMP)


 
BALMA DE L’HOSPITAL DELS CARLINS. VILAPLANA (BAIX CAMP)

Situació:
Cal deixar el cotxe al km 20,8 de la carretera T-707, a l'alçada de l'enrunat mas de Joan Pau, Des d'aquí agafarem una pista, tancada als vehicles, en direcció Sud. Al cap d'un centenar de metres agafarem un corriol a l'esquerra que ens portarà al Grau de Racons (rètol indicador) desprès de davallar el grau trobem un corriol a l'esquerra que ens porta directament a la cova. 

                                              L'enrunat mas Joan Pau
Descripció:
Es tracta d'una balma de 37 m d'amplada, amb un màxim de 4 m de fondària i una alçada mitjana d'uns 2 m. Està penjada al cingle i el seu accés s'efectua per l'Oest, on trobem la part més ampla.



Breu història:
Aquesta balma es coneix com a Hospital dels Carlins perquè aquí fou portat ferit el general carlí Cercós. Però qui era en Cercós?. Per descobrir l'entramat de la història cal remuntar-se a la meitat del segle XIX, en els darrers anys del regnat de Ferran VII ja hi havia hagut pugnes entre absolutistes i lliberals, els primers eren partidaris que la successió la tingués el germà del rei Carles Maria Isidre de Borbó, persona ideal per encapçalar un govern fort, autoritari i eficaç contra els lliberals, aquests, per contra, s'oposaven a la successió i donaven suport a la filla del rei Isabel II, menor d'edat, la regència de la qual l'ostentava la seva mare Maria Cristina de Borbó.
Com que després de grans tensions s'imposà la successió al tron d'Isabel II, els partidaris de l'infant Carles no ho van acceptar i s'alçaren en armes, així van néixer el que es coneixen com a guerres carlines o carlinades, que es desenvoluparen en tres etapes: la primera, anomenada dels Set Anys, va començar l'any 1833 i durà fins al 1840. La segona, o dels Matiners, anà de 1846 al 1849 i la tercera guerra carlina durà de 1872 a 1876 i en aquesta contesa va intervenir Cercós, el nostre general carlí que lluità a favor de la causa del pretendent al tron Carles Maria Isidre.
Isidre Pàmies i Borràs va néixer el 16 de desembre de 1843 a la casa pairal dels Cercós, actualment Cal Nap, situat al carrer Mitjà de la vila de l'Aleixar. La família tenia una altra hisenda, el mas Cercós, situat a tocar el camí de l'Aleixar a Castellvell.
La família tenia un arrelament tradicionalista molt fort, l'any 1827, un Pàmies ja apareix com a capità dels voluntaris reialistes així com Francisco Pàmies, l'avi d'en "Cercós" i un Isidre Pàmies, germà de l'avi, participaren en la primera guerra carlina i fins i tot s'ha esmentat que el pare, Francisco Pàmies prengué part en la guerra dels Matiners. 
Després de participar en operacions d'enllaç o espionatge, ja que se li atribueix ser molt esmunyedís, a finals de 1872 ja prengué part en accions de camp. Vilaplana, Margalef, Tivissa, la Selva del Camp, Riudoms, Garcia, Castellvell, Montbrió, Vinyols, Prades, Vilallonga, l'Albiol, Santa Coloma de Queralt, Mont-ral o Valls, són alguns dels pobles que patiren les accions, ràpides i gairebé per sorpresa del guerriller "Cercós". A més a més dels enfrontaments armats, cal comptabilitzar els segrests d'hisendats per demanar-ne rescat i l'atac a una diligència-correu.
No se sap ben bé, si fou a Prades o a l'Aleixar, però sembla que, a causa d'una traïció, Isidre Pàmies va ser ferit greument sobre el 20 d'octubre de 1873; va ser traslladat, en una mula, cap al mas Joan Pau de la Mussara, però per més seguretat l'amagaren en una balma del cingle, anomenada l'Hospital dels Carlins, on va morir i fou enterrat al fossar de la Mussara. Tenia 29 anys i el grau de coronel i, a títol pòstum, el pretendent Carles l'anomenà general.

Anton Agustenc en el seu llibre "Records de la Mussara" (2005) ens relata una curiosa història en relació al seu enterrament "[...] van pensar que podia ser profanat per l'enemic i se'n pensaren una. Feia pocs dies que havia mort una velleta, la qual fou desenterrada. Enfondiren el clot, van col•locar en Cercós a baix, van posar una capa de terra a sobre i, després, la velleta. Passats uns dies van veure que durant la nit havien desenterrat la fossa i, en comprovar que es tractava d'una dona, l'abandonaren..." Sobre el mateix fet una altra història llegendària diu que un grup de voluntaris lliberals el volien trobar, encara que fos mort i sortiren de Vilapana cap a la Mussara; no el van trobar ni al mas de l'Adrià, ni al de Joan Pau, ni a la balma i es dirigiren cap a la Mussara, quan ja sabien que estava enterrat, un cop allí van començar a desenterrar taüts, però la por podia més que ells i així en el darrer taüt li van etzibar unes descàrregues, a manera d'afusellament i van fugir cames ajudeu-me. En aquell taüt hi havia l'àvia Boronada i a sota, amagat, el cos del general "Cercós".

Extret del llibre “ Excursions per la història de Catalunya" de Gener Aymamí i Domingo. Cossetània Edicions. 2011.
Topografia extreta de: cavitatsdecatalunya.blogspot.com

sábado, 20 de octubre de 2018

LES COVES HABITADES DE CUEVAS DEL ALMANZORA (ALMERÍA)


Les coves del Calguerín en l'actualitat
 
LES COVES HABITADES DE CUEVAS DEL ALMANZORA (ALMERÍA)
Situació:
La localitat de Cuevas del Almanzora és tocar de la AP-7, gairebé a mig camí   de Cartagena, que està a uns 100 km, i d’Almería que està a uns 95 km de distància.
Descripció:
A l’entrar el poble cal seguir la carretera del pantà i a l’esquerra podem veure el barri del Calguerín on es destaquen, en un turó, la boca d’un nombre considerable de coves, unes 250, excavades en la roca que van estar utilitzades com habitacle des de temps molt reculats. Es diu que fa uns tres mil anys ja eren habitades i que desprès ho feren els àrabs.
                              Entrada d'algunes de les coves del Calguerín.
             
A l’any 1838 es va descobrir un filó de plata en el barranc del Jaroso, en la serra Almagrera, començant a partir de llavors una febre minera de gran envergadura. A la població, la nova burgesia va construir gran quantitat de palauets, pels afores de la vila es bastiren foneries que donaven feina a centenars d’obrers. Dels 8.000 habitants que contava la població passà a tenir-ne més del doble, però els treballadors malvivien en les coves del Calguerín. Fent la viu-viu la indústria minera s’acaba definitivament el 1930, començant llavors l’època de la emigració. Avui gràcies al turisme Cuevas del Almanzora supera els 11.000 habitants.        
Quan vaig visitar la zona, a l’any 2001, el senyor Juan Cañadas Arroyo “el Cañadas” com que havia viscut, fins feia pocs anys, en una de les coves, feia de guia aficionat i, cobrant una mòdica quantitat per la visita, ensenyava la cova als visitants. Si ens acostem cap el turó del Calguerín encara podem veure, mig esborrat a la paret, les senyals que indiquen el lloc on s’efectuava la visita de les coves.

 


                                              Coves del Calguerín a l'any 2001  
    
Totes aquestes cavernes estan excavades en la roca argilenca, cosa que es feia a pic i pala. A més a més dels habitacles i havia espais destinats pels animals, tant pels de consum com pels emprats en les labors agrícoles i pel transport.
Generalment constaven de l’entrada que feia les funcions de sala d’estar, cuina i menjador, ja que tenia llum directa des de l’exterior i d’aquí sortien dos passadissos, un que duia a l’habitacle del bestiar i a la sitja i l’altre passadís duia als dormitoris, el més proper era el del matrimoni i el més interior el dels fills.
Totes les coves estaven pintades amb calç, que servia per evitar que es desprengués pols de la paret, per desinfectar i per enlluir la casa.

Alguna de les coves dels afores de la població.
Cal fer avinent que aquestes coves estan situades al davant de camps de conreu i del riu, cosa que facilita l’hàbitat d’aquest indret d’aspecte dur i feréstec. 
En l’actualitat aquestes coves ja no es mostren al públic, ja que en el casc antic del poble, a prop del castell hi ha la Cova-Museu que a més a més de poder visitar l’interior d’una caverna, que es creu que s’excavà fa més 500 anys, es pot contemplar un bon recull etnogràfic amb els més diversos i variats mobles i atuells.

 


Cova- museu
Fotos; G. Aymamí
La cova-museu consta d’una llarga cambra amb una finestra al final, cosa gairebé insòlita, ja que en aquest tipus de coves excavades no hi ha finestres, però aquí, com que el final de la cova dona a l’espadat de la muntanya doncs va ser factible poder-hi fer aquesta obertura.
Al costat esquerre hi ha dues habitacions i a la dreta la part destinada a la cuina.          
Per informació d’horaris cal trucar als tel. 950 548 707 - 950618424.
Pag. Web: www.cuevasdelalmanzora.es
Pels turons que envolten el poble podem veure diverses coves, algunes d’elles, tot i que arranjades, encara son utilitzades en l’actualitat.            

 

 

lunes, 15 de octubre de 2018

LES COVES DE SAN JOSÉ. NÍJAR (ALMERIA)


LES COVES DE SAN JOSÉ. NÍJAR (ALMERIA)
Situació:
Aquesta població està situada en ple parc natural Cap de Gata-Níjar. S’hi accedeix per la carretera Al-3112 que surt de Níjar que està a uns 20 km.
Descripció:
Tot passejant pels carrers del poble vam poder veure aquestes dues entrades de coves que, amb tota seguretat, havien estat emprades com habitacle.
Es troben en el carrer la Calilla núm. 50, enfront de la petita cala que dona nom al carrer.
Molt a prop hi ha el carrer de les Coves, de nom prou evocador. Tot indica que abans d’urbanitzar tots aquests turons i convertir-los en un garbuix de cases i carrers, hi havia diverses coves on s’hi habitava.   
Fotos: G. Aymamí
      

 

martes, 9 de octubre de 2018

LES COVES TROGLODÍTIQUES D’AGUA AMARGA. NÍJAR (ALMERIA)


Les coves des de la platja
  
LES COVES TROGLODÍTIQUES D’AGUA AMARGA. NÍJAR (ALMERIA)
Situació:
Agua Amarga és un petit nucli, d’uns 400 habitants, situat dins del Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar.
Es pot arribar a Agua Amarga des de Carboneras seguint la carretera N-341 fins a trobar el trencall amb la carretera AL-5106 que du cap a la costa. En total hi ha uns 15 km.
També s’hi pot accedir des de l’autovia E15 que du de Lorca a Almeria i a l’alçada de la Venta del Pobre, es troba l’enllaç amb la AL-5106.
Des de San José cal anar cap el Pozo de los Frailes i seguir pel vial AL- 4200 que per Rodalquilar i Fernán Pérez du cap a Agua Amarga, en cosa d’un 40 km.
Les coves estan al costat mateix de la platja, en el vessant del Cerro del Cuartel.


Descripció:
Les coves, excavades en la roca, semblen tenir un origen possiblement alt medieval, tot i que sembla ser que a les darreries del segle XIX s’hi instal·là una petita comunitat d’obrers, que treballaven en el ferrocarril miner, construït el 1894 per la Compañia Minera de Sierra Alhamilla, per dur el mineral de ferro des de les mines de Lucainena de las Torres, que està a uns 32 km, cap un embarcador que hi havia, a l’est de la platja, on encara hi ha algunes restes.



Desprès de la Primera Guerra Mundial es produeix una davallada en la exportació del ferro, arribant fins el 1942 en que es produeix el darrer embarcament en Agua Amarga. Anys desprès es van desmantellar les instal·lacions mineres i ferroviàries.  
Més tard fou una comunitats “hippy” la que va romandre en les coves.
Les cavitats són bastant petites i presenten fornícules i lleixes. Algunes coves estan comunicades.  


La platja des de les coves.
Fotos: G. Aymamí
   

 

 

viernes, 5 de octubre de 2018

CELLERS DE COLINAS DE TRASMONTE. ZAMORA (CASTELLA I LLEÓ)


 
CELLERS DE COLINAS DE TRASMONTE. ZAMORA (CASTELLA I LLEÓ)
Situació:
Petita localitat, que no arriba els 400 habitants i pertany al municipi de Quiruelas de Vidriales, situada al costat de la carretera N-525, a uns 12 km de Benavente en direcció a Puebla de Sanabria.
Cal dir que aquesta carretera donava molta vida al poble, cosa que va anar minvant en construir-se l’autopista.

Descripció:
Al poble hi ha gran quantitat de cellers excavats en les parets dels turons que envolten la vila. Alguns encara s’utilitzen, però la majoria resten abandonats.   
El fet d’estar sota terra fa que la temperatura sempre sigui la mateixa, cosa que afavoreix la conservació del vi. A Quiruelas també hi ha forces cellers excavats en els turons. Els vins d’aquesta zona estan inclosos dins de la DOP “Valles de Benavente” i la producció es remunta a èpoques força reculades.  En un dels Privilegis Reials que va concedir el rei Alfons XI el 10 de setembre de 1338, es fa menció de la gran quantitat de vinyes de la regió i la importància econòmica que això representava, el vi s’elaborava per a consum propi i es comercialitzava a Astúries i Galícia.


Nota:
L’edifici més rellevant del poble és l’església de Sant Juan Bautista i la vila de Colinas de Trasmonte va sortir, per un fet luctuós fa més de quaranta anys, en tots els mitjans comunicació de l’època, ja que el 2 d’agost de 1976 va morir en aquesta localitat degut a un accident de trànsit la cantautora Cecilia en xocar el seu vehicle contra un carro de vaques. En l’accident va morir la cantant i el bateria que l’acompanyava, el pagès va quedar molt greu, una de les vaques ma morir en sortir projectada i l’altre es va tenir que sacrificar.   
                                                                Fotos G. Aymamí